dimarts, d’abril 30, 2013

La missa de Sant Jordi


Dos dies abans del primer de maig, com que no hi deu haver altres temes per parlar, el grup parlamentari socialista ha presentat una proposició de llei per eliminar tot tret característic de la religió en els actes institucionals que organitzin el Parlament i la Generalitat de Catalunya. El greu problema de país ha aflorat després de descobrir que el President de la Generalitat havia convocat als parlamentaris a la missa en honor de Sant Jordi que es fa el dia 23 d'abril a la capella que porta el mateix nom al Palau de la Generalitat i que presideix l'arquebisbe de Barcelona. L'acte religiós, que ha esdevingut tradicional en una diada on es venera un sant (un tractament que dóna l'Església, per qui no ho sàpiga) en el marc d'una capella de culte catòlic que roman des de fa segles al palau del govern català, és un "greu atemptat", en paraules del portaveu adjunt del grup del PSC, l'amic Jaume Collboni. També ha acusat el president Artur Mas, amb aquesta convocatòria, de "practicar un nacionalcatolicisme vergonyant superat per la història". Els que van patir el nacionalcatolicisme de veres encara riuen.

A mi, què voleu que us digui. Des del punt de vista de les meves creences personals, aquest és un acte completament prescindible. Participo en els cultes de la meva religió al marge que ningú m'hi convidi i, si la proposició tira endavant, no m'afectarà en absolut. Continuaré fent el mateix i santes pasqües, mai més ben dit. I crec que a la majoria de catòlics els passarà el mateix. Passen olímpicament de la missa que es faci o es deixi de fer aquell dia al Palau de la Generalitat. És més, segurament a molts de catòlics que conec ja els semblarà bé, perquè s'estimen més les misses amb gent de la seva comunitat que amb polítics, més en parròquies que en palaus I tenen tanta aversió al nacionalcatolicisme que només el fet que algú estigui pensant que això n'és, en fugirien com del dimoni.

Des del punt de vista d'un ciutadà demòcrata, però, la cosa ja canvia. Perquè l'aconfessionalitat de l'estat (i la Generalitat és estat, no cal esperar a ser independent per considerar-la), i fins i tot el seu caràcter laic, no ha d'impedir de mostrar amb naturalitat el caràcter religiós (i actual) de moltes de les tradicions que ens ha llegat la història, així com moltes de les realitats que es viuen en aquest país. És més, no tan sols no ha d'impedir de mostrar-ho (ja dic, amb naturalitat, sense escarafalls), sinó m'atreviria a dir que a protegir-lo. Com que la dimensió religiosa és consubstancial a l'home i a la seva llibertat de consciència, la seva protecció ho és precisament d'aquesta llibertat de consciència, de l'apel·lació (no clandestina) del transcendent. Si en un palau de govern àrab, en una societat democràtica i aconfessional, hi hagués un antic lloc de culte relatiu a una de les festivitats musulmanes, ¿seria absurd que un primer ministre no convoqués els seus diputats i consellers a sumar-s'hi? ¿És que pensen que tota litúrgia (el text del grup socialista proposa prohibir "litúrgies" -sic) inclou una fórmula màgica que temen?

Bé, doncs això no és tan estrany. Molts alcaldes socialistes fan acompanyar-se per la corporació municipal a la missa que se celebra el dia del sant patró. O visiten mesquites en determinades festes musulmanes, compartint el te i pastes i, això sí, deixant-se fotografiar per la premsa. O, el propi president Montilla, socialista per més inri, convocava exactament amb els mateixos termes que el seu successor a la mateixa missa que ara és fruit de discòrdia. A alguns, la cosa no els hi venia de nou. No ho dic perquè fossin 'de missa', que alguns n'hi havia. No. Ho dic perquè l'Església catalana va obrir les portes a les reunions clandestines de CC OO o de l'Assemblea de Catalunya, per exemple. I, entre moltes altres coses, aquest lligam de respecte i de reconeixement a uns i altres és també el que celebrem en una societat democràtica quan ens criden a missa.

Finalment, des del punt de vista d'un militant socialista de base, la proposta la trobo senzillament aberrant. ¡I mira que hi ha temes per criticar a l'Artur Mas! Sé perfectament d'on neix, em sembla que ho explicava molt bé, avui, Juan Rubio, director de Vida Nueva, qui -poc sospitós de conservador- deia que "En Ferraz han descubierto que ir contra la Iglesia es lo que les dará votos, muchos más que meterse, navaja en la boca, a acabar con los más de seis millones de parados". L'error de la recent deriva jacobina del PSOE, i el PSC al darrere (nostàlgia de la República, anticlericalisme, etc...) crec que és de caire estratègic. S'allunya de ser una opció central de país, "regala" a la dreta (a casa nostra, a CiU) la seva identificació amb el catolicisme (passant per alt la densa tradició de cristians socialistes), es desvia dels objectius que -crec- hauria de tenir un partit d'esquerres en plena crisi i torna a posar sobre la taula el fantasma de bóc expiatori contra tot allò que fa pinta de religiós, és a dir, de catòlic. Per exemple: ¿no hi ha arguments de fons per defensar l'oposició a la reforma de la llei de l'avortament que pretén fer el Govern del PP que no siguin d'acusar-los d'anar a les ordres dels bisbes? 0, ¿com és que no es reclama l'IBI dels edificis històrics de Telefònica o la Casa d'Alba i sí dels temples catòlics?

La deriva, doncs, és pèssima. I perillosa. Atempta, aquesta sí, contra la integritat de l'ésser humà (la dimensió religiosa del qual és posada sota sospita), i assumeix l'aconfessionalitat com si d'un nou puritanisme laïcista es tractés, amb la pretensió d'eliminar la religió de l'espai públic, com aquestes lligues morals que van contra la 'pornografia'. Però això, com dic,és perillós. L'eix religiós, no fa pas massa dècades, ha matat gent a Catalunya i n'està matant no massa lluny d'aquí. No fem broma. Urgeix, doncs, una reflexió seriosa, respectuosa i moderna sobre la religió des de l'esquerra espanyola (i catalana), un fenomen que es diversificarà i que no desapareixerà, potser tot el contrari. I que és i serà present, sobretot, entre les classes populars, més que entre les classes altes, tot i que sembli al revés. Urgeix. I dit això em pregunto: ¿qui assessora el PSC en matèria religiosa, en aquests moments? ¿Un enemic del PSC?


