dimarts, gener 31, 2006

Cibersocialistes | A treballar | Transport públic

Cibersocialistes
:
El diputat José Antonio Donaire ha fet un curiosíssim estudi sobre els blocs socialistes, el fet del qual destaco més és l'enorme taca sobre el Maresme (vegeu-la aquí al costat), especialment gràcies a Mataró. Ja sé que els alumnes més avantatjats de les ideologies de la sospita tenen la teoria que actuem a toc de pito i que una mena de decret de no sé on ha manat a conquerir la xarxa. Però, segurament el fenomen, en el cas dels companys i companyes, es deu fonamentalment a l'empatia, a la moda, fins i tot, a una mena d'encomanament i a la militància dels que hem estat enganxats. M'agradaria pensar que Mataró, a més, aporta el tret d'un ús alt de la xarxa. Això no ho sé tant. Per cert, no tan sols de socialistes s'omple la blogosfera mataronina, per sort. O, almenys, no tan sols de blocs polítics. La barreja, traspassar algunes fronteres i malfiances, també pot ser una de les conseqüències de la febre, dins i fora de la xarxa.
:
A treballar
:
Hi ha la brama, sobre el posicionament d'ERC davant el nou Estatut, que aquest respon més a una actitud diem-ne patriòtica més que no pas de càlculs polítics o electorals, al revés de la resta de partits. Crec sincerament que en l'estratègia de cadascú hi compta tot, és clar. Podria dir (i ho crec) que els socialistes també hem hagut de fer un viatge, hem hagut de variar posicions i incloure en el nou text coses que potser nosaltres hauríem redactat d'una altrra manera. Diguem que això forma part de la nostra dosi de patriotisme, i el fet de no reivindicar-ho, també. però també cal dir que la posició actual d'ERC es deu, entre d'altres coses, al càlcul de beneficis o pèrdues en vots que pot significar la rúbrica a un acord que, evidentment, recull l'essencial del que aprovà el Parlament, diguin el que diguin. És per això que val la pena recordar quins són els riscos, per ERC però també per Catalunya, davant un possible enlluernament dels beneficis (la comoditat davant les bases, la "xuclada" de l'elector nacionalista descontent, el discurset aquest de la sociovergència, l'equidistància dels ous d'or...). I, el més important: la majoria de catalans, m'atreveixo a dir, no estan tan preocupats per l'Estatut sinó per toty allò que aquest text ha de permetre de resoldre, en elmarc de les competències que tenim i tindrem. I per això, encara hi ha feina a fer. (Aquí el tall de veu de Manuela de Madre, a la foto).
:
Transport públic
:
Ningú que estigui ben assabentat pot dubtar de la decidida aporta del govern Maragall pel transport públic. Ningú de Mataró, almenys. Acabàvem l'any amb la notícia que la línia ferroviària orbital anava en sèrio i més de pressa del que pensàvem. Aquests dies hem comprovat com s'incrementen els recursos cap el transport urbà de les ciutats de la segona corona i, en aquest marc, les intencions del Govern respecte a la nova línia de trasport entre Mataró, Granollers i Sabadell. Bones notícies, com deia l'Alcalde. Per això, les notícies sobre el possible traçat alternatiu de la NII que està estudiant el Ministeri del ram s'han de llegir com un complement que, junt amb tot l'anterior, permeti incrementar la capacitat de mobilitat de la comarca sense necessitat d'incrementar els problemes que actualment tenim i, evidentment, sense que ens surti més car del compte. (Foto: Sergio Ruiz, capgros.com)

dilluns, gener 30, 2006

Cinc rareses (només)

En Javi em demana que destaqui (només) cinc rareses respecte a hàbits personals de mi mateix i demani a cinc blocaires més que facin aquesta (ja de per si) rara relació. El primer problema que trobo és que, probablement, rareses ho són per alguns allò que per altres és ben normal. Ser del PSC, per exemple, o moltes altres coses de les que no tinc cap problema a fer-ne gala. D'altra banda, mirat de lluny, sí que trobo que en tinc de coses rares, malgrat les intenti dissimular a vegades. Seré autoindulgent i aquí van cinc xorrades:
:
1. Col·lecciono goigs i, fins i tot, sóc soci de l'associació Amics dels Goigs, bo i que no he assistit mai a cap acte. Ho sóc de fa molts anys i em permet fer un tastet geogràfic, de cultura popular, de la pervivència del Barroc... I treure un tema original quan una conversa decau. No, no és útil per lligar.
:
2. Sempre m'assec davant si viatjo en autocar, i hi ha lloc, oficialment pel mareig, una rèmora de la infantesa que només em torna si llegeixo. En els busos urbans vaig dret. Acostumo a seure, en canvi, més discretament en altres llocs, especialment si no hi ha protocol. A missa, cap al mig.
:
3. Traspasso a fitxes algunes frases de llibres que prèviament he subratllat, fitxes ordenades per una idea central. La col·lecció també és molt antiga i la tinc una mica retardada. Però llegeixo sempre amb un llapis a prop.
:
4. Tinc diversos llibres que llegeixo simultàniament. Especialment, els deixo a un parell o tres d'estatges de casa, algun d'ells molt íntim. A vegades, en porto algun a l'abric.
:
5. Tinc una obsessió per la tria selectiva de les deixalles domèstiques i, com un enze, és de les coses que més em diverteixen el dia de Reis.
:
A veure, també he de triar (tan sols) cinc destinataris d'aquest joc tan absurd. Seran Joan Safont, Oriol Rodríguez, Carmen Bastida, Carme Gurrieri i Burdon.

diumenge, gener 29, 2006

Llibertat, televisió i ciutat

D'avui destacaria l'avanç editorial del llibre La ciutat del risc. El prodigi de la televisió i altres tecnologies (Editorial Trípodos), de Miquel Tresserras, que avui publica La Vanguardia. En transcric uns trossos i m'apunto el títol a la llista de llibres per comprar i llegir.
:
[La televisió abdueix]
El poder de la televisió que, d'una banda, sorprèn l'espectador quan aquest ha abaixat la guàrdia i el transporta en un món irreal on s'aliena, i, de l'altra, exerceix sobre el públic una funció terapèutica, anàloga a la del mite, que té una estructura donadora de sentit, balsàmica i assossegadora. Ambdós poders s'exerceixen per mitjà de l´atracció cap a un món simulat.
:
[Atenció, lector]
També ho són els usuaris obsessius del walkman, del telèfon mòbil, d'internet i dels videojocs.
:
[Elogi de la ciutat]
Desmesurada, esquerpa, agressiva, bella i horrorosa alhora, la ciutat no és el mal. No solament es refugi de llibertat individual, sinó que és, sobretot, el medi on esdevenim persones. Ens eduquem, aprenem a estimar, a treballar i a gaudir en la ciutat. (...) Valors com ara la tolerància ideològica, el respecte i la defensa de tota classe de minories, l´ecologisme, la laïcitat, l'ecumenisme religiós, etc., són urbans. De la ciutat ha sortit l'ordenació laboral, la innovació artística i, sobretot, l'exercici de la democràcia.
:
[Els espais urbans...]
(...) fan de la ciutat un gran espai de risc i, per tant, un espai d´iniciativa, de cooperació, de llibertat i de creació.
:
[La televisió incloent]
La televisió és un punt de trobada de la ciutat cosmopolita, multicultural i multiètnica, l'indret que proporciona les informacions i símbols que ens permeten compartir un imaginari col · lectiu i ens faciliten l'exercici de la democràcia; el telèfon mòbil és l'eina oportuna que permet mantenir el contacte amb els amics i familiars en un món marcat per la dispersió; internet és biblioteca, hemeroteca, discoteca, base de dades i lloc de tertúlia en un món que ha aigualit el paper dels ateneus, i fins i tot els no-llocs, posats en evidència per l'experiència d'una vida acostumada al risc i vistos com a miratges al desert, poden fer-nos girar la mirada cap a l'interior (...). I perquè els media són un mitjà d'inclusió: la tele entra a casa dels més pobres, els fa membres de la societat que els nega diners, participació política i educació.

