A mitges

i tots ho diuen
que quedar-se a mitja escala
és com haver quedat abaix
però pitjor.

Enric Casasses, fragment d'"Els savis", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, p. 71.
Foto: meva.

El rebuig adverbial

Aquests dies, sobretot per motius de feina (una feina agraïda, ja veieu) i coincidint amb la campanya electoral, he escoltat diverses intervencions de Lluís Duch, arran del seu nou llibre Religión y política, que aprofito per recomanar, encara que quedi malament, perquè és un llibre fonamental per saber on som i, de passada per diagnosticar els tics "religiosos" de la política i els polítics de la religió. Però no volia parlar d'això, sinó d'una de les aportacions de Duch, des de fa anys, i que ha repetit en aquestes trobades. Es tracta de la "condició adverbial" inherent a l'home i que resumiríem així: som homes (o dones) perquè vivim -conscientment- en un determinat espai i temps (del 'com', 'quan', 'qui', 'on'...), amb la seva contingència, amb el seu sedàs cultural (una altra aportació de Duch és que no hi ha possibilitat humana "extracultural" i que, per tant, tot "l'inexpressable" ho hem d'expressar amb els termes limitats de la nostra cultura), amb la seva perspectiva, provisionalitat, etc...

I dilluns passat, a Mataró, Albert Sàez, subdirector d'El Periódico, en una de les activitats amb motiu del 25è aniversari del programa "Creure avui", de m1tv, va fer-nos notar com, per ell, una de les caracterísiques de la deshumanització és la pèrdua de límits del temps i l'espai que viu la nostra cultura (per cultura entenc els codis que vostè, jo i la resta de ciutadans ens relacionem). Posava exemples de l'ús conjunt termes antagònics o estranys que fa servir el llenguatge (el cas de "temps real", o el "no lloc") per preguntar-se, a continuació, quina mena d'homes som, esclar, perduts en temps que no sabem si són reals o no o en llocs que tampoc sabem si estem trepitjant, seguint l'exemple. L'extraordinari esclat dels sistemes d'hiperconnexió a través de la xarxa, amb les "virtualitzacions", ajuda progressivament a aquesta tendència.

La pèrdua de consciència de les "coordenades humanes", temps i espai, ens faria indefectiblement, doncs, menys humans. I, al revés, l'aposta per la humanització (la conferència de Sàez dedicava bona part a parlar sobre el rol humanitzador de l'Església) passaria pel redescobriment d'aquestes coordenades. Sóc aquí, som aquí, i vivim ara mateix, un ara que viu entre el passat, l'espera, la memòria, i el futur, la paciència, l'esperança. No passa, això, per blasmar la hiperconnexió, crec, sinó per viure aquests fenòmens amb l'àncora clavada al món real, diria. La consciència de temps i espai, una mena de principi de realitat freudià, ens dóna compte, alhora de la posició perennement relativa, provisional i conjuntural de l'experiència humana, de manera que també deshumanitza tot allò absolut, definitiu o pretesament estructural.

No estem, crec, davant un debat purament especulatiu o teòric. En tenim multitud d'exemples. Sàez es preguntava fins a quin punt el conjunt de la societat no va patir certa desorientació "adverbial" quan a Espanya l'endeutament privat va arribar als límits que la crisi ha destapat. Ara acabem de passar unes eleccions en què bona part de l'opinió publicada celebra "la fi" del bipartidisme arran de la forta davallada dels grans partits del sistema polític català i espanyol (hard en estructura, soft en ideologia) i la irrupció d'altres partits (soft en estructura, hard en ideologia), fent que instruments menys complexos tinguin més força quan més complex és el mapa. 