Article a CatalunyaReligió [aquí]
En castellano [aquí]
Altres posts meus sobre temes similars

dilluns, d’abril 29, 2013

El guapo i el lleig


En ese momento se hizo el silencio y un joven delgado se acercó al grupo de hombres a toda prisa. Su rasgo más notable es que pertenecía a ese tipo de hombres, y también de mujeres, que son demasiado guapos para que se les tenga por guapos.

(...) Nadie, ni siquiera la menos remilgada, hubiera dicho que el recién llegado era demasiado guapo. Tenía las orejas muy grandes y cara de sapo, y se les quedó mirando con una fijeza espeluznante, que el padre brown atribuyó a que tenía un ojo de cristal. De hecho, la mirada que les echó era tan vidriosa que el clérigo se sintió tentado a pensar que aquel hombre tenía los ojos de cristal. Sin embargo, la experiencia del cura, tan distinta de su imaginación, le sugirió diversar causas naturales para una mirada tan antinatural, y una de ellas era el abuso del don divino del licor fermentado.

G.K. ChestertonLos relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 1054.

diumenge, d’abril 28, 2013

La ciutat dels burros


El cap de setmana que ve, es veu que Mataró serà la capital dels Tres Tombs. Ho celebro. Que les entitats que organitzen aquesta activitat arreu del país hagin elegit la nostra ciutat per celebrar la seva setzena trobada em sembla molt bé i, sobretot, és un bon motiu per revitalitzar la festa, que va ser a punt de desaparèxier. La trobada d'un munt de cavalls i de carros, l'estada a Mataró d'una bona colla de gent i el conjunt d'activitats paral·leles segur que seran distretes. 

La celebració dels Tres Tombs, com la funció i l'estètica de moltes altres festes populars de Catalunya, té el seu origen en l'etapa que podríem denominar premoderna, centrada en una economia on els animals de tracció (especialment els cavalls, les mules i els bous) tenien un rol fonamental. No és cap bajanada, doncs, que s'aprofités la festivitat de Sant Antoni, el patró de les bèsties, per honorar-les i desitjar que els siguin útils. El canvi estructural que significà la industrialització, paral·lela a la mecanització del camp (i, també, la secularització de la societat), poden circumscriure la festa, si de cas, a la nostàlgia o al record d'un temps passat que, això sí, transforma el carrer per uns instants (s'atura el temps, canvia l'espai, es fa un cop l'any), com demana tota festa popular.

El nou rol dels animals a les societats post-industrials, però, obre noves perspectives. L'increment dels animals domèstics a totes les llars, i a totes les generacions, centrat en la companyia i amb una sospitosa antropomorfització de la seva realitat (els anomenats "drets" dels animals, per exemple), obren una nova etapa e la relació entre l'espècie humana i les bèsties domèstiques que, segons els experts, és més antiga (i arrelada al nostre cervell) que el propi llenguatge articulat humà. Aquí hi veig un bon camp per recórrer i, si de cas, per assegurar el futur d'aquesta festa que ja, de fet, incorpora nombrosos animals de companyia des de fa força anys. Potser a l'Església, convidada pel fet que es tracta d'una benedicció, hauria de reflexionar una mica sobre quin missatge pot llançar, a banda de l'aigua beneïda. I més encara quan el papa ha adoptat el nom de Francesc, un altre referent de la relació entre els homes i els altres animals.

Dit això, però, he de dir també que m'entristeix que l'entusiasme que les autoritats municipals han demostrat per aquesta celebració no sigui paral·lel en altres àmbits de la cultura. Els mateixos dies que es propagava l'activitat, Mataró descobria el tancament de Can Xalant, un centre de creació artística, que portarà a cloure les portes d'una masia reahabilitada. A l'inici del mandat, el nou govern conservador eliminava fulminantment el Festival Shakespeare (que ara continua a Barcelona, visca el centralisme!) i engreixava la partida de la festa major per encabir-hi algun concert més 'de masses'. La cultura brilla per la seva absència, especialment la que es refereix a la creativitat. Sembla que la idea (per dir-ho d'alguna manera) de l'actual govern passa per reconèixer tan sols la cultura de consum i eliminar tot focus de creació, de risc. I enyorar no sé si la premodernitat però gairebé (vegeu el llibre de Ramon Reixach, actual regidor d'Hisenda, Ciutadà Mora, Mataró, 2011, p. 168).

Ara, els professionals de m1tv han fet un excel·lent vídeo per promocionar Mataró (per cert, ensenyant tots els actius en què l'actual govern deplora que s'hi hagi invertit, inclosa m1tv). Espero que respongui a una estratègia més global avaluable amb indicadors i que, sincerament, tingui èxit. S'ha donat a conèixer en el marc d'un viatge a Florida per buscar inversors per l'ampliació del Port de Mataró. Bé, doncs Florida es diu l'inventor del concepte 'classe creativa', segons el qual guanyaran aquelles ciutats que incloguin una bona base de tolerància (aquí tenim una assignatura pendent, almenys de tres regidors), de capacitats tecnològiques (aquí tenim el Tecnocampus, aquesta pesada llosa financera de la que es queixa sempre l'alcalde) i, especialment, de capacitats creatives. Invertir, doncs, en creativitat cultural, independentment de la seva rendibilitat en forma de consumidors culturals, contribueix -diu Richard Florida- decisivament a l'atracció de capital i de talent, donades les característiques de les persones que ho han d'aportar. Podria passar, esclar, que una d'elles ens visités amb ànsia, després d'haver vist el vídeo, i trobés la ciutat plena de burros i fems. I buida de creadors. I que, enlloc de fer tres tombs, amb un en tingués prou per no tornar.

article per Capgròs

dissabte, d’abril 27, 2013

Mossegada


No hi ha serp ni llibertat sinó
la mossegada necessària,
el gust migpartit de la vida.
Morim i naixem de descobrir-ho.

