L'exèrcit català, de nou

Llegia l'altre dia al bloc de Jordi Puig i Martín (aquí) una interessant reflexió sobre com hauria de ser un futur exèrcit de Catalunya en el cas que un dia fóssim un estat independent. El primer que he de dir és que crec absolutament necessari que, per fer bé el debat sobre la independència, es parlin de tots i cadascun dels temes que hauria de tractar el país, tant dels costos per arribar-hi (que n'hi ha i, per mi, molts) com per les coses que s'haurà de plantejar. El segon que cal dir és que, efectivament, el debat sobre la defensa no és un debat qualsevol que es pugui enllestir ideològicament (és a dir, si a mi no m'agraden els exèrcits, en prescindeixo). I el tercer és que la proposta de Jordi Puig la trobo, encara, un pèl naïf, tot i que la valoro molt i, en tot cas, toca més de peus a terra que els promotors d'un recentíssim manifest que demana una Catalunya sense exèrcit el dia que, ai, sigui independent. Tornant a l'escrit d'en Jordi, opino que els riscos als quals ha de fer front la defensa d'un país no són tan sols els relatius a catàstrofes o de "grups armats", sinó que són uns quants més i, especialment, a escala global. 

Per exemple: ¿és o no és un problema europeu i, també, amb reminiscències genuïnament espanyoles el conflicte a Mali, com bé assenyalava Enric Juliana fa dos diumenges a La Vanguardia? ¿Som o no som -i encara més si afeblim el nostre poder dissuassori- pressumpte objectiu de les potències nuclears emergents de dictadures com Corea del Nord o l'Iran? ¿On s'entrenaven els terroristes de l'11-S i de les trames que han estat avortades pel Govern espanyol des d'aleshores? ¿Si mai tornen els bombardejos sobre Barcelona com els de fa ara exactament 75 anys van perpetrar els italians, com els respondrem? ¿Amb un flash-mob d'Obrint Pas?

I si seguim amb aquestes preguntes, potser en vindran d'altres com que si els reptes militars els tenim a escala global ¿romandrem a l'Otan o serem fora, com els resultats del referèndum de 1986 van assenyalar a Catalunya? O ¿ja saben els entusiastes economistes teòrics de la sostenibilitat d'un Catalunya independent que haurem de finançar aquest exèrcit sense economia d'escala?. De tot això vaig parlar-ne aquí mateix arran d'un parell d'articles (vegeu aquí). I fora d'aquesta aportació que us dic avui, i les que us vaig assenyalar aleshores, no se n'ha parlat massa. Això que el president Artur Mas ha dit en alguna ocasió que la Catalunya independent que somnia no tindrà exèrcit... Seria bo que que algú li preguntés si és que pensa portar-la a terme el dia que desapareixi el mal al món, potser, o que tot el món sigui plena d'ànimes càndides com les que signen el pietós manifest. ¿O potser l'exèrcit és una de les "estructures d'estat" que deixarem exercir a Espanya quan veiem que surt més barat ser federal que independent?

Britain and Europe

- En fin, si es usted inglés, estará usted de mi parte y contra esos meridionales (...) Puede decirse que América recibió su civilización de Inglaterra.

- Y para atenuar nuestro orgullo -repuso el padre Brown- debemos admitir que Inglaterra recibió la suya de los meridionales (...) Bueno, hubo un meridional, Julio César, al que luego mataron a cucilladas, ya se sabe que esos meridionales acaban tirando de  navaja. Y otro llamado Agustín, que introdujo el cristianismo en nuestra isla; y, francamente, no creo que tuviéramos mucha civilización de no ser por ellos.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 925-926.

Carnestoltes al laberint grotesc

Llegeixo a Capgròs que l'autor del cartell del carnestoltes mataroní d'enguany, Àxel Monforte, "ha triat dues icones de la festa, el Rei Carnestoltes i la imatge d'una sardina, i les ha plasmat d'una manera cridanera i gairebé psicodèlica, per transmetre la disbauxa dels dies de Carnaval 'd'una manera transgressora', segons les seves paraules". Us he de dir que, transgressora o no (jo no l'hi veig tant), la proposta d'aquest cartell em sembla molt interessant i diria que, més que anunciar el carnaval sembla que ens interrogui a nosaltres, que -necessàriament- haguem de parar-ne esment i aconseguir, en els segons que hi dediquem, a que el nostre cap generi algun impuls.

M'explico. Cada any em sembla més evident que el sentit 'original' del carnestoltes és obsolet, avui, sobretot per dues raons: perquè ja ens riem tot l'any del "poder" (per exemple: Polònia), i perquè la Quaresma (o els seus substituts 'laics' de capteniment o tristesa) ha desaparegut completament de la vida social. I també em sembla, com vaig llegir del professor Ferran Sàez, que el to suposadament transgressor de la festa és, en realitat, una demostració de la "naturalitat" de l'ordre establert, representant per uns dies la riota -la impossibilitat- de transgredir-lo (vegeu aquí). Transgressor no seria riure's del poder, sinó prendre'l. Em temo que el que celebrarem els propers dies no deixa de ser un "simulacre" (en paraules de Ricoeur) que, això sí, té de bo que ens obliga a celebrar-ho i a estar contents, exactament els mateixos motius en què hem reduït tota celebració festiva (Nadal, Reis, Les Santes, Sant Joan...). No està gens malament... però segurament que és del tot insuficient i dubto que tinguin molt a  veure en el sentit del calendari festiu, que roda cada any per interpretar el pas del temps.

L'autor del cartell ha agafat dos símbols, el cap del rei Pellofa i la sardina, i els ha dotat del caràcter ambigu que tenen els símbols. També hi veig, per exemple, una calavera coronada i, si apaiso el revers, el primer símbol del cristianisme, que no era una creu sinó un peix. I si m'hi fixo més, aquesta amable textura rosa  psicodèlica amaga un complex laberint. No sé si és perquè estic molt motivat amb l'Any Espriu, però aquests mateixos símbols, o de similars, que apareixen sovint en l'obra del poeta que ara en celebrem el centenari, són els instruments amb què a mi em sembla que el jove dissenyador mataroní ens està interpel·lant. Òbviament, més enllà del carnestoltes i la seva pretesa disbauxa. Diria que mostra un "desig de Quaresma", és a dir, una invitació a simbolitzar i a reflexionar sobre el nostre trajecte personal. 