dissabte, gener 28, 2006

Passeig per la blogsfera
:
Avui que fa fred, us convido a navegar per alguns dels meus favorits: En Cinto Amat amb un poema entre inquietant i bell (hi ha diferència?), al quie li recomanaria que narrés des del punt de vista del fantasma, com recomana Javier Marías en un llibre-entrevista recentíssim, que recomano vivament (foto) per marianòmans i pels altres. En Manuel Mas avançant l'article que demà publicarà a capgros.com, sobre el seu recent viatge a Algèria. Joan Antoni Baron explicant novetats importants respecte al transport públic de Mataró. I en Jaume Subirana amb un extracte de la magnífica columna de Manuel Rivas, avui, a El País, justament sobre els espectres que, tant de bo, vénen a veure només com canvien les coses. També en aquest diari val la pena l'article de Pilar Rahola espavilant-nos sobre els perills de la victòria de Hamàs a Palestina.

divendres, gener 27, 2006

L'oportunitat de Catalunya

Aquesta foto, d'El País, recull les dues principals circumstàncies del nou Estatut, dels nous camins de l'Espanya plural que tant temen els que la prefereixen tràgica, d'un lloc i de l'altre. Sense Maragall a la Generalitat sense Zapatero a la Moncloa, així, tts dos alhora, cap dels avenços pels quals fa falta un impuls a ambdues bandes no seria pas possible. La reacció del PP encara ho confirma més. És per això que és tan rellevant que els partits que entenen aquesta conjuntura apostin decididament per treure'n el rendiment que la gran majoria de catalans vam voler treure d'aquest moment. Perquè el llistó de l'autogovern és més alt que mai, així com el reconeixement de Catalunya com a nació. I perquè des del nou estatut podrem afrontar des de la nostra pròpia responsabilitat els àmbits de la política que més interessen els ciutadans, amb un nivell de finançament també inèdit.
:
El gruix de l'Estatut que sortí del Parlament, especialment els seus trets més característics, han estat garantits en el darrer acord. Espero que el conjunt d'oportunitats i reptes que tenim damunt la taula engresquin del tot aquells qui avui encara en són reticents.

dijous, gener 26, 2006

L'art que no s'entén

Diumenge passat, un parell d'hores abans dels Tres Tombs, faig cua pels diaris en una papereria propera. La cua es va fent llarga escoltant la conversa d'una senyora que ha comprat El País perquè comencen una col·lecció sobre la Història de l'Art. Mira que bé, pensa el meu tros de cervell il·lustrat (trosset). De cop, diu que a ella li agrada la pintura, però la "que s'entén", parlant clar, que no li agrada ni Miró ("aquelles taques de colors") ni Tàpies ni res d'això i que, si no ho entén, només mira si el color del quadre combinaria amb la paret. Tampoc li agrada la poesia, diu, "no puc", i troba que no s'hauria d'estudiar a l'escola "perquè és una cosa molt personal i tothom pot interpretar el que vulgui". A partir d'aquí he d'usar un altre tros del cervell, la que no tan sols toleri sinó que comprengui les oportunitats i l'abast de la situació.
:
D'una banda, perquè, malgrat tot, tenia la ferma convicció de col·leccionar llibres d'art que, si no els retalles, tant és que combinin o no amb les parets, les obres que s'hi exposen. Ves a saber si la galta del Déu-Pare de Taüll semblarà una taca de Miró, i, de cop, unes fotos semblarà que ens parlin enllà del que veiem. D'una altra, acostumats com estem a una cultura que sospita de tot, que qüestiona tantes coses (l'autoritat, l'Església, etc...), potser ja és hora que sospiti també dels artistes "consagrats". No perquè ho mereixin (no ho crec), sinó perquè la distància i fins i tot la negació esdevé avui una manera de retrobament, de redescobriment de l'objecte blasmat. carrega't-ho i comença de zero, comença mirant si combina o no amb la paret, desfes-te del pes de la història i del coneixement, sembla que digui la cultura actual, més amant del whisky-peach que del whisky. I fa falta educar el paladar per disfrutar del whisky, oi? Bé, una hipòtesi.
:
I encara hi ha un tercer element que valoro d'aquesta actitud, inicialment descabellada. Fixeu-vos que la crítica és "que no l'entenc", o "que no em diu res". Mai no acabem d'entendre ni de copsar totes les capacitats comunicatives d'una obra (o de nosaltres mateixos contemplant-la, de fet), i sempre és agradable cert "itinerari" de recerca, que no tot "quedi clar" de seguida. I que l'itinerari sigui múltiple, no tan sols intel·lectual (d'entrada, algú pregunta sobre si combina amb la paret). Però l'art és també llenguatge, en ell s'articulen elements simbòlics que permetin la comunicació sense la qual no rebem cap emoció, tampoc. I certament, l'art actual es recrea sovint en la buidor, sovint fa el joc a l'esteticisme ("que faci bonic", bo i que amb criteris estèics ben eclèctics) com si fossin purs "efectes especials". I tots volem que, al cap i a la fi, hi hagi quelcom d'interessant, d'íntim, quelcom que parli d'allò que et fa posar-hi els cinc sentits. O el sentit.

dimecres, gener 25, 2006

Bonamusa, Cussó i el Cristianisme a Mataró

Aquests dies s'han publicat dos llibres, a Mataró, que recomano. En primer lloc, perquè costen de trobar i es publiciten més aviat poc. En segon lloc, perquè de tots dos n'aprens molt. En tercer lloc, perquè són, de fet, una mirada sobre l'Església una mica original. I, per últim, perquè conec els qui els han escrit i en saben força. El primer, de fet, és un capítol del recull de la XXI Sessió d'Estudis Mataronins, corresponent a les comunicacions presentades a l'edició del 27 de novembre de 2004 a la seu del Museu Arxiu de Santa Maria (foto) qui, amb col·laboració amb l'Ajuntament, acaben de treure'n els exemplars. L'article en qüestió l'ha escrit Joan Bonamusa, antic regidor socialista i veterà historiador local. Es diu "Els orígens del cristianisme a Iluro (Mataró)" i, a través dels fets que ens han arribat (documents, troballes arqueològiques), d l'anàlisi crítica de les tradicions i del context històric dels primers segles de la nostra era, elabora una hipòtesi sobre els orígens de la pràctica religiosa del Cristianisme a Mataró. I ens aventura nou descobriments si continuem explorant el nostre subsòl.
:
El segon llibre és un recull dels articles publicats el curs passat al full parroquial de Sant Josep de Mataró (foto) per part del seu rector, en Jordi Cussó, una iniciativa de l'Associació d'Amics de la República Dominicana per al desenvolupament dels pobles (quin nom!) que els permet de recaptar fos per al seus projectes i activitats. No té res a veure amb l'anterior. Els articles, escrits de forma senzilla i a partir sempre d'alguna anècdota i reflexió, tenen una intenció catequètica però, diguem-ne, sense avassallar, sense més proselitisme que el de les coses ben fetes, per entendre'ns. Vaja, que els ateus i agnòstics us podreu sentir molt ben identificats, també, si accepteu la tradició cristiana com a pròpia del nostre entorn cultural, més que una nosa. Aprofita el cicle litúrgic, alguns fets (el canvi de Papa) o vivències personals per intentar descobrir com avui, cap a dos mil anys més tard dels cristians que estudia Bonamusa, podem descobrir els genuïns valors del Cristianisme en la nostra vida quotidiana.
  • El llibre del Museu Arxiu el podreu adquirir a les seves dependències (C. Beata Maria 5), i a algunes llibreries de Mataró.
  • El llibre de Jordi Cussó el podreu adquirir trucant als telèfons 670993734 i 937531829 o demanant-ho per e-mail aquí.