A mi, contràriament al que sembla, aquest escenari trobo que segueix la lògica deshumanitzadora de la pèrdua de coordenades espai/temps. Poso dos exemples. Primer, el dels programes. En mots casos, càndids, voluntaristes, sense donar valor al llegat polític ni al consens, linials, enlluernadors, populistes, etc... Segon, el del rebuig de la política complexa i relativa (que a mi em sembla l'única possible, en democràcia). La política no serà mai una tria entre bo o dolent sinó, anant bé, i sense saber quin és quin, entre el dolent i el menys dolent, a veure si ens entenem. Bé, no sembla que es vegi així, ara, en aquest més enllà de les coordenades espai/temps on es veu tan "clar" el bo i dolent de cada cosa. Alguns en diuen "utopia" (o "independència"). Ja dic que són uns càndids. D'aquest tema en vaig parlar (aquí) quan va sortir el famós Procés Constituent, ara fa un any i crec que ara va a més.

Article aparegut al portal CatalunyaReligió.cat
Aquí en castellano.
Foto: ElDiario.es

La Festa del Cel: quatre reflexions

Homes de Galilea, per què us esteu mirant el cel? 

Actes dels Apòstols 1, 9

L'Ajuntament de Mataró prendrà, enguany, el relleu al de Barcelona en l'organització de l'anomenada Festa del Cel (vegeu notícia), exhibicions d'acrobàcies aèries tot el matí a la platja un dia de setembre, cosa que celebro i per la qual el felicito. Molt bé. És més, m'agrada molt la reivindicació metropolitana de Mataró que, a mode de justificació, en féu l'alcalde Mora. "Mataró és la pota nord de Barcelona", digué; una frase per la qual els seus correligionaris ens haguessin bombardejat en època de l'alcalde Mas. L'atractiu de la Festa és enorme, un gran impacte de promoció de la ciutat, una assistència prevista de desenes de milers de persones, una enorme confiança en la capacitat d'organització de la ciutat (que em consta), etc... Ignoro quin és l'impacte de retorn, en euros, d'aquesta moguda, per a la ciutat; els costos ascendeixen a uns dos-cents mil euros, segons han dit. No hi tinc res a dir, sobretot si l'impacte esmentat se situa per sobre dels costos, cosa que m'imagino que serà així.

Com passa sempre a tot arreu, però sobretot a Mataró, de seguida han sortit detractors. Els de la Cup, perquè s'hi passejaran avions de l'exèrcit espanyol. Deu ser perquè els de l'exèrcit veneçolà quedaven una mica lluny, suposo. Els d'ICV i ERC, que veig que no han volgut deixar sola la Cup, hi estan en contra perquè queda molt "militarista" i pel soroll que farà; potser que algú els informi que el bombardeig no està inclòs en aquestes acrobàcies. El PSC, per sort, no s'hi oposa, però reclama la prioritat del Govern en l'agenda social. La dreta, de CiU a PxC passant pel PP, sempre més múrria, calla. CiU, especialment, que en ple procés sobiranista aplaudirà les cortines de fum amb bandera espanyola. Business is business, com sempre.

Quatre reflexions

Jo deixo anar, a més a més, algunes reflexions, molt ràpides. Primera: si l'Ajuntament ha trobat uns dos-cents mil euros del seu pressupost per gastar-se'ls amb això és que hi són. Ja n'hi ha prou de fer el plora-miques per amagar la migrada gestió d'aquests tres anys de govern inane. Segona: si ens volem fer grans (independents, federals o com vulgueu) hem de saber que a les democràcies els fan falta exèrcits. I que més val que facin acrobàcies que guerres, esclar, però que tinguin els aparells a punt per si mai van mal dades. No assumir-ho, o amagar-ho a l'armari, és un engany. I una temeritat. 

Tercera. Té raó el PSC en què a la ciutat hi ha altres prioritats, tot i no oposar-s'hi. Els incompliments dels acords amb CiU vénen especialment per aquesta part. Els fa mandra i s'estimen més parlar de la famosa "herència"... ignorant que aquesta és plena d'actius per rendibilitzar. Mandra. No és baladí, aquesta qüestió. A banda d'encandilar els mataronins amb promeses d'espectacle, hauran de convèncer-ne molts, s'haurà d'explicar molt bé el retorn de la inversió feta i, sobretot, atendre amb astúcia els milers de ciutadans que es troben en una situació dramàtica.