Salvador Espriu prenia les imatges del mar i la pesca, o la seva íntima experiència amb la mort, o la seva consciència del tall abrupte que significava la manca de llibertat al nostre país, o el llegat simbòlic de les nostres civilitzacions d'origen (de la judeo-cristiana i la grega, parlo) i el posava al servei de la seva interpretació sobre la vida. I ens la mostrava, també amb interpel·lacions. I jugava, com ara farem amb el carnestoltes, amb el to grotesc, combinat amb el líric i l'èpic, amb una clara voluntat moral. Sembla, com deia, que la proposta de Monforte ens assenyali, com amb ànsia, aquest camí.

El laberint

Un camí, això sí, laberíntic. Fa una mica més de dos anys, el CCCB organitzava una interessant exposició que repassava el símbol del laberint. Aleshores, a la revista Valors (vegeu aquí) hi vaig escriure que la mostra ens proposava "maquetes, videos, quadres, escultures, jocs, reflexions, invents (...), reflexions (“la imaginació serveix per sortir de casa, la memòria per tornar-hi”), exemples diversos de la capacitat humana que es desplega al voltant d'aquest mecanisme d'origen -i final- misteriós. Artefacte que ens inquieta, sobretot, perquè el caos i el desordre té una aparença formal d'ordre. Talment és el paper de la cultura, de fet". Efectivament, la cultura (les arts, les creences, els llenguatges...) dóna aparença d'ordre al caos que, de fet, és la vida.

I la cultura fa, en aquest camí, un doble paper. Un d'acumulatiu: les nostres identitats, les nostres lectures, les nostres referències, les nostres relacions, les nostres servituds, la memòria i la imaginació que fem servir per moure'ns anant i tornant dels llocs... I un altre de despreniment, d'alleujament; això que abans venia a representar la Quaresma, de fet, i que ara no sabem com fer-ho més enllà de fer règim. Espriu, al darrer vers de Final del Laberint (1955) sembla descriure aquesta plenitud després de les "acumulacions de la seva vida" quan gosa dir el nom del no-res:

Salvo el meu maligne 
nombre de la unitat.
Enllà de contraris
veig identitat.
Sol, sense missatge, 
deslliurat del pes
dels morts,
dels records,
dic en silenci
el nom del no-res.

Abans, per Setmana Santa (és a dir, quan acaba la Quaresma), després de commemorar la mort de Jesús, es procedia a "tapar les imatges", com si tota interpretació (tota cultura) fes nosa al "final del laberint", per poder fer el pas a la plenitud. Aprendre per desaprendre. I, més que a disfressar-se, crec que és això al que ens invita de veres la quasi anicònica proposta d'Àxel Monforte, de qui des d'ara em proclamo fidel admirador.

article publicat a Capgròs

La malediccó de sempre

El desprecio de nuestro país por la inteligencia ha producido varias diásporas. En el siglo XV los cristianos expulsaron a los judíos; la Inquisición llevó a la hoguera o metió en las mazmorras a quienes se atrevían a investigar. Los sucesivos espadones del siglo XIX llenaron Francia e Inglaterra de liberales españoles que huyeron para salvar el pellejo, entre ellos Goya y Blanco White, pero eso no fue nada si se compara con el medio millón de republicanos que fueron brutalmente condenados al exilio al final de la Guerra Civil junto con nuestros mejores intelectuales, escritores y científicos. Ahora llega la última diáspora. La desidia y el desprecio por la inteligencia están produciendo una fuga de cerebros. Jóvenes científicos, biólogos, ingenieros, tenazmente preparados aquí, cuya energía intelectual es la única fuerza genuina para salir de la crisis, se van fuera a dar sus frutos. La maldición de siempre.

Manuel Vicent, "Diáspora" (fragment), a El País, 27.1.2013.

Alternatives

Bellos consoladores cuando abstraen radicalmente el original se transforman en reflectantes misiles cromados, pero que, cuando se pretenden realistas, recuerdan exvotos de Fátima o prótesis ortopédicas. (....) No pretendamos reproducir lo que Dios o la Naturaleza nos ha suministrado; busquemos alternativas, no caricaturas.

Óscar Tusquets Blanca, Contra la desnudez, Ed. Anagrama, Barcelona, 2007, p. 206

La mort no té de què parlar

Cementiri de Mataró. Foto: meva.

De sobte veig que la meva mort
que és amb mi aquí a la cambra:
s'ha aturat a mirar una fotografia.
No em parla. Si no enyores el passat,
la mort no té de què parlar.

Joan Margarit, fragment de"La sequera s'adiu  amb fer-se vell", a Es perd el senyal, Ed. Proa, Barcelona, 2012, p. 19. 

Espriu i la religió, ¿se'n parlarà?

Quan et pregunten per quina raó la religió hauria de ser matèria escolar (i, a parer meu, no com a assignatura voluntària, ja en vaig parlar aquí) una bona resposta seria que per poder llegir bona part de l'obra de Salvador Espriu que, sense conèixer el nostre llegat bíblic, així com bona part de la mitologia grega i egípcia, hi ha aspectes importantíssimes que es perden. De fet, el més important de tenir o no assignatura de religió és que ens faci persones completes, és a dir, que tinguem al nostre abast elements per una aproximació crítica i responsable a un fenomen que compartim tota la humanitat, cregui en el que cregui o no cregui en el que cregui. I l'obra d'Espriu també ens aporta elements per esdevenir persones completes, si resseguim amb ell l'itinerari que ens proposa.

Estic segur que, ara que es commemora l'Any Espriu amb motiu del centenari del seu naixement, traspassat el 1985, estic segur que alguna activitat deurà haver-hi per reflexionar sobre el paper de la religió a les seves novel·les, a la dramatúrgia i a l'obra poètica, perquè és una de les característiques més singulars i, alhora, de les que sento parlar menys ara que tot just comença. No ho he vist programat però suposo que s'hi haurà pensat d'un lloc o un altre. De no fer-se, com deia, ens estarem perdent moltes coses, d'Espriu, i de les capacitats que ens pot obrir la seva lectura en la nostra pròpia relació amb el llegat històric de la religió i, qui sap, si amb el nostre afany de transcendència.

No sóc gens expert en Salvador Espriu, ni molt menys. Per això gairebé em fa vergonya parlar de dos punts de partida que proposo per a qui li interessi el tema, com a base, que són dos llibres que han tractat aquest tema i que tinc a l'abast. El primer, Iniciació a la poesia de Salvador Espriu, de Josep M. Castellet, de 1971 (Ed. 62), que em sembla que està exhauridíssim però, almenys per mi, és un clarificador assaig també en aquests temes. El segon, l'opuscle Poesia i transcendència en Josep Carner, Màrius Torres i Salvador Espriu, de Damià Roure, Jaume Subirana, Carles Torner (1995), de la Fundació Joan Maragall. I, si n'hi ha més, que segur que n'hi ha, us convido a incloure'n als comentaris d'aquest post.

I, també, esclar, a muntar alguna cosa, sisplau.