dimarts, gener 24, 2006

L'Estatut de Catalunya, Estatut de tots

Al principi d'aquesta aventura anomenada Estatut, al principi de veritat, que és quan Maragall va assolir la presidència de la Generalitat, el debat sobre la reforma de la primera Llei de Catalunya esdevenia també el lloc central del debat sobre quin destí volem pel país. Els tres partits que formen el Govern, que portaven temps treballant-hi quan eren a l'oposició i que van pactar a reforma en l'acord del Tinell, s'hi van posar de ple. CiU, alliberada de la seva pròpia trampa del funest acord amb el PP que permeté sustentar mútuament els governs d'Aznar i Pujol quan un dels dos ho necessitava, s'hi sumà. Ho féu amb la prudència i el temor que el mèrit de la reforma tingués rendiment electoral advers per la coalició (i d'aquí els jocs de fotos i corredisses dels darrers dies, com ho foren a finals d'octubre). Finalment, un PP (sospitem que) més assenyat que el d'Acebes i Zaplana, aquest que avui penja d'un fil, participava en els treballs de la Comissió parlamentària. No va reeixir, no devia entrar en els plans dels dignes successors d'Aznar, però era indicatiu que situar-se fora de la reforma era tant com situar-se fora del centre polític, en un aïllament propi de partits que no aspiren a governar. Ho vaig dir fa mesos i ho reitero.
:
No cal dir que, després de l'elecció de Maragall, la segona oportunitat que ha tingut aquest procés ha estat la victòria de Zapatero a les eleccions de 2004. Zapatero, fermament compromès en el camí de l'Espanya plural, front a les visions estretes i unitaristes de les identitats nacionals i els seus fracassos, dóna de nou mostra del compliment de les promeses electorals, fet que s'esdevé des del primer dia de la seva elecció.
:
L'acord entre el president Zapatero i el principal partit català de l'oposició significa, contra el que diuen alguns, un pas importantíssim i ferm en la millora qualitativa (i quantitativa) de l'autogovern, que inclou un munt de competències, un sistema de finançament just i el reconeixement nacional del país. Ara, però, l'acord encara no està fet del tot. Cal incorporar-hi la resta de socis i, si no tinguéssim l'ombra d'Aznar tapant els ulls del PP i el camí de Piqué, fins i tot amb el propi PP (per cert, la deriva radical del PP local pretén prendre posicions en l'era pst-Piqué?). ERC ha mostrat les seves reticències inicials, espero que superables. Aquest Estatut, els avanços significatius que ha aconseguit Catalunya, es deu també a la tenacitat i el treball d'aquest partit, que pot sortir amb la cara ben alta amb els resultats assolits.
:
Fotos: a dalt, de 20 Minutos, al mig, de Libertad Digital, i a sota, de l'agència Efe.

dilluns, gener 23, 2006

Garzo i King Kong

Enmig de tanta política, Estatut i tot això, ahir hi havia a El País una petita delícia. No sé si ningú més que Gustavo Martín Garzo ha trobat tan meravellosa la pel·lícula King Kong i, especialmenmt, si en pot fer una lectura tan especial. Diu que King Kong, inspirat en el mite de la Bella i la Bèstia, o de Psique i Eros, és aquell que ha abandonat el regne del desig (que posa l'èmfasi en en subjecte que desitja) per ingressar al de l'amor (que ho fa en l'objecte desitjat): "En el reino del deseo el protagonista es nuestro apetito; en el del amor, y esto es lo verdaderamente extraño, es la manzana", diu, davant la qual ens quedem parats a contemplar-la i admirar-la. "Es lo que sucede en los cuentos, donde nada es lo que parece y hay que detenerse a escuchar. Como si hubiera algo intocable en los seres que amamos, algo de lo que no cabe apropiarse; y el amor fuera aceptarlo así. Como si el amor se nutriera por igual de la presencia y de la renuncia". Una força que, com la mort, ens iguala, és el descobriment que "a los dos nos pasa lo mismo y no sabemos lo que es" fins que acabem descobrint que, de fet, "el amor es lo que no podemos tener de la vida". O, qui sap, diria jo. Potser aquesta plenitud que no ens és permesa del tot, a la vida (per això hi deu haver el Cel?), sovint s'encarna en el més contingent i quotidià.

diumenge, gener 22, 2006

Estatuto y nuevo portal *

Esta mañana me despertaba con un mensaje enviado durante la madrugada por Miquel Iceta, según el cual ya había acuerdo sobre el Estatut. El portavoz socialista se refería al pacto logrado entre el Presidente Zapatero y el primer partido de la oposición en el Parlamento de Cataluña, pendiente aún de limar asperezas entre los socios del PSC. El Presidente Maragall, esta mañana, anunciaba un texto consensuado para la próxima semana. Es una gran noticia.
:
Y no lo digo sólo por lo que obtiene Cataluña de ello (tan magnificado como olvidada su posible "traslación" al resto de autonomías). Lo es para quienes hemos confiado en una España abierta y solidaria, que reconoce su diversidad como una riqueza y no como un estorbo. Nostálgicos y pesimistas nos habían advertido de la imposibilidad de una España así. Pero Maragall y Zapatero se han empeñado en lo contrario. En los próximos días habrá que luchar contra esa visión de mal agorero tan propia de este país, a pesar que el 90% del Parlamento catalán y la mayoría de fuerzas parlamentarias piense lo contrario. Habrá que luchar contra quienes, desde el primer momento (recuerden la Consititución de 1978 y su título VIII), se han opuesto a cualquier atisbo de reforma, sea la que sea, y que se irritan ante el cariz que toman desde que Zapatero gobierna en España.
:
Nuevo portal
:
Pero el motivo de satisfacción no sólo es ese. El compañero Enrique Castro, animador de este portal, me ha concedido el honor de inaugurar con este post una nueva etapa de la Red de Blogs Socialistas (nuevo diseño, nuevo sistema, nueva ubicación). Desde el primer momento me gustó su iniciativa de reunir a los socialistas que hemos recurrido a esa nueva manera de comunicarnos en la Red. Así, podremos compartir argumentos, preocupaciones, experiencias, alegrías, dudas... Hace tanto frío en el Ciberespacio, que reunirte de vez en cuando con los tuyos reconforta.
:
Pero la Red, para los bloggers socialistas, está llena de oportunidades. Podemos explicarnos mejor, escuchar, traspasar por nuestras reflexiones lo que nos ocurre en nuestras ciudades y en nuestras vidas. Podemos dialogar y escuchar. Y habrá que hacerlo bien, sin enrollarse, con educación, sin limitarse a la propaganda, emergiendo entre el ruído y el exceso de información que tiene la Red...
:
Un par de aportaciones finales, humildemente, que me conciernen un poco y desde las cuales quedo a disposición de los lectores. La primera, este reportaje de hoy mismo del diario El Punt, que se hace eco del fenómeno de los blogs políticos, especialmente en Catalunya, dónde el PSC, además, ocupa una posición claramente prioritaria. Y la segunda, mi ciudad, donde la ‘epidemia’ se ha extendido a límites que han llevado a su Alcalde a crear su propio espacio en la Red. Debe ser que va en serio.
* Post escrit per inaugurar la nova etapa de la Red de Blogs Socialistas.