Jordi Sarsanedas, fragment de "El goig i el patiment", a Silencis, respostes, variacions. Ed. Proa, Barcelona, 2005, p. 20.
Foto: meva.

divendres, d’abril 26, 2013

Les peres, a l'aire


El número 108 de la revista Fulls, del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró es dedica, sobretot, al menjar de Mataró, un aspecte que, historiogràficament --que jo sàpiga-- no s'ha tocat gaire o gens. Un parell de bons historiadors (Francesc Costa i Manel Salicrú), analitzen alguns hostals i documentació com la del Baró de Maldà. Maria Lluch, Carme Solà i Manuel Cuyàs expliquen interessants experiències i reflexions. I, finalment, Mercè Montserrat Bartra publica la famosa recepta de peres farcides que, un servidor, per les santes de l'any passat, va reclamar que es posessin de moda (aquí), sense que ningú, com és comprensible, em fes el més mínim cas.

La veritat és que el plat és laboriós, almenys per mi, i no m'hi veig en cor de cuinar-lo aquestes Santes que ve. Així que encara pren més força el reclam que els restauradors prenguin la iniciativa i, bé als seus establiments o bé per emportar, ens ho acabin de posar de moda. Al meu post deia, mig en broma mig en sèrio, ple d'iniciatives que podríem dur a terme els mataronins i la seva societat civil. Això sí que és creure en la tradició! Hi deia:
Proposo que aquest sigui el repte dels mataronins els propers anys. I que alguns restaurants i llocs de menjar fet s'apuntin a una cursa a veure qui ho fa millor. I que els nostres nostrats mitjans de comunicació en facin concursos, oficials i alternatius. I que el nostre Gremi d'Hostaleria ens faci provar-ho uns dies abans. I que la televisió local ens ofereixi un programa especial de cuina amb cuiners de renom fent alguna varietat d'aquest plat. I que en Joan Pera ho apadrini.

Au, va. Una de les coses que menys suporto d'algunes tradicions (mataronines o no) és el seu caràcter hermètic, reservat als 'bons'. Em temo que amb això de les peres pugui passar el mateix. Res: fem les peres mataronines populars ara que en coneixem els secrets.

dimecres, d’abril 24, 2013

Fundació Iluro


Avui es feia pública la grata notícia segons la qual Rafael Montserrat serà el nou president de la flamant Fundació Iluro, que vetllarà per les activitats i els immobles de l'antiga Fundació Caixa Laietana, després del galdós final de l'entitat local d'estalvis amb seu a Mataró. És una molt bona notícia i, fora d'alguna incomprensible i lamentable excepció, el patronat que l'ha de regir el composen conciutadans de gran vàlua.

En la meva modesta posició, els faria un prec una mica tonto (segur que tenen moltes altres prioritats) i que, a tenor de com ha acabat la història de la caixa, qualsevol expert en màrqueting desaconsellaria. Em refereixo a proposar-los que mantinguin el logotip de Caixa Laietana que dissenyà l'artista Josep Maria Rovira Brull (Barcelona 1926 - Mataró 2000) el 1969. Invertint la posició, l'autor de la també coneguda Laia l'arquera, pren la peça de la mà amb la mata del nostre escut local. Seria una bona manera de donar continuïtat, sobretot, a les coses bones que sí ens haurà deixat aquest fallit projecte al llarg del darrer segle i mig. ¿Us sembla bé?

dimarts, d’abril 23, 2013

La llum


La Luz produce las formas, no se limita a iluminarlas. Y cuanto más desciende hacia ellas, más intenso se hace su esplendor.

Massimo Cacciari, Iconos. Imágenes extremas, Ed. Casimiro, Madrid 2011, p. 17.

Il·lustració. Efebus de Dresden, ràplica romana, escola de Policlet (s. V a. C). Dresden, Skulpturensammlung Staatliche Kunstsammlungen



diumenge, d’abril 21, 2013

Guerra i exili


Vaig ser divendres a la presentació, quasi clandestina, del llibret Guerra i exili de Socialistes Mataronins (sic) que ha editat el PSC de Mataró, seguint el costum de recuperar anualment la memòria d'un o diversos socialistes de la ciutat per fer-los homenatge. Enguany, el llibre conté les biografies de Jaume Comas i Jo, Joan B. Bellsolell, Francisco Verdalet, Fernando González i Francesc Anglas que, a banda de la seva militància socialista, comparteixen l'experiència de la guerra i de l'exili. Els escrits van signats per Manuel Mas, Josep Puig Pla, Anna Comas i Javier Naya, precedits per l'article de Ramon Salicrú  “L’exili republicà. Memòria històrica” on analitza la situació política, social i econòmica al nostre país i a Europa els anys trenta i quaranta. L'acte comptà també amb l'emissió d'un resum del documental Camp d'Argelers, que podeu veure sencer aquí.

M'he llegit el llibre i m'ha agradat molt. Com sempre he dit (durant molt de temps em va tocar presentar aquests llibres), la història no s'entén sense la seva plasmació en vides i trajectòries concretes. I les idees no existeixen sense la seva encarnació en una realitat i vida també concretes. Se'n pot treure molt de suc, aquí, en podem aprendre molt, d'aquests testimonis. Dels citats, vaig conèixer (una mica i prou) l'Anglas i en Bellsolell. En aquests actes em ve sempre al cap la figura de Francesc Tristany que, essent jo molt jove i ja amb responsabilitats al partit, vam organitzar un munt d'activitats i de reconeixements al voltant de les persones que encara vivien del record trencat de la II República. Volíem recuperar-los, recuperar el fil trencat i dir-los que tot el que van fer i viure no és endebades.