La màquina del temps

Us deixo la tertúlia d'aquest matí a Catalunya Ràdio amb atinades reflexions de crítics a l'actual direcció del PSC dels companys Joaquim Nadal, Montserrat Tura, Marina geli, Laia Bonet, Rocío Martínez, Pia Bosch (altres membres de la direcció han declinat de participar-hi). Val la pena sentir-la tota. Però, si no teniu temps, us recomano la intervenció d'una companya de Canet de Mar, a partir del minut 32:15, i les respostes encertadíssimes, a parer meu, que Nadal i Bonet fan al repte que té al davant el socialisme democràtic a Catalunya.

Crec que -metafòricament- el PSC s'ha de comprar una màquina del temps. D'una banda, per mirar de construir el projecte que farà falta d'aquí cinc anys, posem, fent l'esforç per saber a quina societat haurà de servir. I, per l'altra, per situar-se al 1978, i copiar exactament el procés d'unitat, el procés de cosir i de discutir, de posar la mirada en l'ambicó majoritària, que va fer possible el neixement del PSC i sumar, sumar i sumar, per fer néixer, néixer i néixer.

I de forma molt clara, concreta i explícita en parlen en aquest àudio les persones que he citat.

Jo vull votar que no

Sí, ja sé que els inductors de la declaració que ha aprovat avui el Parlament de Catalunya els mou més el "dret a decidir sí" que el "dret a decidir" i que no ens podrem fiar mai de la seva neutralitat governant. Ja sé que el model emprat per la coalició governant per inciar el procés de consulta i de segregació s'assembla més a una atrotinada exrepública soviètica que a qui ens hauríem de semblar més (Escòcia o el Quebec). Ja sé que correm riscos importants, especialment el de creure "religiosament" en la redempció d'una paraula, d'un estat o d'un messies i l'hòstia descomunal posterior en descobrir que continuem expulsats del paradís terrenal. Ja sé que hi ha problemes més importants que no es resolen amb cap independència. Ja sé que obviar massa alegrement els problemes de legalitat de qualsevol proposta pot pagar-se molt car (sobretot quan els ciutadans decideixin -perquè el dret a decidir també deu incloure els individus- saltar-se la llei per ser "independents" davant la propietat aliena, per exemple). Ja sé que l'objectiu d'una bona colla és la de trencar pel mig l'únic partit d'esquerres que pot (o podia) governar en sèrio a Catalunya. Ja sé que els dirigents polítics actuals tenen un plus d'adamisme que fa tremolar. En fi, tot això ja ho sé.

Però crec que el PSC hauria d'haver votat a favor de la declaració. Per algunes raons. Primera: per poder dir "des de dins" del nou "consens constitucional" que podria sortir d'aquesta declaració tot el que acabo de dir. Algú sensat hi hauria d'haver entre aquesta colla. El risc és que el socialisme democràtic, no tan sols el PSC sinó els seus valors i la seva tradició política, quedi exclòs o diluït en aquest procés. 

Segona, perquè, jo que crec que per fer bé les coses en un estat democràtic cal seguir sempre les normes que emanen de les lleis fonamentals, opino que ens trobem davant un procés semblant -com insinuava- a un de constituent. La raó principal és que els mecanismes d'interpretació sobre la constitucionalitat (un TC sense la renovació constitucional preceptiva pel bloqueig d'un PP que tampoc votà el títol VIII del text de 1978) no han permès aprofundir ni un centímetre -més aviat tot el contrari- en una lectura federalitzant de la llei fonamental. Aquest és un fet excepcional. Si resulta que la Constitució no permet aquesta lectura és que cal tornar al principi, almenys en aquest punt. Crec que aquest matís és el que cal fer a la sensata apel·lació a la legalitat vigent i el que permetria recuperar el concepte de sobirania pròpia, justament (a parer meu) per renegociar com es gestiona d'ara en endavant. Només tinc una objecció diem-ne pràctica. Si la consulta es fa al marge de la llei (espero que no)... ¿quin cens es farà servir? ¿i quines garanties institucionals de respecte a les dades, de control per la junta electoral, etc...- tindrem els electors si l'Estat no ens les proveeix?

I tercera. Perquè jo vull votar que no i fer campanya pel no. Si resulta que la pregunta és clara i senzilla sobre si vull que Catalunya sigui un estat independent ara per ara votaré convençut que no. Crec que hi ha raons poderoses per defensar aquesta postura i confio en què el poble de Catalunya les compartirà. I si  el PSC no és en aquest procés, si no participa del consens que l'ha de preparar, aquesta tasca serà molt més difícil, les raons molt més desdibuixades. 

Perquè encara podria passar una altra cosa. Que -prèviament o posteriorment- a la consulta, la sensatesa s'imposi i de tot arreu sorgeixin iniciatives d'un nou encaix que reconegui el que fins ara Catalunya ha vist burlat. A canvi de ser a Espanya, esclar. Una Espanya nova, o una nova relació amb ella -millor dit-, que convenci una majoria de catalans, independentistes o no. I aleshores jo votaria que sí. I m'agradaria que el PSC, el meu partit, el que sempre ha somniat amb aquesta mena de relació, hi hagués contribuït amb tot el seu seny i la seva força, que ara per ara és imprescindible. Així, doncs, no haver fet aquest pas, un error que trobo garrafal, el fa cada dia més allunyat, menys central, més prescindible. I jo no vull prescindir dels meus ideals. M'entenen, oi?

• Proposta sobre el dret a decidir, del PSC
• Proposta sobre la sobirania, de CiU, ERC i ICV
• Per contribuir a la unitat del catalanisme polític (manifest)
• Aquest article a L'Hora, aquí

Per fer-nos companyia

Gairebé recomanaria llegir aquest llibre en bona companyia, una tarda d'aquestes d'hivern. Una companyia que acceptés d'escoltar els millors versos d'altri a criteri d'un dels millors poetes de casa nostra. Perquè Marques de Foc (Ara Llibres, 2012) és un rar llibre de Narcís Comadira que neix, de fet, com a proposta per comentar els poemes que més han influït a la seva obra. Comadira, en canvi, intenta cosir amb fil biogràfic la seva formació poètica, que és profunda i apassionant. Deia l'altre dia Joan Margarit a Mataró que les biografies s'haurien d'escriure en vers perquè la poesia tracta de tu mentre que la prosa ho fa dels altres. Jo afegiria que "dels altres que hi ha en tu", també. 

En tot cas, estem davant una acurada selecció de poemes, tant catalans com castellans com anglesos, italians, polonesos o francesos, amb les seves oportunes traduccions, amb notes sobre la influència d'un determinat text en l'obra del nostre autor i amb comentaris impagables, breus però concisos, sobre els millors poetes del món, per dir-ho de manera barroera, segons el criteri de Comadira.