dissabte, gener 21, 2006

Baron | Zapatero

Baron ja té bloc
:
L'alcalde de Mataró ja ha obert el seu propi espai de reflexió a través d'aquest invent anomenat bloc (o com en vulgueu dir), cosa que permet a Saül Gordillo de pensar un moment sobre els blocs polítics (o dels polítics, millor dit). El periodista calellenc recomana tres coses: constància, seriositat (que no sigui una "joguina") i separar l'esfera pública de la privada. Estant-hi d'acord, he de fer notar de nou, però, que la cultura de la fragmentació (ara sóc polític, ara sóc home, ara sóc contribuent, ara sóc ètic, ara sóc seguidor de Springsteen, etc...) juga també en contra de la integritat.
:
Però en fi, ara toca celebrar que la ciutat blocaire tingui entre els membres d'aquest mode d'expressió el seu màxim representant. Alguns dels seus regidors i el seu predecessor, com sabreu, ens hi hem anat aficionant. Entre d'altres coses, permet completar el que fem, explicar millor els arguments, fixar-nos en els detalls que a vegades passen desapercebuts. Vivim en temps en què els representants públics ens hem d'explicar molt abans de fer les coses. Especialment, per què les fem. Però també proposar nous punts de vista, sensacions, veure com atravessen les altres activitats i reflexions, les altres passions, que també ens defineixen. Al principi, molts m'avisaven que això ens fa més vulnerables. És un dels riscos.
:
Confiança amb Zapatero
:
Dos interesants articles d'avui, a El País, ens adveteixen que les reticències al projecte de reformes del president Zapatero, en especial la que es refereix a l'Estatut de Catalunya, són pròpies de moments de canvi profund. L'eurodiputat Luis Yáñez no ho pot dir més clar, en un article adreçat sobretot a la seva generació, en el que no s'estalvia crítiques als companys que miren am,b condescendència l'acció de l'actual Govern espanyol. Recorda quin és l'abast real de la reforma de l'Estatut i hi troba, en ella, el clima constitucional del 1978, amb la novetat que la dreta actual n és ni de bon tros la d'UCD, sinó molt més retrògrada, més propera a l'AP que, de fet, s'oposava a la Constitució perquè era massa "progressista". "Es justamente el PP aznarista el más directo responsable de la efervescencia y crecimiento espectacular que han alcanzado los nacionalismos periféricos tanto en Cataluña como en el País Vasco", recorda. I finalitza sense embuts: "Es lógico y esperable que el PP intente impedir el éxito de Zapatero con el Estatut o con la paz en el País Vasco, porque en ello se juegan sus intereses partidarios y electorales, pero algunos experimentados dirigentes socialistas de los ochenta no deberían caer en esa trampa".
:
L'altre article, de Pilar Rahola, valora la grandesa i la valentia del President espanyol en plantejar cara a cara les reformes que calen, un atreviment que exemplifica amb el compliment del compromís del retorn dels famosos "papers de Salamanca" (ara marejats a Madrid) i compara amb Azaña (recordeu quan Aznar, l'Immovilista, deia que el llegia? Se li va indigestar?). "Resulta evidente que la valentía no reside en lo que consigamos, sino en lo que hemos conseguido: hablar seriamente de lo que queremos ser cuando seamos mayores", diu, i continua: "Tiempo llegará para quejarnos de Zapatero y de las renuncias estatutarias. Sin duda. Pero hoy (...) tenemos un interlocutor con el cual medirnos las reivindicaciones, batirnos los proyectos y hasta negociar los acuerdos. Zapatero parece querer ser un líder para un proyecto regenerador de España, y ello es tanto como decir que quiere ser el líder de otra historia de España. Que lo consiga, lo dirá el tiempo y sus dificultades. Pero hay voluntades que merecen elogio incluso antes de tener éxito". Sí senyora.

divendres, gener 20, 2006

La confusió i la llibertat d'expressió

Avui em plau de recomanar-vos dos articles referents a alguns dels temes que ahn motivat la reflexió d'aquest bloc i que, òbviament, són una aportació brillant al debat. El primer fou publicat fa dies a La Vanguardia i és de Salvador Cardús. Parla sobre la deriva laberíntica de la xarxa, sobre l'excés d'informació que tan sols porta a la confusió, objectiu exactament contrari al que diu servir. Crec que, a propòsit dels blocs i la informació per internet, tan sobreabundant, i el paper dels mitjans de comunicació, per exemple, hi ha hagut reflexions similars al respecte que obren una segona reflexió: la de les noves mediacions entre aquest excés inabastable (un nou déu) i nosaltres, perduts, i recelosos de les mediacins, per cert.
:
El segon és del professor Francesc Torralba qui, a rel de la impresentable activitat insultant de la COPE i altres mitjans, reflexiona sobre els necesaris límits de la llibertat d'expressió per tal que aquesta sigui efectiva, i ho fa a El Punt d'ahir. "La llibertat d'expressió és un dret que està dialècticament lligat a altres drets tant o més fonamentals. La trilogia de la revolució francesa inclou la llibertat, però també la igualtat i la fraternitat. Si és un deure respectar la llibertat, també ho deu ser, respectar la igualtat i la fraternitat entre les persones", diu amb una claredat que faria caure la cara de vergonya a més d'un hooligan de l'aznarisme mes conspicu. "Contra el fariseisme progressista", continua, "crec que la llibertat d'expressió té límits, els límits que nosaltres mateixos li hem donat en considerar altres drets tant o igualment legítims com el de la llibertat de manifestar-se. La llibertat d'expressió no pot ser una excusa per ofendre, per mentir o per vulnerar la intimitat dels altres. La llibertat d'expressió no pot ser una excusa per fabricar tòpics i estereotips que malmeten greument la convivència pacífica entre els pobles d'Espanya". I conclou que "Mentir explícitament i intencionalment no és acceptable èticament i menys encara quan aquesta mentida s'empara en el suposat dret a la llibertat d'expressió".