I quarta. Recordo que el primer que va fer Mora en assumir l'alcaldia fou eliminar el Festival Shakespeare, quan estava tot muntat, i, això sí, incrementar el pressupost de la festa major imminent amb un concert. D'això se'n diu tenir prioritats, cap problema. L'any següent va eliminar el centre de creació artística Can Xalant i va organitzar una festa dels burros. Crec que ja entenc la lògica: més cultura "quantitativa" (i passiva, d'espectadors) contra la cultura creativa (que en diuen "elitista"), que costa quartos, no dóna vots ...i no s'entén. Jo ja ho comprenc, això, però voldria advertir de l'absència de polítiques de suport a la creació o d'apostes culturals més qualitatives. No tan sols afecta el nivell cultural del nostre entorn i la capacitat de desenvolupar-nos, de ser més exigents i de plantejar-nos reptes més elevats, que és molt important (mireu què deia Laura Borràs sobre el "profit" cultural, aquí). Té a veure amb la pela, també. Una ciutat sense aquest atractius, sense cultura un pèl més exigent, sense ambient creatiu, tampoc és atractiva a les inversions que necessiten de personal qualificat. Justament les que volem pel model de ciutat d'on surt, per exemple, el TecnoCampus. Sense aquesta altura de mires, no s'hauria construït. I és per això que hi ha "herència". 

No ens quedem mirant el cel com babaus, homes de Galilea.

El Reneixement: cinc obertures

La gran revolución del Renacimiento es la profundidad. El medieval había sido un mundo centrípeto, obsesionado por el centro y por el sistema. (...).

En una civilización centralista y sistemática, el arte debe ser necesariamente canónico, con fuerte tendencia a la alegoría. Así ha sucedido siempre, en Egipto, en el Imperio Bizantino. Lo que llamamos Renacimiento, por el contrario, rompe los límites de los distintos mundos. (...)

El Renacimiento es centrífugo y estalla en grandes líenas de fuga que exigirán siempre una apueta por la profundidad, por la exploración y, en la medida de lo posible, por la colonización. Pienso en cinco, cuendo menos, cargas de profundidad: la que abre "la tierra conocida", con los viajes de descubrimiento; la que abre el Universo, con el fin del geocentrismo; la que abre el cuerpo, con la unificación de las figuras del médico y el cirujano; la que abre el espacio plano de la representación con el cuadro-ventana y la perspectiva; y, finalmente, la que abre el Yo, con el asentamiento del individuo y el nacimiento de la psicología.

Rafael Argullol, Maldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, pp. 36-37.
Il·lustració: Piero della Francesca, La flagel·lació de Crist, Galleria Nazionale delle Marche, Urbino (c. 1455-1470)

PSC, fem-ne una de grossa

A raig, sense mirar-m'ho massa i amb el risc de dir més prejudicis que coses interessants, deixo aquí aquests apunts arran de les eleccions al Parlament Europeu celebrades ahir, des de la posició de militant i votant del PSC, que és qui pitjor n'ha sortit parat. Ho faig a beneici d'inventari, sense pretensió de dir-ho tot i, això ho dic pels malpensats, sense postul·lar-me per res, absolutament per res. Deu punts:

1. Només es podrà sortir de la situació en què es troba el PSC fent-ne una de grossa, fugint de resoldre "com sempre" (és un dir) les oscil·lacions de guanyar/perdre que fan tots els partits en una democràcia. La posició cap a la marginalitat d'un partit amb vocació majoritària comença a tenir caire estructural. Una de grossa.