En aquest marc, recordo amb especial emoció el viatge que vam fer precisament des del PSC al camp d'Argelers i Sant Cebrià, deu fer uns vint anys. Vam anar dos autocars de mataronins amb força supervivents del camp, que revivien amb una mescla d'emoció i ràbia continguda els seus primers anys d'exili, duríssims, abandonats a les platges del Rosselló. També hauríem d'anar rescatant aquests records, que aviat s'esvairan (el dle viatge, vull dir), i refer de nou el teixit de la nostra història. No vam néixer ahir. I, més que banderes, potser és amb noms i cognoms de persones que haurem de reivindicar-ho.

Un dia, però, caldrà posar al seu lloc la denostada "transició", el referent col·lectiu que permeté el període més llarg de democràcia i d'estabilitat política al nostre país i que (ja dic que no era endebades la seva lluita) ha permès la realització dels programes democràtics com mai hauríem imaginat. Amb tots els seus defectes i oblits, amb tots els problemes irresolts, és exactament el seu esperit de concòrdia el que hem de reclamar com a victoriós els que ens diem hereus dels companys morts i represaliats.

dissabte, d’abril 20, 2013

Alguna cosa


Alguna cosa queda, oi, al fons del got.

Jordi Sarsanedas, fragment de "Romanalla", a Silencis, respostes, variacions. Ed. Proa, Barcelona, 2005, p. 18.Il·lustració: Picasso, La bevedora d'absenta (1901)

dijous, d’abril 18, 2013

Indignació



Quien sí tenía sangre en las venas era sir Huber Sand. Una sangre muy roja que estaba afluyendo a sus marchitas y curtidas mejillas con esa calidez vital característica de la indignación inocente y natural en los benintencionados.

G.K. ChestertonLos relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 1052.

dimarts, d’abril 16, 2013

La fecunditat



Sota el títol de “Què pensar, Què desitjar, Què fer”, talment com una revisió de vida dels grups d’Acció Catòlica, l’obra social de La Caixa proposa una reflexió sobre la “utilitat” de l’art a través de peces de la seva col·lecció d’art contemporani i en tres exposicions, una per pregunta. Fins a finals d’abril podem veure, doncs, la que fa referència al desig, que inclou 8 peces signades als noranta, sobretot, amb la reproducció, a l’entrada, d’una obra de Duchamp que la comissària pren com a referència.

La diversitat dels llenguatges i, potser, l’absència de relat (o la seva micro-multiplicitat) que caracteritza l’art contemporani es contraposa, en aquest cas, en un fil conductor que els uneix, crec jo, i que té a veure amb la fecunditat de les relacions personals. De forma molt evident ho explica la peça d’Anish Kapoor “Quan estic gestant” (1992), que ocupa el centre d’una generosa paret nua i que convida a centrar-s’hi des de les múltiples perspectives que ens dibuixen les ombres del seu volum. El vídeo d’Helena Cabello i Ana Carceller (“Sense títol”, 1998), on dues mans omplen i buiden dos forats, o el joc de cintes “Jo desitjo el teu desig” (2003-2013), de Rivane Neuenschwander, abunden en la necessitat de la relació entre jo i l’altre tant per donar plenitud al jo com, també, per crear (fecundar) un tercer subjecte, que -en aquest cas- podria simbolitzar la pròpia obra d’art. Hem vingut a aquesta vida, semblen dir, per crear, a través nostre i gràcies a l’altre, una cosa nova. L’art és una bona manera de dir-ho.

Pepe Espaliú (“Luisa II”, 1993) o Sherrie Lavine (“Els solters”, 1990), en canvi, exploren la solitud. Com a punt de partida per a la solidaritat, en el primer cas, o com una irònica mirada duchampiana al mascle isolat i infecund, que ha fet del seu fal·lus una peça “artística”. Completen la mostra tres obres: una interessant “sacralització de la cantonada”, que ens proposa Dora García (“Bossa daurada”, 1995), com si en aquesta fecunditat hi fos convocada la necessitat d’un nou buit i reompliment espiritual (com el vídeo de què parlàvem). Una inquietant peça de Liu Jianhua (“Ombres a l’aigua”, 2002-2003) sobre l’ombra del “progrés”. I també una coneguda pintura primerenca de Miquel Barceló (“L’amor foll”, 1984) on l’artista, amb la intoducció de tots els gèneres pictòrics en un mateix quadre i amb una notable erecció masculina, formulés un programa sobre la fecunditat, també, de la seva prolífica i original producció posterior.

Què desitjar” serà fins el 28 d’abril de 2013 al CaixaForum Barcelona (av. de Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8)Article per a la revista Valors (abril 2013)

    dilluns, d’abril 15, 2013

    El país edípic


    De un tiempo a esta parte parece extenderse entre la izquierda de mi generación un discurso que, más o menos, vendría a decir lo siguiente: ¿quién tiene la culpa de la ínfima calidad de nuestra democracia? La Transición. ¿Por qué nuestra democracia amenaza con convertirse en una partitocracia? Por la Transición. ¿A qué se debe el pésimo funcionamiento de nuestra justicia? También a la Transición. ¿Cuál es el origen de la crisis económica? Cuál va a ser: la Transición. ¿Y de la llamada crisis moral? La Transición también. ¿Y del llamado problema catalán? La Transición, la Transición, la Transición. De todo tiene la culpa la Transición; o sea: de todo tienen la culpa papá y mamá, que fueron los que hicieron la Transición. (...)

    La Transición no fue perfecta; eso solo lo piensa esa derecha que intenta monopolizar la Transición y esa izquierda que ignora que la Transición también (o sobre todo) la hizo la izquierda. No me canso de repetir una observación de Miguel Ángel Aguilar: es raro que nuestra generación se sienta más orgullosa de sus abuelos, que dirimieron sus diferencias con una guerra, que de sus padres, que dirimieron sus diferencias sin ella. Raro no: rarísimo, porque es mil veces preferible el peor apaño que 600.000 muertos. Sobre todo si el apaño crea una democracia. ¿Una democracia mediocre? Claro, ¿cómo iba a ser, después de 40 años de dictadura? Pero la cuestión no es si esa democracia era mediocre o no, sino qué hemos hecho nosotros con ella. 

    (...) No, colegas: la culpa de este desastre no la tienen papá y mamá; la tenemos nosotros.