Per tant, busqueu bona companyia i reciteu aquests poemes (els poemes són escrits per ser recitats), tant li fa si en la seva llengua original o en català, si voleu tenir una experiència interessant a partir d'aquest llibre. Veureu quina potència poden tenir, quins matisos amaguen, quines paraules proposen a cada cas, quina cadència i quins silencis exigeixen. I trenquem, per un moment, la solitud que exigeix tota lectura, sobretot la poètica. Compartim, així, la seva companyia. Perquè, tal i com acaba Comadira aquest exquisit llibre

Naixem i morim sols. Però les experiències serioses de la solitud dels altres, formalitzades, és a dir, convertides en literatura, convertides en poemes, ens fan companyia (p. 231).

El porno interior

Las actuales intérpretes del porno son temibles contorsionistas maratonianas que tienen que enseñar no sólo el exterior de su cuerpo sino también bastante del interior, por lo que, cuando al zapear caemos de improviso en una de esas escenas, dudamos de si se trata de un polvo o de una intervención quirúrgica. 

Óscar Tusquets Blanca, Contra la desnudez, Ed. Anagrama, Barcelona, 2007, p. 196.

Foto: d'aquest bloc.

Anys feliços

Joan Margarit recitant Es perd el senyal a Dòria Llibres (Mataró), el passat 15 de febrer (Foto: Neus Pinart)

Sents el convenciment que estàs vivint
uns anys sense esperances que ja són
els més feliços de la teva vida.

Joan Margarit, fragment d'"Es perd el senyal", a Es perd el senyal, Ed. Proa, Barcelona, 2012, p. 13. 

El carnaval dels pits

Aquest cartell que teniu al costat ha estat retirat per plagi. Es veu que els seus autors havien retocat la foto d'una revista pornogràfica per anunciar el carnaval de la ciutat de Reus. Abans, però, la Cup, CiU i el PSC locals havien demanat ja la retirada per "sexista", donat que presentava una imatge banal, objectual i indigna de la dona. La Cup ha afegit un argument curiosíssim. Diuen que aquesta imatge "perpetua la dictadura de la pressió estètica i la dona com a objecte sexual" ja que la dona del cartell "respon a l'estereotip de dona ideal que ens imposa aquesta societat heteropatriarcal i els mitjans de masses". de manera que s'han apressat a imprimir un cartell igual que l'original, però amb el pit d'un home pelut en comptes del de la dona, segons informa el 3-24. Com passa sempre, la polèmica ha fet que no siguem només els reusencs, sinó tots els catalans els que haguem tingut accés a aquesta dimoníaca imatge, que caop mitjà de comunicació s'ha resistit a reproduir. Si és tan dolenta pels seus efectes, els seus detractors els han incrementat notablement.

Encara podem dir alguna cosa més sobre això. La primera, com va recordar l'altre dia l'amic Joan Safont per Twitter, un Carnaval sense Quaresma no té cap sentit. No el té, afegeixo jo, perquè estem tot el dia de carnaval. Vull dir que, d'ensenyar els pits, en va ple pertot (la publicitat, el cinema, la platja...), de criticar "el poder" i mofar-se'n ho fem cada dia, i d'estar-nos, no ens n'estem de res... Pesa més la crisi que la Quaresma si ens n'hem d'estar de res. És a dir, que intentar que el carnaval sigui eficaç des del punt de vista simbòlic (i això inclou la provocació) és un absurd.

La segona, que apareixen noves quaresmes. Apareixen noves apel·lacions al pecat, nous inferns plens d'imaginació, quan se sacralitza la "dignitat" de les dones fins al punt de blasmar l'exhibició amb tints sexuals i, en canvi, ningú creu que cap home perd la dignitat quan se l'utilitza també com a reclam sexual, amb exhibicions semblants. La cirereta ha estat aquest fal·laç argument de la Cup que, en canvi, ha exhibit un home pel·lut. La menjada de coco d'aquesta formació, candidata a règim dels aiatolàs si mai governa, els fa parlar exclusivament en clau estètica. Perquè, efectivament, l'única proposta coherent que té la Cup és en clau estètica, sense adonar-se'n (o potser sí) que negar que la gent "vesteixi com bonament li plagui" inclou que algú segueixi els cànons heteropatriarcals sense tenir cap trauma i amb tota llibertat. Quan instaurin el seu règim ¿es prohibirà la depil·lació?

De manera que trobo que uns i altres fan bastant el ridícul.

(En vaig parlar el 2007 i el 2009)

Sí, però no

¿Per què m'agrada Maigret? Algunes cites del llibre El gos groc (2012, trad. Lluís M. Todó; hi ha un film francès de 1932), una de les dues obres amb què Quaderns Crema (i Acantilado en castellà) inicia la publicació de l'obra completa de Georges Simenon i una de les primerenques de les protagonitzades pel comissari Maigret, que és descrit així en aquest llibre:

Quan un no estava acostumat a Maigret, despistava molt, en casos com aquell, veure que els seus ulls grossos clavats en el front del seu interlocutor com si no el veiés, i després sentir-lo remugar una frase inintel·ligible emntre se n'allunyava amb l'aire de considerar-lo una cosa insignificant (p. 50) 

Leroy encara no coneixia prou el comissari Maigret per jutjar-li les emocions a partir de la seva manera d'expulsar el fum de pipa. (p. 94) 

- (...) L'única cosa que volia demostrar-li és que un cas com aquest no és una simple operació policial que es pugui dirigir a cop de telèfon. I afegiré, senyor alcalde, amb tot el respecte que li dec, que quan accepto la responsabilitat d'una investigació, el que vull per damunt de tot és que no m'emprenyin! (p. 99) 

- Permeti'm un bon consell, si vol ascendir a l'escalafó, sobretot no em prengui com a model, ni intenti extreure teories del que faig. (p. 108)

Bé, doncs aquestes quatre cites resumeixen molt bé el que m'agrada de Maigret. La manera de captar el seu entorn, sobretot les persones, amb una gran capacitat d'anar més enllà, com si la realitat s'absorvís en un conjunt menys fragmentat (i per tant, molt enganyós) com sovint la interpretem. O la manera d'interioritzar, de remugar, d'avançar en la recomposició de les peces fins a obtenir-ne una història o, almenys, una interpretació. I l'especial relació que el comissari té amb tota i cada una de les persones objecte de la seva investigació, en la que, pràcticament en silenci i sense moure's, aconsegueix que aflorin les pistes que vol. Vaig sentir fa molts anys dir a mossèn Ballarín que la pregària era com una novel·la del comissari Maigret, de Simenon. I efectivament, és així. Sempre he tingut aquesta sensació, malgrat que les obres de Simenon són molt prosaiques, aparentment.