2. La crisi del PSC, que és de múltiples causes, transita junt amb una forta crisi que, a banda de la pèrdua de confiança en les institucions o els indicis de mala qualitat democràtica (la corrupció, per exemple), o de la sagnant crisi econòmica, recau, crec jo, en el pacte constitucional de 1978, o el seu correlat català amb l'acord tàcit catalanista (des del restabiment de la Generalitat fins a la política lingüística com a exemples positius). Una de les claus, em temo, és la resposta adequada a aquesta crisi. Els independentistes en tenen una, que molta gent veu engrescadora i fàcil (tot i que no ho és gens). Ah, i la que proposi el PSC haurà de tenir la perspectiva independentista ben a prop. Un nou pacte democràtic per Catalunya.

3.  Un bon consell seria preguntar-se quin coi d'objectius podria tenir un partit com el PSC avui, és a dir, què pot aportar a Catalunya que, aquesta, sense el PSC, no pugui tenir. Oferir una resposta d'esquerres amb vocació majoritària, penso, adreçada tant a la societat com a l'estat; organitzar les persones que poden simpatitzar-hi, sabent què caram vol dir "organitzar" avui; ser una plataforma útil als sectors socials més desafavorits, la presència dels quals brilla per la seva absència, tot sigui dit, en aquest "somni" català... Bé, anem fent la llista?

4. Un altre camí que no fallaria, tot i que serà pesat, és el de la reconstrucció del socialisme democràtic a Catalunya. Un dels símptomes de la crisi estructural del PSC és la diàspora, en alguns casos més o menys organitzada (el cas del partit d'Ernest Maragall, per exemple), però en la majoria dels casos silenciosa, emprenyada, decebuda, "dimitida". Si ens plantegem en sèrio aquest camí, com ho féu el socialisme durant la transició, caldrà generositat, paciència i una mica més d'alegria. I no atabalar-se en els fracassos puntuals. Però és importantíssim virar el rumb cap aquí.

5. El següent pas, crec, és el de plantejar-se una bona política d'aliances. El pitjor que pot fer l'esquerra és presentar-se fracturada. Jo no sé què celebra la gent d'esquerres quan s'alegra de la fi del "bipartidisme". La fractura de l'esquerra és la gran maniobra que fer perdurar la dreta. Potser és el millor missatge autocrític que els vells republicans van donar als actors de la nostra transició (penso en el POUM). Ara que són morts, qui ens ho recordarà? Serà difícil. La resta de partits d'esquerres (tot i que jo crec que l'aliança ha danar més enllà dels partits) pensen ara per ara exactament el contrari i els seus programes són autèntics brindis al sol. Però s'ha d'oferir-los fer majoria.

6. Per això cal apretar des de sota. Aquí encara està pitjor, em temo. Sense ofendre ningú, i per posar un exemple, els partits amb més èxit en aquestes eleccions són els que tenen estructures de base més primes. Però les coses només quallen "per sota". Apretant, movent, proposant, convencent, animant, cooperant.

7. No és cap brindis al sol, això. És perfectament possible. Hi ha espai per les esquerres, potser més que mai. El nostre teixit associatiu, els nostres barris, els nostres serveis públics, la nostra qualitat urbana estan esperant propostes, no només queixes. L'independentisme, l'11-M, Podemos i tota la pesca són símptomes d'això. Ara caldria que algú fes propostes amb cara i ulls. I cor.

8. Tampoc m'agradaria ofendre a ningú, però l'altre camí que cada dia trobo més imprescindible consisteix en la necessitat que la política, i molt especialment el PSC, "fitxi" la millor gent possible. Una manera de recuperar la credibilitat consisteix en mostrar el gruix dels candidats (no tan sols comunicatiu). Ja he dit alguna vegada que em sembla fantàstic que ERC hagi presentat, per exemple, a Josep M. Terricabres en aquestes eleccions que ha guanyat. Tan li fa si és de l'aparell o no, és del millor que tenen i ho han ofert als electors. Posem tots els millors candidats possibles, al nostre espai polític? Terricabres no va ser elegit per primàries, compte. No n'hi ha prou, doncs, amb els instruments, hi ha d'haver bon tall. Crec que aquest és un aspecte primordial.