    Javier Cercas, "La Transición, papa y mamá", a El País, 14.4.2013.

    diumenge, d’abril 14, 2013

    Suau, López Camps, Torralba, Villatoro, Puig, Argullol i San Agustín


    Si us interessen els temes al voltant de la religió i la aquesta setmana que entrem us avorriu, em sembla que és gairebé impossible. Mireu, si no.

    “La pregària: passar de divendres sant a Pasqua”, a càrrec del biblista, Teodor Suau


    Dimarts 16 d’abril, després dels 15 MINUTS AL COR, el biblista, Teodor Suau, oferirà una breu reflexió de deu minuts (14:30h a 14:40h) amb el títol: La pregària: passar de Divendres Sant a la Pasqua”.
     La xerrada es farà  en acabar els 15 MINUTS AL COR que es fan diàriament al centre de Barcelona, de 14:15h a 14:30h, a la Parròquia de Santa Anna, al costat de Plaça de Catalunya (Barcelona).
    El dimarts 16 d'abril de març, de 17 a 19h, Francesc Torralba Vicenç Villatoro conversaran arran del llibre Amb Déu o sense (Fragmenta, 2012) que recull quaranta cartes creuades d'ambdós autors. L'acte serà a la seu de l'associació cultural Cetres (Muntaner 411, entl. 2ª), que és l'entitat organitzadora. És imprescindible que els interessats confirmin amb uns dies d'antelació al telèfon 93 200 89 53 (Isabel) o a info@culturalcetres.com.


    Jordi López Camps presenta el llibre La vida en un blog a la Llibreria Claret


    Dimarts dia 16 d'abril de 2013, a les 19.30 h, se celebrarà l'activitat "El diàleg entre creients i no creients: horitzons de trobada", dins el cicle Diàlegs de Pedralbes. Les intervencions correran a càrrec del doctor en ciències bíbliques, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, Armand Puig, i del doctor en filosofia, professor a la UPF, Rafael Argullol. Comptarà amb la presentació i moderació de Francesc Torralba, doctor en filosofia i teologia, catedràtic de filosofia de la URL. L'activitat es desenvoluparà al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes. En aquesta sessió hi haurà, a més, la possibilitat de visitar lliurement el monestir una hora abans de l'inici de la sessió. És necessari confirmar l'assistència al correu electrònic pedralbes@fragmenta.cat. L'acte es podrà veure per internet viasetraming.

    El periodista Jordi Basté, la monja dominica sor Lucía Caram i el jesuïta Josep M. Benítez, degà emèrit de la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, presentaran el llibre De Benedicto a Francisco. Una crónica vaticanadel periodista Arturo San Agustín , que acaba de publicar Fragmenta. Serà el dijous 18 d'abril, a les 19:30 h, a l'Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna (Valldonzella 23, Barcelona). Es podrà veure en directe per internet via streaming.


    dissabte, d’abril 13, 2013

    Quan ja no els mires



    No cal que ploris
    si els teus records es trenquen
    quan ja no els mires.

    Jordi Sarsanedas, fragment de "Fusta rossa", a Silencis, respostes, variacions. Ed. Proa, Barcelona, 2005, p. 14.
    Foto: Escultura de la dona de Lot, de Harmo Hornycroft (1878), al Victoria and Albert Museum de Londres.

    divendres, d’abril 12, 2013

    L'assignatura de religió, més professional



    Aquests dies s'ha posat en marxa la web "CatReligióa l'Aula" i aquesta presentació dle damunt és la que va servir a l'Eloi Aran, alma mater del projecte, a explicar-ho dins del marc de la "11ª Jornada de Telemàtica Educativa + Fira TIC". La idea és molt senzilla (portar-la a la pràctica, no tant) i consisteix en donar valor de recurs educatiu a la ingent quantitat de continguts que genera la web CatalunyaReligió.cat de la que, com sabeu, formo part del seu consell de redacció. Concretament, per donar suport a l'assignatura de religió i el seu currículum educatiu en l'etapa de secundària. La iniciativa ha comptat amb el suport de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya i el patrocini d’Editorial Casals.

    A través d'una indexació de fàcil accés a continguts informatius actuals de producció pròpia o recollits de tota la xarxa pel portal, i ordenats per cursos en relació als temes del currículum de l’assignatura, el servei s'adreça al professorat de Religió, tot i que també és útil per a tota la comunitat educativa (direcció de centres educatius, docents de l’àmbit humanístic, editorials,...) quan tracten temes on apareix el fet religiós. També pot ser un instrument pràctic per activitats de formació no reglada com la catequesi o els grups de reflexió cristiana que volen confrontar aspectes vinculats a la fe amb l’actualitat informativa. El format (digital) i la versatilitat de continguts, així com la seva renovació periòdica, fan el producte, doncs, notablement atractiu. I diria que cap altra assignatura té un servei semblant.

    "CatReligió a l’Aula” també ofereix un butlletí digital periòdic adreçat als docents per estar informat de les novetats d’aquest servei i rebre les propostes dels recursos més significatius que s’hi han incorporat recentment. I tots els serveis de “CatReligió a l’Aula” són gratuïts.

    Ja sabeu la meva opinió sobre la classe de religió. Amb totes les reformes que hi vulgueu, la necessitat d'oferir recursos crítics i coneixements del fet religiós la trobo inajornable. Tant per conèixer en quin món som com, sobretot, per governar també els nostres impulsos religiosos que, per bé o per mal, ens són intrínsecs en tant que éssers humans. No és que temi que deixar de fer-la, com alguns insensats proposen, generaria més ateus, cosa que -de fet- tant me fa (benvinguts siguin si ho han triat). No. El que està en joc és una part de la cultura que serveix, sobretot, per atemperar (canalitzar, mirar-se críticament, passar pel sedàs de la raó i l'experiència) el fet de la transcendència (i no parlo tan sols de les religions), que genera tants i tants fonamentalismes. Sobretot per no estudiar-la. Tenir més recursos a l'abast i, especialment, tractar-la amb la màxima professionalitat possible, és la millor manera de defensar aquesta assignatura. 