dijous, gener 19, 2006

El matís després del negre *

El mataroní Perecoll exposa de nou a Mataró i ho fa amb una magnífica i ambiciosa exposició a l'Ateneu de Caixa Laietana. L'exposició, retrospectiva d'aquests darrers trenta anys, i que inclou peces de col·leccions estrangeres, se centra en la seva fase de pintura negra, que ha estat determinant (si bé no l'únic tret característic) en aquesta etapa creativa que, segons sembla, s'està pensant de cloure. Espero amb ànsia que trobi aviat nous camins d'experimentació, orfebre com és tant en el sentit estricte del mot com en la determinació de colors, de formes i de textures que mai no ens deixen indiferents. Fa molts anys, moltíssims, jo devia ser un adolescent, que vaig llegir una entrevista al setmanari El Maresme. En ella, l'artista mataroní deia una cosa que des d'aleshores m'ha quedat com clavada. Més o menys venia a dir que, de fet, l'escultura no és l'espai ocupat sinó el que es deixa d'ocupar. El buit que l'envolta, o el travessa, o l'acarona, o el colpeja, o el respira. Aquest buit que ocupo jo cada vegada que m'hi enfronto. O el buit que omplen tantes dones boniques al voltant de les seves joies daurades, que són un pretext per admirar les persones que estimes. O que encara no estimes però puges deu punts.
:
Trobo que, a les seves pintures negres, una mena d'escultures verticals i planes, de fet, fetes de traços de gruix divers, com els pintors xinesos, els buits, crec, petitíssims i lleus, permeten l'eclosió de la llum que, de fet, és el protagonista de cada narració. La llum sobre l'espai és sempre una narració, un esdeveniment 'in progress'. I també ho són les seves sèries (les seves dèries): els ocells, els cavalls, la guerra...
:
No és el primer en l'ús monocrom, ni del negre. El quadre negre de Malèvitx o, especialment, Ad Reinhardt, han estat assenyalats com a precursors de la pintura negra de Perecoll, com a expressió del llenguatge després de la tenebra. Perecoll, del qual els mataronins podem gaudir diverses escultures públiques als carrers de la ciutat, de fet, inicià aquesta etapa després d'un atzucac de salut. Recordo que Barceló té una "etapa blanca" a l'iniciar la seva sèrie africana, també com a necessitat de recomençar, de retrobar el matís després de la seva negació cromàtica.
:
Tant recomanable és aquesta mostra com segurament serà la seva nova etapa, plena de creativitat, com qui es deleix del saber d'un veritable mestre.
  • * Article publicat a la revista Valors, gener 2006, que és un reescriptura d'un post anterior.
  • Perecoll exposa a l'Ateneu de la Caixa Laietana (C. Bonaire 3-5; Mataró) fins el dia 5 de febrer.
  • Web: http://www.perecoll.info/
  • Crítica de Pere Pascual a capgros.com
  • Crítica de Maria Palau a El Punt
Apunts després d'una visita més reposada: Concurrències
:
(Demà hi ha una xerrada, ambientada amb música, a l'Ateneu Caixa Laietana, en el marc de l'exposició. Una activitat encertadíssima de Mataró report que la meva agenda m'impedeix de poder gaudir. Però vaja, aquí van una apunts previs escrits després d'una visita més reposada que vaig fer diumenge passat a la mostra, amb una vaguetat que prego em disculpeu. Només és un conjunt de concurrències referencials que, després, caldria passar pel fervor -del moment- i la saviesa -del repòs-).
  • Els traços de Perecoll reposen sobre tres influències: les del Barroc espanyol, les de l'abstracció i l'estudi de les perspectives dels reneixentistes italians.
  • La influència del Barroc espanyol: sèrie de Las Meninas (Infanta Margarita), quadre del Quixot, cortesans...
  • (són els cortesans allò que ens endogàmics i els desclassats en diuen classe política, o els que van a tot arreu, o els sobre informats?)
  • Velàzquez i la influència del reneixement es noten també en l'adopció del punt de vista i en el seu joc. Des d'on mires? Mires o et miren? Exactament què mires i qui et mira, si tot canvia quan et mous un cm.
  • Més perspectiva: La gradació dels onatges, el zoom de la sèrie "Guerrers i Iraq".
  • Conèixer les ciutats pel seu onatge.
  • La influència de Malèvitx i de l'abstracció es veu clarament al quadre Finestra al mar (el primer de dalt)
  • Negre: Quan la matèria és negra, la llum esdevé activa, lluita contra l’agonia. Aleshores, la matèria és la passiva, coneix l’ombra des del principi, ja hi és fa segles desafiant la llum.
  • Mireu Dona d'Itàlia i Home d'Italia. Els seus plecs com una escultura Rodin (també Instint de ritme), la mateixa solitud a la recerca de l'altre. De fet, a qui fa la mirada? A tu o a l'altre quadre?
  • In my beginning is my end. 2005: Sanefes, files i forats. Es nota que ve d'una ciutat tèxtil, del gènere de punt, del cooperativisme, potser. Les xarxes, dels pescadors i dels internautes. Una malla. A vegades, potser un estol d'ocells. En qualsevol cas, la xarca també és excés. Sobre-informació, a la qual convé fer zoom.
  • L'estol d'ocells com a somni del vol. Vegeu Ícar 2. Però també, l'Àngel de la Plaça de la Muralla, a Mataró, o els ocellots (Can Marchal, Callao...). Gradació: Ícar (home marcat pels límits), Àngel (mig home mig ocell, l'enviat de la plenitud), ocell (que vola, la llibertat plena, la plenitud).
  • La monja és el contrast entre el tremendisme i la brillantor, que són compatibles.
  • La Manola és com si Goya que donés la paraula als teixits i el seu volum, després de tants anys de color. També Goya va fer aquest procés a les pntures negres, de fet.
  • La tradició de l'art que es reinventa (o copia?), no sabem si per vici, pel determinisme de l'etern retorn, o perquè el formalisme no és més que un marc. Com el cos un esdeveniment, la contingència tota la Història i tu tota la Humanitat.

dimecres, gener 18, 2006

Aparcaments | PP | Fantasmes

Ple d'aparcaments
:
El passat Ple municipal va aprovar la construcció de 4 nous aparcaments que representen 760 noves places d'aparcament a la ciutat d'un total de més de 15oo places públiques que es preveu dotar la ciutat els propers dos anys. És un esforç que complementa amb escreix l'esforç municipal dels darrers anys per dotar el conjunt de la ciutat de moltes més places d'aparcament, la majoria d'iniciativa pública però d'explotació privada (sistema utilitzat des que el mercat va deixar d'invertir en la construcció de grans aparcaments).
:
L'aparcament, i més en una ciutat com la nostra, la majoria dels carrers de la qual han estat dissenyats sense comptar amb aquest element, és un dels grans problemes urbans. I totes les polítiques alternatives a l'ús intensiu dels cotxes pessen per una dotació suficient de places on deixar-los.
:
Vegeu l'editorial de capgros.com. Té raó que això sol no resol tots els problemes de mobilitat, però ajuda força. I el quadre que adjunto, tret del butlletí municipal MesMataró d'aquest mes, que permet fer-se una idea general de la ubicació dels aparcaments existents i els futurs.
:
El PP i les dictadures
:
Els del PP de Mataró, erre que erre, s'entesten en considerar el Consell de l'Audiovisual de Catalunya propi d'una dictadura. Entren en un terreny molt pantanós, especialment per ells. Si volen saber de dictadures, que parlin amb Fraga, que en fou Ministre justament d'Informació i Turisme, i que promulgà una llei contra la llibertat d'expressió, la Llei de Premsa. La diferència és que els demòcrates hem hagut esperar que siguin les urnes qui el facin fora del poder.
:
Diuen que els han insultat però no diuen com ni qui. M'imagino que no nosaltres. Al darrer Ple, la seva intervenció va ser vergonyosa, amb acusacions absolutament falses i mentides desmuntades a l'instant. En fi, sembla que en la pugna per veure qui mana al PP local en l'era post-López, l'esport és a veure qui s'assembla més a Zaplana (serà això un insult?). Si no, no ho entenc. Mentretant, com veieu, els del PP viuen en un món que no deu ser pas el de la resta de mortals. Vaja, algú es pot creure que el dret a la llibertat d'expressió està vulnerat? Algú creu que tenim institucions pròpies de la dictadura?
:
En realitat volen dissimular que treballen poc. Ja ho hem dit altres vegades. A banda de faltar a força reunions de les comissions informatives (llocs de debat dels temes previs als plens i juntes de Govern), vam veure fa poc com no van presentar cap al·legació a les Ordenances Fiscals de 2006. Senzillament, o els va fer mandra o és que no tenen res a dir. (Foto: PortalMataro.com)
:
Una de fantasmes
:
(No, no parlo del PP, ara). Els diaris anuncien per avui l'emissió per City TV de la quarta pellícula que va dirigir Manckievicz, El fantasma y la señora Muir (1947). Fa anys vaig llegir un article boníssim de Javier Marías sobre aquest film (ja sabeu, el tema dels fantasmes li apassiona), que vaig veure temps després en una Mostra de Cinema de Mataró. I alguna vegada més per la tele. L'article de Marías, ara recollit al seu recentíssim llibre sobre cròniques cinematogràfiques, era apassionant. I el film, a més de divertit, és d'una tendresa que fa que t'hi enganxis. En fi, una dona vídua s'enamora d'un fantasma que ha trobat en una casa solitària on va a viure amb la seva filla, fugint de la família del seu difunt marit.
:
Res, que us recomano que la mireu (la fan a les 23:55 h.) o que l'enregistreu en vídeo per veure-la més endavant. Veureu com la naturalesa de l'amor balla entre l'eteri i el carnal, o com la realitat traspassa les fronteres del sensible, o com som només si entrem en contacte amb l'altre (digui's fantasma, Eva o Divendres), o com ens pot afectar tenir als dits la felicitat i no poder-la assolir. Als límits de la costa, del desig i de la realitat, el film d'avui és formidable.