També fa temps vaig llegir que a Simenon li agradava el joc del seu cognom amb l'expressió "sí, però no",  escrit en francès oui (o sí) mais non i pronunciat gairebé igual. És a dir, sí, amb les dades que em donen ja vaig fent, la realitat que toco és el meu punt de partida... però mai no és suficient. I la tasca de l'investigador, talment tots nosaltres, consisteix en endinsar-se al lloc on d'entrada no hi ha llum. Estic segur que l'aventura del segell del professor Vallcorba, amb la que penso completar fins on pugui les meves lectures de Simenon -les de Maigret i les altres, que són tan o més bones-, ens hi ajudarà molt i molt.

Cabellera ardent

Por desgracia los vicios de él eran un duplicado de las virtudes de ella (...). Él era uno de esos hombres que pueden comparárselos con un cometa, pues era ardiente y estaba dotado de una buena cabellera. (....) También era destructivo: la cola del cometa era una estela de divorcios, que algunos justificaban con sus éxitos como amante y otros con sus contínuos fracasos como marido. (....) Llevar una vida privada en público tiene tantas desventajas como un interior doméstico en un escaparate.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 918-919.

Foto: Portada d'Interviu (1989)

Fluvià, Giner i Mateu

Llegeixo el darrer número de la revista Espai de Llibertat i m'emporto una agradable sorpresa de la que parlaré al final. Potser és agradable perquè abans em topo amb un article de l'Armand de Fluvià que no m'ha agradat gens ni mica. L'heraldista publica un articlet en què explica la seva conversió del catolicisme a l'ateisme, a finals dels anys cinquanta, on hi dibuixa una religió de la qual jo també me'n faria, d'ateu, amb molt més convenciment i rapidesa que ell. Explica que féu un procés de reflexió personal i cita el dia exacte en què va decidir "deixar de ser cristià". Primer va ser agnòstic i després ateu "i després de 53 anys no he tingut mai més cap dubte i m'he anat reafirmant en el meu ateisme". El felicito perquè més aviat la majoria de persones dubtem força més. 

Fins aquí, de tota manera, em sembla tot perfecte. El que no em sembla tan bé és que afirmi, més endavant, que "la fe religiosa és quelcom radicalment oposat a la raó", com si els que en tenim fóssim bojos, o que "no entenc l'existència de gais i lesbianes catòlics o cristians practicants". Fixeu-vos de quina manera arriben a solucions semblants els sectors catòlics més conservadors amb alguns ateus pretesament progressistes. Si entenguéssim, en primer lloc, que la fe (o el desig de transcendència, o la religió, o l'espiritualitat o el que vulgueu dir-ne) és una dimensió intrínseca als éssers humans com ho és la seva dimensió sexual i afectiva, uns i altres acceptaríem que hi hagi persones que ho vehiculin a través de la tradició cristiana de la mateixa manera que hi ha qui viu la seva sexualitat des d'una determinada tendència. I, en segon lloc, si recorrem a la base, a les paraules de Jesús, més aviat el cristianisme és una proposta d'acceptació, de no exclusió, d'universalitat i d'amor sense límits que exclou tot tipus de discriminació, per la qual cosa deu ser ben normal que hi hagi gais cristians, per més lluny que estiguin del que la jerarquia actual pensi al respecte.

Mal anirem si l'alternativa progressista al clericalisme és un altre clericalisme, si la lluita contra uns prejudicis n'imposa uns altres igualment castradors, si no acceptem, com deia, la universalitat de la dimensió religiosa de les persones i la llibertat per exercir-la, com si no es pogués ser del Barça quan manava en Gaspar.

Per això em va agradar, deia al principi, una entrevista al sociòleg Salvador Giner, president de l'Institut d'Estudis Catalans, plena de perles. Una d'elles, per exemple, criticant el moviment 15-M per l'evident absència de projecte o per la baixa exigència intel·lectual dels qui ho composen, crítica que trobo contra-corrent a tant de paternalisme com hi ha hagut. Però el que més m'ha agradat és quan els entrevistadors li demanen que recomani alguna lectura i Giner etziba "l'Evangeli de sant Mateu... Sí home sí, allà on són beneïts els pobres, els pobres d'esperit, les putes, els desgraciats..." Quan els entrevistadors li suggereixen que potser parla de la versió "laica" de Joan-Francesc Mira, Giner torna a la proposta i els clava que "jo crec que aquest text és més revolucionari que el Manifest comunista...". I és que és exactament així.

La casa que vull

Fa poc, mentre anava a fer reis, vaig veure un conjunt de banderoles als fanals de davant de l’edifici de Catalunya Caixa a la Rambla de Mataró i vaig fixar-me que, en una banda, hi havia una fotografia de la mateixa façana que tenia al davant, obra d’Oriol Bohigas i, en l’altra, una biblioteca d’Exeter (EUA) que s’hi assemblava molt, erigida set anys abans. A sota, una adreça web que vaig córrer a conèixer m’informava d’un projecte divulgatiu sobre les influències de l’arquitectura moderna en edificis relativament recents de la ciutat, de la mà de dos joves arquitectes de Mataró, Josep Muñoz i Manel Recio, junt amb altres col·laboradors.

La web es diu www.itineraris.cat i, d’entrada, ens proposa dues activitats. Una, passiva, que consisteix en veure, a la pròpia web, un total de dotze edificis de la ciutat amb el seu parió, amb la seva més emblemàtica influència, que va des dels inicis del moviment modern, amb Frank Lloyd Wright (a principis del segle XX) i Le Corbusier (mitjan s. XX), fins a les seves darreres expressions com Rem Koolhaas, malgrat que el gruix se l’endú la dècada dels setanta. L’altra, més activa, proposa un itinerari a peu que se celebrarà el diumenge 31 de març i que té places limitades. Els autors ens envien dues reflexions. La primera, gairebé en forma de pamflet, contra l’arquitectura-espectacle en què ha derivat l’era postmoderna, on el cultiu narcisista del geni es cotradiu amb la gramàtica senzilla i austera del disseny arquitectònic, humil respecte l’entorn i despullada d’artificis. La segona reflexió consisteix en l’ambivalència de la imitació, que els autors defensen com a mètode d’aprenentatge i que és en tot cas a partir d’ella que val la pena d’aportar l’empremta personal. Aquesta reflexió trenca amb la tendència pedagògica tant de moda que avorreix la repetició i que casa l’aprenentatge amb l’expressivitat i la creativitat personals.... 