    [He parlat sobre la classe de religió també a "Wert, la religió i el pacte" (5.12.2012) i "Pastoral" (18.3.2007).]

    dijous, d’abril 11, 2013

    Que no m'hi busquin #ForcadesOliveres


    He de dir que no criticaré, més aviat el contrari, que ningú "entri en política". De fet, jo crec que tots som dins, de la política. Però ja ens entenem. Em sembla molt bé, perquè jo també ho he fet, que s'intenti articular la dimensió política de cadascú a través d'organitzacions, d'eleccions, de mobilitzacions, de síntesi de propostes... en fi, tot això. De fet, m'ho estimo més que no pas les pontificacions que s'atreveix a fer qualsevol des d'un programa de televisió, des de la barra d'un bar o des del twitter. Baixar a l'arena i posar-se a pencar em sembla molt més honest. Tampoc em ficaré en si una monja i un dirigent d'una organització catòlica oficial han de prendre partit. No és que els precedents de clergues fent política siguin massa reeixits, tot ho hem de dir, però els que defensem que política en pot fer tothom (que, de fet, ja en fa tothom), això no hauria de ser cap impediment. 

    I tampoc no ens hauria d'estranyar que sorgeixin iniciatives com la que, sembla que seriosament, plantegen la metgessa Teresa Forcades, monja benedictina (amb qui coincideixo en moltes altres coses), i l'economista Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, anomenada "Procés Constituent de Catalunya" (PCC ?). Hi ha molt de malestar, hi ha ganes d'un nou moment constituent (amb crisi dels pilars 'constitucionals' en què hem viscut en democràcia el període més llarg de la història del nostre país) i hi ha, finalment, la sensació que les institucions polítiques, especialment els partits, són clarament insuficients per encarar-lo. Tot això deu ser cert, afegint-hi que la sensació és similar arreu d'Europa, especialment on la crisi apreta amb més força. O sigui que no és cap bajanada. En Vicenç Villatoro, però, encertava força al seu darrer article a l'Ara en narrar la situació dels anys trenta on, mentre a Catalunya quallava un nou horitzó catalanista al voltant de Macià, arreu d'Europa -en canvi- es traduïa amb la irrupció feixista que tampoc trigà massa a arribar. I, salvant les distàncies, ens alertava sobre un nou "justicialisme" que vagi a la cacera de culpables, com veiem -de fet- cada dia.

    I passaré per alt, també, la plataforma política en què s'està convertint la nostra televisió pública a favor de determinades opcions, que trobo completament fora de lloc.

    Per tant, en què discrepo? Fonamentalment, en dues coses. La primera em costa una mica de concretar. Té a veure amb la "puresa" de la proposta. Coincideixo en què les renovacions polítiques hauran de venir "de sota", és a dir, dels canvis que milers d'homes i dones vulguin fer, aplegats. I que això farà trontollar (i espero que expandir) les actuals estructures (ideològiques, sobretot) dels partits. Però em nego a avalar que es faci 'al marge' dels partits, és a dir, al marge d'entendre que la política democràtica és sempre "partida". Ningú no té la raó i no la sabrem mai, per això competim amb raons (a través de 'relats' que les fan intel·ligibles), sabent que són i seran sempre limitats. Que seran "mentida", vaja, però una mentida necessària per acostar-se a la realitat, ja que "tota" és inabastable. I els partits són així, partits, perquè la societat també és partida. Ni tots pensem igual, ni tots pertanyem a la mateixa 'realitat'. Alguns pensem que, precisament per això, hi ha fricció, i que la democràcia continua sent el millor marc per dirimir-la. La democràcia avorrida i els partits insuficients que tenim, sí. Pensar el contrari té el perill de la totalització. La meva crítica a l'independentisme, per exemple, va sobretot per aquí. D'això, alguns en diuen "adamisme": pensar que amb tu acaba de néixer el món i no haver tastat encara la poma. Em preocupa molt aquesta actitud.

    La segona cosa de la que discrepo, òbviament, és del programa que proposen. Perquè, a banda de ser més o menys simpàtics, sempre és bo veure què caram proposen, concretament, els que anuncien que "ara faran política". Així que m'he mirat el manifest (aquí) i heus ací que he trobat: cap proposta nova i algunes d'elles ja provades i fracassades. Intervencionisme públic a l'extrem, reformes electorals que no sabem on van, amb la concessió a la galeria (o insult als que n'hem estat) de "eliminació dels privilegis dels polítics" (que algú un dia m'hauria d'explicar: em sembla que tenen més els professors universitaris), una crida a l'autarquia alimentària i, especialment, un brindis al sol en qüestions delicadíssimes. Com, per exemple, eliminar el control d'estrangeria o l'exèrcit. En fi, a mi que no m'hi busquin. 

    Jo prefereixo una opció política que toqui de peus a terra, que es proposi un programa de reformes creïble i que sàpiga en quin món viu. En això sí que m'hi trobaran. Amb monges i amb qui vulgui.

    dimarts, d’abril 09, 2013

    Thatcher i l'esquerra


    El hecho es que su legado sigue manteniendo a la izquierda a la defensiva porque ésta todavía no reconoce que al Estado no hay que defenderlo como está, que hay que reformarlo.Y la derecha no lo va a reformar, lo va a destruir. La izquierda no ha comprendido que en un mundo global que proporciona oportunidades a demografías inmensas hasta ahora en la pobreza sólo el mérito es fuente de legitimidad. La desigualdad será inevitable. La diferencia será entre una desigualdad de salida, la opción de derechas, o una igualdad de salida, en que el mérito es la única fuente legítima de desigualdad.

    José Luís Álvarez, "Thatcher y la crisis de la izquierda", El País, 9.4.2013.

    dilluns, d’abril 08, 2013

    Criminals sense crim


    Ser malo por dentro tiene poco que ver con cometer crímenes. Los peores criminales no han cometido ningún crimen.