dimarts, gener 17, 2006

Converses i blocs

Encara més recomanacions. Avui, la de la conversa que mantenen a la revista Mataró report d'aquest mes l'Alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron, i el President del Consell Comarcal del Maresme i Alcalde de Vilassar de Mar, Pere Almera. El futur de la comarca, amb una agenda molt clara, la necessitat de la cooperació i Mataró com a capital són alguns dels temes tractats per tots dos. (Foto: Sergio Ruiz)
:
Una altra és fer un passeig per algun dels nous blocs que he anat incorporant amb la idea que compartiu, si voleu, les coses interessants que hi trobo. Un d'ells és el bloc Bicia't, fet per mataronins activistes pro-bici a la ciutat. També fa temps que hi tinc l'Ismael Valls, a qui vaig conèixer en persona al darrer dinar de blocaires (i que, casualment, ara el tinc més a prop). Tampoc sé si us havia presentat en Joaquim Trenchs i el seu bloc psicoanalític. Com que no arribo al seu nivell, aprofito les escletxes per proposar-li coses. Ell també ho fa. En Roland Ledo, col·lega d'altres blocaires, com els germans Galceran, l'Oriol Ruiz o la doble personalitat de Saül, també ha tret el nas. També he descobert un bloc artístic que fa molt bona pinta, Art Neutre, i el de Félix de Azúa. Crec que us els he presentat tots, un dia o l'altre. L'únic que entristeix aquest panorama és l'anunci d'una retirada, els motius de la qual no m'agraden gens.

dilluns, gener 16, 2006

Bachelet | Articles | 2 cursos

Bachelet, Presidenta
:
Ahir Xile va triar per primera vegada una dona per a la Presidència del país, Michelle Bachellet, socialista, filla d'un militar represaliat per Pinochet. Assoleix la primera magistratura en un bon moment del país, i també pel continent que, clarament, ha girat a l'esquerra. Una esquerra moderada i reformista al Sud (Uruguai, Argentina, Brasil...) i una mena de populisme que està per veure què dóna als països andins. En qualsevol cas, lluny de posicions dretanes, els països llatinoamericans viuen moments d'esperança en el futur. Per cert, també una dona, avui, era investida presidenta de Libèria i una altra, també socialista, guanyava la primera volta de les presidencials de Finlàndia, a prop de la reelecció. El món no està tan malament.
:
Dos blocaires escriuen
:
Ahir, l'escriptora Care Santos escrivia al digital capgros.com una defensa dels blocs i de la seva capacitat d'interrelació, i fa referència al, diguem-ne, boom mataroní. Un altre blocaire, el diputat Manuel Mas, publicava al mateix mitjà un article sobre la crisi de Seat, amb una visió des d'una perspectiva molt diferent a l'habitual: el de crítica a la frivolitat. Tots dos molt recomanables.
:
Curs sobre Israel i Palestina
:
Avui he rebut un e mail de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani (institució de la Universitat de Girona que dirigeix Josep Mª Terricabras, a la foto) en la que m'informen del cicle de conferències "Israel i Palestina, les veus del conflicte", organitzat conjuntament per l'Institut d'Estudis Nahmànides del Patronat Call de Girona i ells mateixos, a Girona. El cicle iclou prestigiosos especialistes en el tema com Manuel Forcano (doctor en filologia semítica, poeta i traductor), Bichara Khader (director del Centre d'Études du Monde Arabe Contemporanéen; Université Catholique de Louvaine, Bèlgica), Lola Bañón (periodista i professora de la Universitat de València), Isabel Galí (periodista, corresponsal a l'Orient Mitjà TV3), Joan B. Culla (doctor en història i escriptor) i el propi Terricabras. Clicant aquí o aquí podreu accedir al programa complet.
:
Curs "En què creiem?"
:
L'Acció Catòlica Obrera anuncia un curs pels dimarts dies 7, 14 i 21 de febrer sota el títol "En què creiem?". L'imparteix Josep Lligadas, que és garantia de seriositat, i, respectivament, tractarà erls temes "Jesús, dels miracles a la resurrecció", "El comportament cristià, quina moral?" "Què és l'Eucaristia". Es farà de 8 a 10 del vespre a la seu de l'entitat (Rivadeneyra 6, 3r, Barcelona) i podeu inscriure-us clicant aquí o aquí.

diumenge, gener 15, 2006

Això és un home

En Miquel Iceta m'estalvia de recomanar-vos una colla d'articles de la premsa d'aquests dies que jo també hauria triat. També inclou uns divertits (i seriosos) cinc manaments del "bon negociador" socialista, m'imagino que escrits sota la pressió de voler dir moltes coses i no poder fer-ho (sembla el destí dels socialistes, sempre hiperresponsables). Tot sigui per l'Estatut.
:
Només afegiria un parell d'articles d'El País Semanal, que m'han semblat espèndids. El primer, la columna de Javier Cercas, amb una defensa de la poesia com una activitat "perillosa", un elogi al poeta Vicente Gallego i un vers fantàstic de Jordi de Sant Jordi: “e no he pau e no tinc qui em guerreig”. De Vicente Gallego (a la foto), del seu darrer llibre (Cantar de ciego) , reprodueix aquest poema:
Con los mejores quise,
busqué un orden,
anduve hasta cansarme.
Virtud
no la aprendí,
pero no hay mala idea de una noche
que no tuviera por mía.
Hallaron las pasiones
conmigo buen casero, que en mi hogar
todo vino se prueba
y más de un trago
le di a la jarra aquella donde oculto
la rabia y los venenos.
De amar lo que no dura, yo me acuso,
y de nunca aprender.
Aquí, lo que se da
se quita, y aun parece
que se diera tan sólo por quitar.
Mirad, esto es un hombre:
estos cuatro aguinaldos
tan a cara de perro defendidos,
dos medidas de susto
y dos de espanto.
La segona recomanació és un reportatge sobre Rembrandt, ara que fa 400 anys del neixement del pintor holandès. Una delícia. Vegeu "La lliçó d'anatomia del professor Tulp" (1632), Museu Mauritshuis de L'Haia.

dissabte, gener 14, 2006

1r Red Net

Aquí em teniu, al costat del Primer Secretari i Ministre José Montilla, que aquest migdia m'ha donat un dels premis "Red Net Plus" que, per primera vegada, atorga el PSC als millors webs de les seves agrupacions locals. A la foto també hi ha en Francesc Gonzàlez (alma mater del tema junt amb els companys de la sectorial de Societat del Coneixement), en Miquel Zaragoza, Primer Secretari de Molins de Rei, els dos citats, una jove companya de Sant Quirze i l'Artur Gómez, de Cerdanyola del Vallès.
:
No cal dir que ha estat una gran satisfacció, que he corregut a compartir amb les persones que ho han fet possible (gràcies!). Certament, des de fa una mica més de tres anys, ens vam veure en cor per fer un web que, d'una banda, fos punt de referència del que interessa i el que pensem els socialistes, i del que fem que pugui ser útil a la gent, i que permetés ampliar la capacitat de comunicació i de contacte amb la gent.
:
Per fer-vos una idea, només aquest darrer mes de desembre l'hem tancat amb prop de 18 mil planes servides, més de 2.400 subscriptors que reben un butlletí electrònic setmanal i prop de 4.500 visites. Ep, i són dades controlades per l'OJD (que exclou les IP del PSC).
:
Al matí, he explicat davant el conjut de persones que tenen aquesta responsabilitat a les agrupacions socialistes quina ha estat la nostra experiència. D'altres també han dit la seva. També s'ha parlat d'altres fenòmens presents a la xarxa, entre ells, els blocs com aquest que esteu llegint. En general, entre tots estem fent el primer partit a la xarxa, amb l'ànim d'obrir-se, d'explicar-se i d'arribar a tot aquell qui vulgui sentir-nos.