Em sembla una bona proposta. Primer, perquè els joves arquitectes s’atreveixen a prendre partit i a fer-nos reflexionar sobre com organitzem quelcom tan important com el nostre paisatge, o la nostra llar, o el lloc on treballem, etc... Segon, perquè reivindica una part de l’arquitectura que resta encara molt poc valorada i, fins i tot en alguns casos, denostada. I, en tercer lloc, perquè inclou l’arquitectura, que tan a prop està de l’art, en l’esfera de la nostra vida quotidiana i de la nostra manera d’entendre el món. El debat, però, no és conclusiu. La dialèctica ple / buit, ornament / funcionalitat, línia corba / línia recta, figuratiu / abstracte, imatge / text és com s’ha anat trenant la història del pensament i de l’art almenys en la cultura occidental. Que uns ens proposin de seguir-la vol dir que encara som vius.

Article escrit a la revista Valors (gener 2013)Podeu accedir a la proposta al web www.itineraris.cat

L'orella de Velázquez

[Antonio López] me explicó en una ocasión que la diferencia entre Leonardo y Velázquez, es que, cuando se ponen a pintar una oreja, el primero se interesa por cómo fue construida, mientras que el segundo se interesa por cómo se ve (...)

A Velázquez le gusta pintar cabelleras sueltas, aéreas... y una flor prendida y un lazo de seda. (...) 

En cuanto nos aproximamos para averiguar con qué recursos ha conseguido tan mágico efecto, sólo encontramos unas desastradas pinceladas.

Óscar Tusquets Blanca, Contra la desnudez, Ed. Anagrama, Barcelona, 2007, pp. 172-173.
Foto: Detall de Las hilanderas, de D. Velázquez (1557-58), Museo del Prado (Madrid).

Entre la mort i la primavera

I el riure era amb mi: a l'alçada de la cintura. Havia vingut de lluny i s'havia ficat a l'arbre i s'havia clavat al meu costat esquerre, entre la meva mort a dintre i la primavera del món a fora. Amb mi. Petit i feliç com una campaneta. Per fer-me companyia sempre, quan ja no podria sentir-lo en la meva nit sense acabament.

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), p. 217.

Un crim

Se puede considerar horrible un crimen por pensar que jamás podríamos cometerlo. A mí me parece horrible porque podría cometerlo.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 911.
Il·lustració: Francisco de Goya, Aquí tampoco (gravat), c. 1813-15.

Catalunya: ¿Wagner o Nietzsche?

Avui, al suplement "Quadern" del diari El País, el professor Jordi Llovet acaba la seva ressenya (aquí) al llibre de Nietzsche El cas Wagner i Nietzsche contra Wagner, (ed. Jaume Creus, Edicions de 1984, Barcelona, 2012), en la que contraposa els dos autors respecte a la seva idea, amb una excel·lent pregunta que, per mi, val molt més que tots els debats i totes les consultes que es facin i es desfacin:

Bona lliçó per a la Catalunya dels nostres dies. ¿Bastirem els pròxims anys una cultura arrelada en la universalitat clàssica, com ja van fer-ho els noucentistes, o caurem, com Wagner, en la veneració mistificada de les formes medievals i folklòriques de la cultura?

Doncs això. Aquestes són les estructures, d'estat o no, que hem de saber bastir. Ara que es parla tant de Prat de la Riba, que del no-res va fer tant, potser que s'hi fixessin. Començant per l'ajuntament de la meva ciutat, per exemple, obsessionat amb els burros mentre tanca centres culturals.

Catalònia i el risc

Foto: Cris Izquierdo / El Periódico

Aquesta setmana s'ha fet públic el tancament de la Llibreria Catalònia, una institució amb 88 anys d'història al bell mig de Barcelona, afegint una il·lustre víctima al tancament d'una vintena llarga de llibreries al nostre país i unes quantes més amb l'aigua al coll. Per més inri, sembla que el cobejat local acollirà una hamburgueseria. Com és obvi, s'han sentit veus pertot. D'una banda, lamentant el que és, de fet, una tristíssima notícia, tant pel fet que tanqui un centre irradiador (i prescriptor) de cultura com pel seu caràcter històric, que fa estèril tota aquesta xerrameca sobre la nació, entre d'altres coses. De l'altra, intentant entendre'n els motius: la seva atzarosa història recent, la brutal crisi del llibre (o de la lectura) afegida a la crisi econòmica, etc... I també hi ha hagut qui s'ha permès de criticar la gestió dels seus responsables. [Recomano en aquest sentit la lectura de dos articles a La Vanguardia d'avui: la columna de Xavier Antich i el reportatge de Xavi Ayén]

Jo no em veig capaç ni de bon tros de jutjar perquè no tinc prou elements per fer-ho. Però molt em temo que els que ho critiquen tampoc no els tinguin. I he de dir que m'empipa una mica que tots siguem tant savis davant la gestió dels altres, sobretot quan va malament, i que els acusem d'haver estat massa arriscats. Potser sí, però en un país on el risc és vist amb molt mals ulls, el comentari no deixa de ser sospitós. Diuen que als Estats Units, quan vas a buscar feina, et pregunten quantes vegades has fracassat. I pobre de tu si no en portes dos o tres per explicar. El fracàs, és a dir, el risc amb totes les conseqüències, forma part tant de la cultura empresarial com, sobretot, de la noció d'èxit.

És cert que no és bo, mai, estirar més el braç que la màniga; però també és cert que qui vol pescar primer s'ha de mullar el cul. I cal dir que algun subsector de la cultura hagi volgut anar a pescar diu molt més a favor que en contra, encara que, també en un país com el nostre, cultura i pesca fan de mal combinar a les converses de sobretaula. Però, precisament a Catalunya, la cultura i el seu llegat han subsistit, en bona part, pel risc de tant i tants, pels fracassos i èxits de tants i tants. Quan arriba l'hora de tancar, quan el risc ha esdevingut fracàs, aleshores val la pena analitzar-ho i aprendre'n. Però mai blasmar a qui ho va intentar, més aviat tot el contrari. Té, en saviesa i valor adquirits, allò que falta a tants com tallen el tronc de l'arbre caigut amb aquella salivera... A Catalonia, vull dir a Catalunya, ens fa falta gent així.

Cesc a l'abast

Aquests dies s'ha fet públic l'arxiu digitalitzat de 9000 dibuixos originals del ninotaire Cesc, és a dir Francesc Vila Rufas (Barcelona, 1927-2006), que es conserven a la Biblioteca de Catalunya, de manera que accedint a la pàgina web de la institució (aquí) són directament a l'abast del públic. El primer que cal dir és que, burro com sóc, ignorava la ingent quantitat de documents que, agrupats en prop de vuitanta col·leccions, són ja a l'abast de tothom a internet provinents del fons d'aquesta institució. Val la pena que us hi passegeu una estona perquè hi trobareu documents de gran vàlua i interès.