9. Dit això, és obvi que cal començar, que ho ham de fer aviat i que Pere Navarro i la seva direcció no pot seguir. No han sabut o pogut trobar la resposta i han fos com un sucre tota expectativa, si n'hi havia, del ja envellit Nou PSC. No només no s'ha aturat, això, sinó que ha anat a pitjor, especialment la manca de credibilitat que va desallotjar-nos de les principals institucions del país, mesos després de governar-les, fins al límit del grotesc. Cada dia que passi és un dia menys per raccionar. Crec que Rubalcaba ho ha entès molt millor. Per cert, no esperem a veure "qui hi posen". Algú podria moure fitxa? És possible que no sigui des de Miami?

10. Qualsevol que llegeixi els resultats electorals, amb tots els matisos que vulgueu, veurà que el principal problema polític a Catalunya és que no s'hagi donat resposta a la pressió independentista. Això ho trastoca tot. Els que volen la independència diria que han d'anar amb molta cura. No ho tenen tot fet i l'alteració no beneficia només la seva causa. I els pensem que la màxima plenitud de Catalunya es troba en les seves aliances, començant pels seus veïns dins d'Espanya, o donem una resposta o ja ho haurem vist prou. I els que s'estimen una Espanya unida, encara hi perdran més, perquè desapareixerà. La consulta del 9-N, maldestra més no poder, té, almenys, una virtut. Obre la possibilitat una mica etèria d'un "estat" que no trenqui. Sisplau, explorem-la. Fem-ne una de grossa.

Sortida

Després de tanta perdició trobar
per fi el camí de sortida i enfilar-lo i veure
que es fa més llarg i perdedor que la primera pèrdua
però per ara pararé pas, no,
perquè aquí fora aquí fora mateix
t'hi sé

Enric Casasses, "Després de tanta", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, p. 65.
Foto: Laberint a l'interior de la Catedral de Chartres.

Jo votaré Martin Schulz

Els militants dels partits hem de votar, tot i que el vot sigui secret, les candidatures que han aprovat les organitzacions a les quals pertanyem. Això, que sembla antiquat, crec que és fonamental, i no tan sols en política. Fins i tot quan moltes de les coses que fa el meu partit, avui, no m'agraden gens. Ho sento, però per mi el compromis polític de cadascú no consisteix ni en formar part d'una mena de secta que ho deixa passar tot, o que delega el pensament, però tampoc en un supermercat. Quan no m'agraden els socialistes, miro de canviar-ho, no de deixar de ser socialista. I, si no me'n surto, tranquil·litat i bons aliments, que la vida és molt llarga.

Si entengués la política com un supermercat, reconec que em seria difícil votar el PSC, avui, sí. Sé que això passa a molta més gent, perquè m'ho diu, i els entenc. Alguns, companys estimats que, amb dolor, han deixat el Partit, farts. D'altres que ens votaven i que avui, segurament també amb dolor, em diuen que ja no ho tornaran a fer. Les causes són diverses, i segurament no tothom té les mateixes. I la solució, ho reconec, és difícil. A més, les Europees han estat unes eleccions més adequades per fer el "trapella", tradicionalment, provocant comportament electorals menys ortodoxos. Algunes actuacions ridícules els darrers dies (el sainet de l'agressora de la comunió terrassenca o la impresentable mala bava per la participació del president Maragall en un acte d'ERC, per exemple), poden reforçar la idea de molts de donar un cop de porta i, o bé no votar, o fer-ho per altres, per diverses raons, que comprenc.