divendres, gener 13, 2006

La llavor de l'odi

Ahir, al Ple, trencant l'ambient constructiu que va tenir globalment (molt semblant al debat de dimecres passat a TV de Mataró), de cop semblava que tornéssim a la unitat democràtica de la transició contra un enemic comú. El PP, a qui vaig qualificar de "llop amb pell de xai" (la cultura evangèlica mai falla), va aconseguir l'emprenyament unànim de la resta de grups municipals. Sota una proposta "a favor de la llibertat d'expressió" hi havia un conjunt de mentides per atacar, entre d'altres, el Consell de l'Audiovisual.
:
Jo, que vaig intervenir ahir en nom del meu Grup Municipal, he fet avui unes declaracions al respecte. És indignant. Com que els seus amics (als qui atorguen llicències de TDT massivament des dels governs autonòmics de València i Múrcia) han estat advertits d'il·legalitats i pràctiques execrables per l'òrgan independent català, i com que justament a Catalunya s'és a punt d'atorgar llicències, per primera vegada sense que ho faci el Govern, posen el crit al cel. El portaveu del PP (sí, aquell que diu que no creu en la política social -en un debat anterior també a TVM- o que la societat catalana és endogàmica -ahir-) va deixar anar un reguitzell de bestieses a l'estil Zaplana sobre Catalunya, assimilant-ho a una dictadura. Li vaig haver de recordar que, ara fa 40 anys, el fundador del PP es va fer cèlebre per una Llei de Premsa que atacava la llibertat d'expressió d'una manera brutal. I en una dictadura.
:
El Portaveu de CiU va dir que es pensava que això només passava a Madrid, oa la tele. No, senyors, són aquí. Porten la llavor de l'odi rera la mentida, això sí, amb bones formes. I això no, no ho podem deixar passar.
:
Foto: Imatge del Ple d'ahir, amb els regidors del PP a primer pla Foto: Judith Vives, capgros.com)

dijous, gener 12, 2006

Moltes actuacions, molts projectes *

Aquest any hi el recordarem pels bons resultats de l'acció dels governs de Maragall i Zapatero. Davant 23 anys sense que la Generalitat fes habitatges protegits, se'n projecten un centenar. Després de la manca de planificació escolar de CiU, l'executiu català construeix escoles i arriba a l'acord per a la dotació de més places d'escola bressol. Després de l'increment de la immigració il·legal dels temps d'Aznar, ara Zapatero ha fet que els immigrants cotitzin a la Seguretat Social, que es millorin els controls fronterers i que els municipis puguem fer front a aquest fenomen. I el el camp de la salut mental, de l'atenció primària, dels serveis cap a la cultura, de l'atenció a la gent gran, als joves i a les dones, de la millora de la mobilitat, dels nostres barris... en moltes coses s'ha donat un veritable tomb.
:
Per la seva banda, el Govern de Mataró ha prosseguit el gran esforç inversor que vol millorar la qualitat de vida dels nostres carrers i places, dotar-nos de més equipaments i fer de Mataró una ciutat atractiva per a l'ocupació i l'economia. Repasseu la llista que publica aquesta revista, és llarguíssima. Al bell mig de l'actual mandat, a més, la situació del Govern és d'un alt grau de confiança, després de superar algun problema, amb un equip i un Alcalde més reforçats.
:
Però el 2006 encara serà millor. Més reformes en vies principals de la ciutat, nous equipaments, aparcaments, l'actuació al Port, noves escoles, etcètera. Ah, i començarà a fer-se realitat un gran pol de coneixement i d'empresa, com la seu del TecnoCampus Mataró, al Rengle, dins la política de suport a l'activitat econòmica i a l'ocupació, un dels eixos del Pacte pel Desenvolupament Econòmic i Social que som a punt de signar, escoltant tothom.
* article publicat a Mataró Report (gener 2006) com a portaveu del Grup Municipal Socialista

dimecres, gener 11, 2006

Can Cruzate | Can Gassol

Can Cruzate genera expectació
:
Ja sabeu que un dels eixos més importants de l'acció urbanística de Mataró és la recuperació del centre històric com a element de valor afegit, cultural i econòmic, de la nostra ciutat.
:
(Foto: Arcadi Vilert, regidor d'Urbanisme).
:
A banda d'un munt d'obres de regeneració de carrers per convertir-los en petits patis de veïns (penso en el passatge de santa Magdalena o en el carrer de la Concepció), hi ha una aposta des de fa anys per a la revitalització comercial dels eixos tradicionals, que es troben a partir de La Riera i de la Plaça Santa Anna. Aquesta aposta no ha acabat. D'una banda, en la seva mirada a l'Oest, que l'ha de lligar, amb dos braços: el potent sector de la Ronda Barceló i el de la futura locomotora comercial, al voltant del carrer Biada. De l'altra, la intervenció més minuciosa en els carrers sobre l'antiga ciutat romana. Fa anys que hi anem al darrere, i enguany s'ha fet un pas decissiu en l'obertura de Can Xammar com a nou pol d'atracció comercial. Aquest any, la iniciativa privada continuarà aquest esforç i l'Ajuntament el centrarà en altres carrers d'aquest nucli bimil·lenari.
:
Però una de les peces que pot ser potent és la de l'illa de cases corresponent al perímetre Plaça de l'Ajuntament, Carreró, carrer de Santa Maria i carrer d'en Palau, entre la Plaça de l'Ajuntament i la Plaça Gran. Un sector que se n'ha vingut a dir "Can Cruzate", nom de la casa principal (on diuen que s'hi havia hostatjat Jaume I), que és just davant de Can Palauet, antiga seu de la nissaga relacionada amb l'anterior. (Sí, toquem crosta).
:
Foto: Can Palauet, a la dreta d'una de les parets de Can Cruzate.
:
Es tracta d'una peça complexa urbanísticament, per vàries raons, però que, per la seva ubicació, pot donar molt de joc. Pel seu estat actual, siguem sincers, engloba també alguns riscos de degradació que no podem permetre'ns de tenir. Bé, el cas és que l'Ajuntament, a través de l'esmpresa municipal PUMSA, presidida pel regidor Arcadi Vilert, de cara a trobar solucions urbanístiques i d'atractiu, ha decidit fer un concurs d'idees. Ahir, PUMSA anunciava que un total de 47 propostes s'han presentat al concurs, una xifra molt important per la mena de concurs que es tracta. Aixo vol dir que les expectatives que tenim a l'Ajuntament, que el gruix d'oportunitats que veiem al darrere d'aquestes parets, són àmpliament compartides. Desitjo veure'n aviat el resultat.
:
El sector de Can Gassol, tots entesos
:
Aquests dies tenim, per cert, un parell de mostres més de la capacitat negociadora, sovint poc apreciada per silenciosa, del regidor Vilert. Una, ja en vam parlar, en la brillant solució que entre tots hem trobat pel futur de la Llar Cabanellas (en aquest sentit, llegiu aquí els articles de Pere Vilaseca i de Miquel Torner, a més del que ja he citat altres vegades d'Oriol Batista). L'altra és la solució que finalment complau tothom respecte a com quedarà el sector de Can Gassol, més aviat la segona fase que, fa uns mesos, tenia la contestació d'una bona colla de veïns. El primer que vam reconèixer era que, malgrat que el procés administratiu (inclosa la fase d'exposició pública) havia estat correctíssim, el plus de comunicació i participació que hi ha en totes les obres públiques (encara que aquesta no ho és) es va trobar a faltar. La solució, que redistribueix el sostre sense haver-lo de modificar, permet guanyar els metres d'equipament que es preveien i, alhora, complau els ciutadans que veien pegues, especialment en alguna alçada.
:
:
La primera imatge és la de l'ordenació inicial, la segona, la que finalment s'aprovarà demà al Ple, si tot va bé.