El segon que he pensat és que l'obra de Cesc, que -a mi, almenys- em fascina des de fa molts anys, és molt important que romangui unida, visitable i d'accés tan i tan obert. Un llibre que em mirava una i altra vegada quan era petit (i que ara no sé on és) que es deia Costa Brava, per exemple, em va ensenyar moltes més coses que deu conferències a les que hagués assistit per explicar l'especulació urbanística dels anys seixanta, o la condició humana davant el turisme o tot el que vulgueu. I així amb gairebé tot.

I el tercer que trobo, encara agraïdíssim i admiradíssim davant la iniciativa, és que pels dibuixos de Cesc, que tenen diverses lectures, farà falta una mena de guia per a fer la lectura que més interessa, suposo, als possibles usuaris d'aquest servei, que té a veure amb el vessant d'il·lustració social i històrica del moment que va viure, especialment al franquisme. La seva ironia (aguditzada per la censura) i la seva tendresa precisarien, d'aquí no massa, una mena de fitxa de context i, qui sap, si un estudi d'algun investigador. perquè de la seva mirada se'n poden extreure moltíssimes conclusions, després de riure, o més aviat somriure, una molt bona estona. I no tan sols històriques per comprendre millor el nostre recent passat... sinó de ben actuals, per sort o per desgràcia.

La tasca que ha fet aquí la Biblioteca de Catalunya, la nostra institució noucentista més moderna, és la d'un gran servei al país. I només em surten, com deia, paraules d'agraïment i d'admiració.

Pintura dolenta

El arte contemporáneo -donde la pintura de cualquier género nos parece una rareza- nos parece pretencioso, banal e incomprensible para la mayoría de los no "iniciados", pero hay que reconocer que la mayoría de pintura antigua es muy mala.

Óscar Tusquets Blanca, Contra la desnudez, Ed. Anagrama, Barcelona, 2007, p. 167.
Foto: D'una representació de l'obra Art, de Yasmina Reza, a Washington (Signature Theatre)

Es dóna el que es té

Cada mig any, més o menys, el savi em truca. Jo, senyoret, espero que em truqui i busco un parell d'hores tranquil·les que altres pagarien a preu d'or. Quan un savi et busca, et parla, et pregunta t'adones tant de la teva petitesa com t'honora que et tingui d'interlocutor malgrat la distància de més de trenta anys i de més de trenta tones de coneixements, que ja et va impressionar triant-te per a un curiós àgape a la teva adolescència. Parlem de tot, d'allò i d'això; d'anècdotes, felicitats i ferides, també. 

Fa pocs dies, he sentit el vídeo que ha enregistrat CatalunyaReligió [aquí] on la dominica sor Lucía Caram, a més de moltes coses, en diu una d'essencial. Es féu monja per lliurar-se als pobres. De cop, un dia, veié que necessitava omplir-se: "preocupant-me de les coses del Senyor m'havia oblidat del senyor de les coses", deia, ja que "si no tens res a dins, res no pots donar", de manera que entrà en un convent contemplatiu i ara, en plena efervescència activista, agraeix la intimitat des de la qual retroalimenta el sentit de la seva acció, una intimitat que ella comparteix amb Déu (perquè tot aliment és en moviment amb l'Altre). I el savi, parlant del món però, esclar, ressonant endins, t'ho repeteix amb les seves paraules i la seva experiència. Donaràs el que tens.

He conegut el món de la desafiliació, que -com diu un altre savi, Duch- és directament proporcional a una minoria hiperafiliada, que també he conegut de prop. I posant el cos i l'ànima en tantes coses s'han oblidat de nodrir cos i ànima. Fer, fer contínuament per no pensar, per no haver de trobar-se amb tu mateix, la cara del qual, coneguda, desconeguda, ens molesta. Al número de desembre de la revista Valors, l'amic Francesc Grané critica el que en diu "cristianisme sense Déu" que practiquen tants, potser amb totes les bones intencions, però oblidant el que el savi diu: només donaràs el que tens.

Potser aquest seria un bon propòsit del 2013 que porta sis dies consumint-se.

Este post en castellano, aquí

Ara?

Deia, ara. I, ara, ja havia fugit. Ara, havia fugit. I jo també havia fugit i si tornava a dir, ara, el qui ho deia ja no era el qui ho havia dit, i, ara, era una altra cosa. Tocava l'escorça de l'arbre i quan apartava el dit de l'arbre que jo havia tocat ja era un altre arbre i el que m'havia empès a tocar-lo era una cosa morta que ja no podia dir què havia estat.

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), p. 206.

Il·lustració: Heràclit segons aquí.

O massa lluny, o massa a prop

Hay dos modos de renunciar al diablo, y la diferencia entre ambos tal vez sea el abismo más profundo de la religión moderna. Uno consiste en temerle por lo lejos que está, y el otro en tenerle miedo por lo cerca que se encuentra. Y ningún vicio o virtud se diferencian tanto como estas dos virtudes.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 910-911.
Il·lustració: Hartmann Schedel, "L'home de la peülla" (1493), Crònica de Nuremberg (Schedel'sche Weltchronik), pàg. XII.

La generació del tomàquet

M'ha fet gràcia l'article que avui publica Manuel Cuyàs a El Punt Avui (aquí) comparant l'efervescència de la crítica al sistema de la seva joventut amb els pedaços que, com a molt, ens atrevim a demanar ara com qui sap què. I a l'inrevés, la rapidesa en què gestionava l'embelliment aquella època i els sacrificis estructurals que cal fer-ne ara. En alguna altra ocasió, li he sentit concretar aquesta crítica en ICV, que ve a ser l'exemple més clar de la transformació. D'un passat revolucionari (PSUC) a un present de capità enciam. Però és que la realitat supera la ficció: sempre poso d'exemple l'anunci que protagonitzà Joan Saura en unes eleccions autonòmiques (ara no recordo quines) en què prometia que els tomàquets tindrien gust de tomàquet. De la revolució al tomàquet, vaig pensar, quin negoci. I els socialistes holandesos (aquí serien més o menys com ICV, allà els socialistes se'n diuen socialdemòcrates) fan servir un tomàquet com a símbol (vegeu aquí). Tota una declaració de principis ...i de renúncies, segur.