    G.K. ChestertonLos relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 1045.
    Il·lustració: Jacques-Louis david, La mort de Marat (1793), Museus Reials de Belles Arts, Brussel·les.

    diumenge, d’abril 07, 2013

    Governar el desig, limitar al poder

    Foto: El Mundo
    L'autor d'un recomanable llibre sobre el que es mou dins nostre (Jesús Ferrero, Las experiencias del deseo. Eros y misos, Ed. Anagrama, 2009) escrivia ahir a El País un article que resumeix alguna de les tesis que hi expressa. Fonamentalment, s'enfronta a la idea que el poder "reprimeix" el desig (més aviat creu que és el contrari) i compara l'anorèxia i l'asexualitat amb els corrents contra-culturals dels anacoretes de l'edat antiga, és a dir, com una resposta ascètica a l'obligació del poder per consumir plaer. Ferrero diu que amb Foucault va descobrir que "el poder lejos de prohibir el desahogo pulsional lo estimulaba" i pensa que qui creu que el poder limita el desig és un ingenu.

    El poder actual, diu, assumeix -com a Roma- el paper de gran incitador i també de gran repressor. "El poder como incitador y no como represor desarma a los que aún se llenan la boca con conceptos como represión, liberación, derrocamiento de tabúes y necedades por el estilo", hi diu. Més aviat el contrari, per l'escriptor castellà "vivimos sumergidos en un universo lleno de mensajes incitadores sobre el comer y el follar, el follar y el comer. ¿Cuántos programas gastronómicos hay en la televisión? ¿Y cuántos que tocan de una u otra manera el sexo, sin contar que a partir de una determinada hora todos los canales se vuelven pornográficos, incluidos algunos de inspiración católica?".

    És en aquest context que Ferrero hi veu un contrast similar al dels primers anacoretes cristians respecte a Roma i també de l'experiència de sant Agustí, que de jove havia freqüentat la vida de l'excés. "En un mundo gobernado por la gula y el placer de comer y defecar, como si fuésemos un tubo más que un organismo, el anoréxico se sitúa como el místico de la privación más radical que cabe imaginar, una privación que ya fue adoptada por los anacoretas del pasado", sosté. Perquè "la humanidad se las arregla para cumplir con sus deberes gastronómicos y sexuales, cierto, pero también para oponerse a ellos cuando se cansa y cuando quiere plantar cara a las órdenes sistemáticas por hartazgo, por asco, por fatiga y desidia". 

    Una pregunta: ¿què hauria passat si l'advertiment d'aquest escriptor, que ha fet un procés intel·lectual molt interessant però que s'inscriu en un determinat context, l'hagués signat un bisbe a l'ABC? O, dit d'una altra manera, ¿com és possible que bona part de l'esquerra ignori encara que el govern i límit del propi desig és una manera de conquerir llibertat personal davant el poder seductor del capitalisme a través del plaer?

    dissabte, d’abril 06, 2013

    A cada batallada


    Si gosaves cedir, des de la certitud
    viva i concreta
    d'arestes i comptes clars,
    desenganya't, cap engany
    no substanciaria regrés ni ombra.
    No t'hi envesquis: t'escau
    la fidelitat a cada batallada.

    Jordi Sarsanedas, fragment de "Fusta rossa", a Silencis, respostes, variacions. Ed. Proa, Barcelona, 2005, p. 10.

    divendres, d’abril 05, 2013

    Enyor de l'urbanisme



    Una de las características de Cataluña es que ha aportado mucho al urbanismo. (...) En las últimas décadas, Barcelona fue capaz de elaborar un modelo urbano que ha sido referencia internacional. Una generación articulada por Pasqual Maragall, Oriol Bohigas, Joan Busquets y otros, supo aprender de lo que reclamaban los movimientos urbanos y encauzarlo dentro de los instrumentos del proyecto urbano. Sin embargo, la misma ciudad que elaboró el modelo no solo no fue capaz de replantearlo en el cambio de siglo, cuando las condiciones estaban cambiando y se reclamaba un urbanismo más participativo, sostenible y transparente, sino que hizo lo contrario y el modelo se fue pervirtiendo hasta perder sus cualidades.

    Y si hacemos balance de los más de dos años de política territorial del gobierno de Mas y de los casi dos años de la Barcelona de Trias, el resultado no puede ser más triste. El Tripartito cometió errores, pero promovió un gran proyecto territorial: la Ley de Barrios, hoy detenida. En el Ayuntamiento de Barcelona, los resultados del dúo dinámico de Antoni Vives y Vicente Guallart es insignificante; destacan por una manifiesta ignorancia y desprecio de la gestión urbana democrática. (...)

    Entregar la ciudad a los ricos y a los turistas no es hacer urbanismo —cuya esencia es defender el bien público y resolver problemas—, sino exclusivamente marketing de meeting point. La Marina de lujo del Port Vell, aprobado hace dos meses contra la opinión pública y con los votos del Partido Popular de Cataluña, es anti-urbanismo. Ceder un espacio privilegiado a la élite que utiliza yates de lujo y proteger un recinto que debería ser enteramente público con una larguísima valla, que va desde el muelle de pescadores y la torre del reloj hasta el Imax, no solo es una chapuza, sino que es inadmisible en una ciudad que se pretenda democrática. Con el Hotel W y la Marina de lujo se cierra el círculo de apertura de la ciudad al mar, iniciado con el Moll de la Fusta y las playas ganadas para la ciudadanía. Hemos retrocedido a la privatización y ocultación del mar de hace 30 años.(...)

    Somos una nación, con su cultura y su lengua, pero sin su estado. Sin embargo, nos hemos convertido en un país sin proyecto, que se autoengaña con el horizonte de la independencia como solución a sus problemas. Y esta tierra de proyectos urbanos está seca.

    dijous, d’abril 04, 2013

    Icona, eros, paraula i acció

    (Icona de la M. de Déu de Vladimir, s. XII)
    El icono está destinado a 'abrir los ojos', a desvelar la Paz prometida y a despertar el anhelo del eros por la luz. (...) Con su sobriedad luminosa se dirige al mal del mundo e invoca su conversión. (...) No se opone al mal por la fuerza, ni con exhortacione svacías, sino (...) integrado en su propia bondad. (...)