dimarts, gener 10, 2006

Eficàcia policial i diversos

Eficàcia policial
:
Si a la darrera Junta de Seguretat de Mataró vèiem com creix el nombre de detencions a la ciutat, aquests darrers dies n'hem tingut mostres importants. El primer balanç de les dades de Nadal, tant a Mataró com a l'entorn, les policies locals i els Mossos presentaven un balanç positiu del nombre de detencions, fins a una dotzena. Aquest matí coneixíem la darrera d'importància: molt pocs dies després dels fets, els Mossos detenien a Premià el pressumpte autor d'un robatori en una botiga al barri de Cerdanyola. L'alt índex de resolució de casos a la ciutat (més o menys el doble que la mitjana de la UE), junt amb l'increment de les detencions, si bé preferiríem que no s'haguessin produït els delictes, ha de donar garanties als ciutadans que qui la fa, la paga. I que qui pretengui delinquir, es trobarà al davant uns professionals eficacíssims que l'acabaran detenint. Foto: TribunaMaresme.com
:
Miscel·lània
:
No puc deixar de passar l'entrevista que El Punt publica avui a Santi de Arcos, coordinador de Creu Roja a Mataró, amb motiu de l'obertura de l'alberg provisional per transeünts que, compementant al fixe, s'ha obert aquests dies de fred a la seu local de l'entitat. En Santi ens dóna la satisfacció de qualificar Mataró com una ciutat "avançada" en tot el que es refereix a la Protecció Civil. El que no diu és que, entre d'altres, és gràcies a persones com ell.
:
El mateix diari es fa ressò de la prova pilot de l'Hospital de Mataró en un sistema mòbil d'urgències que tén a casa. Vegeu la foto, aquí al costat, d'un dels vehicles de suport, que ha publicat el diari i que és de Lluís Martínez.
:
Pels que sempre em pregunten com m'ho faig per treure el temps per escriure al bloc, aquí teniu un article de BrianBrin al Gallup Manegement Journal de fa un mes. Explica que hem d'aprendre a acceptar només allò del que som responsables de poder fer, que hem de prioritzar i delegar, etcètera. Bé, un secret: jo també n'he d'apredre.
:
I per aquells que vulgueu veure aspectes positius en la influència de la religió en els assumptes polítics més imprtants, us recomano l'article de de Bernardo Kliksberg, que principalment parla de l'aportació del Cristianime i del Judaisme com a base per introduir elements ètics a un món que, científicament, està preparat per satisfer les necessitats del doble de la seva població. Uns element que, segons l'autor, passen sobretot per l'eradicació de la pobresa. Afegeixo jo que els valors de l'esquerra, tan a prop d'aquestes tesis, sorgeixen d'una cultura que ha intruduïtel llegat judeo-cristià. Marx era fill d'un pastor protestant d'origen jueu.

dilluns, gener 09, 2006

Núria Martínez Vernis

Només tinc un llibre d'ella (n'hi ha un altre) però ja n'he parlat dues vegades. La vaig descobrir en una revista de la Fundació Espriu i de seguida em va agradar el seu estil, les frases brillants com antigues sentències, sinceres i directes. Avui, en Manuel Cuyàs, al mig d'una magnífica sèrie d'El Punt sobre la "Generació Estatut", que en diuen, li fa una entrevista (bé, no sé massa com es diu aquest gènere), igualment brillant i, segurament, al mig del camí de la innocència i la maduresa, etapa que considera "la més interessant de totes" i a la que espera "arribar-hi per veure amb què m'he convertit, després de tants esforços". Ara, encara no hi és, i es balanceja entre el platonisme del govern del savis i la decepció per una realitat (els polítics, els títols, els diners, l'ordre) que li emprenya però que alhora mira de reüll, quan pensa que potser s'hi podria dedicar professiolment, a escriure. M'agrada que hagi descobert Vinyoli i Blai Bonet pel seu compte, que és com s'han de descobrir, i que trobi en els altres, en aquells que ningú veu en espais que ningú veu allò que és evident, especialment per a la poesia, gens endiumenjada. I és aquest llenguatge, aquestes paraules arrencades a l'oblit i al silenci, aquest "buidar-me l'ànsia" que diu en un dels poemes, que alguns lectors voldrem recórrer en aquest camí inquiet cap a la serenor. "Per fer vida dins la mesura / de les poques possibilitats".

diumenge, gener 08, 2006

Navarro | Caldera | Blocs | Gomis

Morts a la carretera
:
Dels diaris d'avui, recomano algunes coses. Començant com vaig acabar ahir, i amb la perspectiva de prop de 170 morts a la carretera en el que portem de període nadalenc, destaca l'entrevista d'El País a Pere Navarro (a la foto, de Claudio Álvarez), Director General de Trànsit del Ministeri de l'Interior. Creu que el nombre de morts, entre d'altres, s'ha incrementat per la puja del nombre de desplaçaments i que la gent ha anat madurant en seguretat viària. Però també creu que cal endurir les penes. Parla del carnet per punts, dels accidents a les ciutats, de les motos, dels nous controls per consum de drogues, etc.
:
Dependències
:
Al mateix diari hi ha un interessant reportatge sobre els costos i l'aplicació de la Llei d'Autonomia Personal (o de Dependència), que afectrà més d'un milió de persones a Espanya i de la que ja he parlat. A La Vanguardia, en una entrevista, el ministre Caldera completa la informació xifrant en 300 mil les dones que poden cobrar ajuts per ser a càrrec d'un familiar dependent. També explica el sistema de finançament, que inclou diverses fonts, també la pròpia.
:
Blogosfera
:
El mateix diari ens ofereix una mena d'itineraris per conèixer els millors blocs del món, a través d'unes adreces que hi ha en un reportatge que, de nou, s'acosta a aquest fenomen, que ha crescut notablement el 2005, situant-se per damunt de 23 milions de blocs al món. El dia que Reporters Sense Fronteres ha denunciat Microsoft pel tancament d'un bloc crític amb el règim xinès.
:
Llorenç Gomis
:
Un parell d'articles més per acabar les recomanacions d'avui. Són els que recorden Llorenç Gomis, traspassat recentment. Un, el de Joan de Sagarra a La Vanguardia (on fa poc Jaime Arias parlava de la biografia que Gomis havia fet de Felipe González) i, l'altre, el de Jaume Reixach a El Punt, d'on trec la foto del dia que el president Maragall li imposà la Creu de Sant Jordi. Tots dos revelen detalls sobre la seva personalitat que, en realitat, són el que recomano. Per mi mateix, en primer lloc.

dissabte, gener 07, 2006

En tres paraules

Paraula de pornostar
:
Els Reis catxondos i imprevisibles, o potser alguna reina, em porten un llibre que no era a la carta... però que, què hi farem, ara no li faré fàstics. A la pàgina 31, diu "Una de las cosas que más me llamaba la atención es que esos squatters, u okupas, como los llamaban, eran jóvenes de familias bien, con vidas acomodadas y que por rebeldía o ganas de independizarse y ser libres, quizá como todo adolescente, okuparon una casa" (Guillermo Hernáiz, Secretos de una pornostar. Celia Blanco. Ediciones B, Barcelona, 2005.) .
:
Paraula d'Alcalde
:
No vull fer comparacions amb el comentari anterior, és clar, però algunes paraules de l'Alcalde Baron han han estat presents aquests dies de Reis. Per l'entrevista al setmanari Capgròs (i el seu comentari al bloc de Núria Aguilar) o pel seu emocionat discurs davant Ses Màgiques Majestats (i el comentari al bloc de l'Eloi Aymerich). El contingut, ple de projectes, i les formes, humils i apassionades, són les coses que voldria destacar d'aquestes dues intervencions.
:
Paraula després del cotxe
:
Acabem 2005 amb un rècord de vendes d'automòbils a Espanya (i una disminució de la fabricació, però d'això ja en parlarem) i, per sort, amb menys víctimes de carreteres. Però no ens consola. Avui, les víctimes en carretera són una epidèmia i una de les principals causes de mort al món. Ens ho recorda Jaume Curbet i un servidor pensa si mai serà possible un truc semblant al tema del tabac per afrontar aquest altre llast.