Però tant ens podem riure dels tomàquets d'ara com dels peluts anti-consumistes dels anys setanta. El que fa riure és la confiança cega en la superioritat moral en què sovint s'ha refugiat l'esquerra, o bona part d'ella, i de la que s'hauria de desampallegar. No és fàcil, perquè enganxa. El discurs esquerranós de la nostra transició, en les seves accepcions més intel·lectualoides, tendents a trobar sempre una explicació canònica, i sempre del mateix canon, a absolutament tots els detalls de la vida, primer enganxa. Si el canon és relativament rupturista, si s'omple de sang jove (sang i altres fluids) i si, efectivament, té respostes a tot, acostuma a posar-se de moda. Serveix per moltes coses, però sobretot per dues que són molt importants: per lligar i per no donar la nota.

Ara transportem-nos al segle XXI. És obvi que la ideologia predominant en els ambients universitaris i en força àmbits de trobada juvenil és el ditxós independentisme, tan ple de raons i hormones com la dialèctica marxista dels seus pares. L'independentisme fa exactament als nostres joves (a la part més representativa, almenys) la mateixa funció que feia el marxisme als joves antifranquistes de pantalons de campana. S'adapta a tot i té respostes per tot. Tot ens passa per no ser independents, que és el destí que ens té guardat la història d'aquí un parell de caps de setmana. I tot el que ens perjudica ens passa per romandre a Espanya. Au, amb això ja podem anar tranquils. Si no ho discutim, no destacarem, ens adotzenarem en una colla de performances i, sobretot, lligarem. Sort que alguns ja no som al mercat, o ens quedaréim per vestir sants. Espanyols, és clar.

Foto: D'aquí.

Cioran i la crisi

• Apreciar más la vida propia que una idea, pensar con el estómago, vacilar entre honor y voluptuosidad, creer que vivir es mucho más que todo: eso es la vida (E.M. Cioran op. cit., p. 49)
• La vida sólo es plena en la inconsciencia (íd. p. 66)
• Y el propio Devenir, ¿qué es sino una función tragicómica de nuestros encantamientos (íd. p. 71)

El text punyent, contradictori, irònic, de frases breus i lectures lentes, es deixa veure força en aquest llibret primerenc d'E. M. Cioran escrit cap el 1941, en romanès però residint ja a París, amb notables influències nietzschianes, que porta l'eloqüent (però contradictori també) títol de Sobre Francia (Ed. Siruela, Madrid 2011). En ell s'hi aventuren les que seran les seves principals tesis, si en podem dir així, respecte el límit i, per tant, de totes les capacitats o incapacitats que aquest projecta sobre els homes. La cultura, la pàtria, el sentit, el futur, les idees... que tan sols valen la pena si moren, és a dir, si experimenten el límit humà. França, així, seria el "poble de la immanència" (i que, per tant, genera l'ornament -p. 31-, ergo limitacions, -p. 35) més que cal altre a Occident. I això és cultura, és a dir "un estalvi d'energia a compte de la sang" (...) sota la qual "jeu el cadàver d'un home" (p. 51). O aquella que necessita aliment espiritual per no momificar-se (p. 58). O bé "matís, profunditat, intensitat. Sense una dosi d'atificialitat, l'esperit humà es trenca sota el pes de la sinceritat, que és una forma de barbàrie", diu (p. 45). Una bona frase contra la inflació d'autenticitat que ens rodeja. Més sobre la cultura:

El porvenir humano se despliega entre dos polos: el pastoralismo y la paradoja. La cultura es una suma de inutilidades: el culto al matiz, la delicada complicidad con el error, el juego sutil y fatal con la abstracción, el aburrimiento, el encanto de la disolución. El resto es agricultura. (p. 79)

Cal llegir el llibre, esclar, en el context d'una França que justament, moria, en ple conflicte mundial (i que l'autor pren d'exemple com a fi de la civilització occidental), des d'un Cioran amb veleïtats filo-nazis en la seva etapa romanesa fins a un Cioran que escruta baixos fons i ombres parisenques que li causen un fort impacte ja al conjunt de la seva obra posterior, de manera que "decadència és igual a lucidesa col·lectiva" (p. 50) i que li porten a afirmar que "la densidad de la obscuridad en el fondo de una civilización sostiene su dinamismo, mientras que la suma de luz la condensa a la esterilidad" (p. 94). Però és interessantíssim veure com pot aplicar-se a contextos justament posteriors i, també, als nostres.

Vaig llegir el llibre en plena efervescència independentista preelectoral. Les invectives de Cioran contra "el patriotisme", el qual res no fereix tant la intel·ligència (pp. 68-69), fiblaven com mai. "Els països -lamentablement- existeixen", etziba (p. 28). O que massa passat mata la llavor d'infantesa del futur (p. 110). Però  no cal quedar-se aquí. Hi ha reflexions a dojo que escupen sobre la nostra realitat diària. Vegem-ho: La decadència associada a l'obsessió pel "refinament sexual" (p 53) o la gastronomia (més aviat, sobre parlar contínuament d'alta gastronomia, ja que "les aliments substitueixen les idees" p. 73). O la denúncia contra l'oblit de l'irracional ("és el perill de les civilitzacions en el moment de llur maduresa (...) la decadència (...) és sang racional", p. 66) ja que "el racionalisme com a forma de viure és la negació de la vida" (p. 95). O la reivindicació del mite contra la "despoblació" (p. 54) ja que un poble es torna ridícul quan transforma els mites en conceptes (p. 55). O la defensa del símbol: "Tot just abolits els nostres símbols per la lucidesa, la vida és un amarg deambular entre temples abandonats" diu en una bella imatge (p. 97).

Disculpeu la multitud de cites, però no me'n puc estar. La reflexió brutal que encara avui es pot fer la nostra societat occidental llegint Cioran, i aquest primerenc llibre ja n'és una bona mostra, no té necessàriament el colofó de la desesperació o de suicidi, com sovint s'atribueix al filòsof romanès. L'autor creu que és justament en el detritus, al marge, a "la pedra que el constructor havia llençat" (amb paraules bíbliques: Salm 117 i Mt 21, 43), en l'experiència de morir, que és possible renéixer si un sap escoltar les "vibracions"de la seva profunditat. Diu en aquest llibre una frase que podríem fer servir per descriure l'actual crisi econòmica, i no només econòmica, i pensant que les esteu cridant a Rajoy o a Merkel (o a cadascú de nosaltres), amb ella us deixo.

Hemos vivido una descomposición, pero, si tenemos fuerza suficiente para ello, nos reharemos; vibraciones ocultas nos devuelven al horizonte del futuro, pero no debemos juzgar nuestro valor en el reparto de las podredumbres objetivas (p. 105).

Les coses reals

Sólo me ocupo de los asuntos reales, aunque a veces cuesta más imaginar las cosas reales que las irreales.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 908.
Il·lustració: Salvador Dalí, Platja encantada amb tres gràcies fluïdes (1938) The Dalí Museum, St. Petersburg, Florida.