    El Logos es la Palabra eficaz, es la acción, el Verbum del Padre, no sólo su nombre. No solo 'forma' del padre sino su realidad.

    Massimo Cacciari, Iconos. Imágenes extremas, Ed. Casimiro, Madrid 2011, pp. 11-12


    dimecres, d’abril 03, 2013

    Heretgia


    ¿Recuerdan lo que decía todos en el comedor de que la vida es una lucha y que la naturaleza exige la supervivencia del más apto, y que lo de menos es si a los pobres les pagan sueldos justos o no? Pues ésa es la herejía a la que se han acostumbrado ustedes, amigos míos; y es tanto una herejía como el comunismo. ésa es la moralidad o inmoralidad anticristiana que aceptan con tanta naturalidad.

    G.K. ChestertonLos relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 1044.
    Foto: Tina Barney, Father & Sons (1996)

    dimarts, d’abril 02, 2013

    Masturbació amb Luri

    Fotograma d'aquesta escena de 'Cuando Harry encontró a Sally' (Rob Reiner, 1989) 

    El que més m'ha cridat l'atenció sobre la reacció del president gallec en descobrir-se unes fotos de fa temps que el relacionen amb un condemnat per contraban és quan diu "en cuanto supe que tenía una causa pendiente con la Justicia, corté la relación". Tothom, segurament, pensa el mateix... però si ens aturem una mica, ¿no es tracta, l'amistat, de just el contrari? ¿És tan evident la planificació sobre el "futur brillant" que ens negaríem a veure'ns amb algú perquè té activitats pressumptament delictives? 

    Paral·lelament, de retorn d'aquests dies de 'vacances', repasso alguna de les coses que s'hi han publicat i us he de recomanar, ja veieu que sóc poc original, les entrades de Gregorio Luri al seu bloc. Sobre Setmana Santa, m'ha agradat molt un parell d'apunts molt semblants. L'un, de dissabte passat, en què fa notar que el cristianisme autèntic és, potser, el que atén el "lladre dolent", cosa que em fa pensar amb el que us deia ahir (aquí) i que també em fa pensar amb la notícia amb què obria aquest comentari. Potser hauria estat més valent, més "ètic" (ara que tothom parla d'això), posar-se al costat del delinqüent i passar per alt totes les pors a que "els altres" puguin veure'ls fotografiats... Però fixeu-vos com el reclam d'"ètica" és justament el contrari: volem dirigents polítics purs, que fugen com el dimoni que els relacionin amb "els lladres dolents".

    Gregorio Luri mateix publicava el dijous anterior una entrada molt significativa. Creu que és renunciant a les esperances d'un món millor ("a nuestras ilusiones sobre Dios, el futuro, la amistad... o el amor", hi diu) com a epifania del veritablement humà i sagrat. M'agrada aquesta paradoxa, com la que, finalment, escriví ell mateix al diari Ara aquest diumenge (aquí). Amb un provocador títol ("Parlaré de la masturbació"), intenta posar de manifest la perillosa i absurda empresa de situar el ciutadà com a víctima i de carregar-se les mediacions en democràcia, com ara sembla estar tan de moda. Al cap i a la fi, en la democràcia es tracta de fer-ho junts, oi?. Us el recomano de dalt a baix (entre d'altres coses, perquè, si no, us perdreu què diu sobre la masturbació), però no em resisteixo a publicar-ne alguns breus fragments:

    Avui, la diferència fonamental entre un terapeuta i un capellà és que el primer cobra la visita. Ens estimem més tenir bona salut que viure en estat de gràcia. Sota l'imperatiu de buscar el que és saludable, l'home modern neix i mor en un hospital i a un hospital va cada vegada que li fa mal el cos o l'ànima. L'hospital havia substituït el temple... però vet aquí que van començar les retallades i ens hem quedat sense orientació.  La diferència entre els bàrbars i nosaltres és que els primers cercaven el plaer, mentre que nosaltres volem allunyar-nos del que ens pugui fer mal. Disposàvem d'un bocinet equitatiu de salut, cultura i valors, i crèiem haver inventat la felicitat...  (...)

    Mentre es consideri alienada, és, simplement, amoral. I en aquestes condicions no és culpable i, llavors, no mereix cap càstig pels seus actes, sinó una teràpia que li retorni la salut anímica i, sobretot, l'autoestima. In therapy we trust és l'expressiu títol d'un llibre d'Eva S. Moskowitz.

    L'home que es considera millor que les seves institucions és un home malalt. Pateix una baixa tensió en comparació amb l'home polític. (...)
    La marginalitat sembla el lloc on la moral es fa autoevident. Aquí rau la meva por. És la por d'un conservador davant del gran mite de la democràcia postmoderna: el que afirma que ens podem relacionar entre nosaltres com a éssers naturals, sense cap mediació institucional.

    dilluns, d’abril 01, 2013

    A la presó!


    Difondré el meu esperit
    sobre tota mena d'homes.

    La Mercè Solé recordava, fa uns mesos, arran del programa d'Albert Om dedicat a Victòria Molins el seguent:
    En aquest sentit, em va agradar molt el programa de la Victòria Molins. No va triar qualsevol “pobre”, molt provocadorament va triar-ne una tipologia dels avui més políticament incorrectes: els delinqüents “de gènere” i va recordar que acompanyar un pres delinqüent és seguir el missatge de Jesús però que això no és cap garantia que el pres en qüestió s'allunyi de la reincidència. Aquí rau la gratuïtat del gest i la llibertat del pres. La Victòria Molins és lluny, doncs, de la idealització dels pobres. Aquí es mostra la qualitat d’un Déu que estima tothom, sigui qui sigui, faci el que faci. Rebutjar el delicte, estimar el delinqüent.
    Aquest és l'últim 'sermó' que clavo aquesta Setmana Santa al bloc, perquè demà ja és dia d'anar a treballar i no estarem per romanços. Ara que tothom vol condemnar tothom, he pensat que aquesta reflexió seria molt indicada per Pasqua.