Jo no ho faré. En primer lloc, perquè el PSC és tant "meu" com dels que prenen decisions que, almenys jo, crec errònies. En un partit, sobretot si té vocació de partit majoritari (com jo voldria el meu), hi ha de poder haver minories, en les que crec més que no pas en partits satèl·lits... que acaben sortint d'òrbita. En segon lloc, perquè, per primera vegada de forma explícita, el conjunt dels socialistes europeus es presenta amb un programa comú i un candidat comú per presidir la Comissió, el llibreter alemany Martin Schulz. Jo crec que la socialdemocràcia és encara el millor projecte per casa meva i per Europa, que és el meu barri, de manera que hi lluitaré i faré el que sigui perquè sigui majoritària. En tercer lloc, perquè les enquestes donen un marge molt ajustat als dos grans grups (populars i socialistes) i la cosa es decantarà per qui quedi primer, amb tots els respectes pels altres. La mena de coses que s'hi jugen, a Europa, els propers anys, necessiten aquesta majoria. Contra els qui pensen que Europa només tindrà el tema català a la seva agenda, adverteixo al personal que hi haurà altres temes catalans que ni ens imaginem i que ens afectaran molt més. Hi ha una batalla global de l que aquí sembla que no ens n'hem assabentat.

Ja sé que potser són arguments pobres o que, de la manera com els amaneixo, segurament no despertaré cap entusiasme cap a les urnes. Tant me fa. Crec que hauria estat molt pitjor fer el paripé. O el silenci. O no explicar per què, si estic tan emprenyat, faré el gest de votar i de recolzar la candidatura que encapçala Javi López a Catalunya sense que se'm quedi la cara de babau. Tot i que el nano ho fa millor del que em pensava, tot s'ha de dir.

La música del 1714

Divendres passat, amb motiu del Dia Internacional dels Museus, i coincidint també amb la commemoració del Tricentenari de 1714, va celebrar-se a la Capella dels Dolos de la Basílica de Santa Maria de Mataró un magnífic concert a càrrec del Trio Barroc del Cafè, format pel mataroní Joan Vives (flauta de bec i divulgador musical), Daniel Regincós (violoncel barroc) i Mireia Ruiz (clavecí)., amb una selecció d’obres representatives dels compositors que van treballar a l’Europa occidental durant les primeres dècades del segle XVIII. Ja he dit que era magnífic, tant per l'oferta musical, com pels intèrprets i, esclar, per la bellíssima capella barroca que inclou uns quadres sobre la Passió signats per Antoni Viladomat, casat amb una mataronina, a qui es dediquen diverses exposicions aquest dies. Tot són coincidències, ves.

El programa comptava amb peces, la majoria no massa conegudes, d'autors contemporanis de la Guerra de Successió, i, algunes d'elles, relacionades directament (només una) o tangencialment amb els fets hisòrics que s'està commemorant aquest any "històric" del 2014. L'única peça directament relacionada amb la trascendental guerra era una cantata de Jean Baptiste Stuck (Batistin) alegrant-se per la caiguda de Lleida en mans franceses. De França també va sonar un preciós Couperin alertant-nos de 'Les Barricades Mistérieuses', és a dir, dels escots femenins. En sèrio, el programa és boníssim, es correspon amb un preciós barroc i, com deia, els intèrprets són de primera. No us el perdeu.

El que volia destacar, fora de l'aspecte musical, és la dificultat que la "realitat" que ens ha estat llegada d'aquell temps (la música de cambra, la pintura de Viladomat....) amb el "relat" oficial que pretén descansar damunt d'ella. La pintura de Viladomat, òbviament, no té res a veure ni amb la Guerra ni emb cap dels "valors" que pretén inflar la seva commemoracó tricentenària. I la música, pel que sembla, tampoc. No dic pas que ho pretenguessin, esclar; la idea del concert era reproduir l'ambient musical, els sons, de l'època. Però em temo que no hi ha productes culturals propis de la Guerra del 1714 perquè el relat que se n'ha fet és contemporani, per dir-ho suaument. 

Potser el fastuós Tricentenari servirà per això, per desemmascarar el pes de la ideologia sobre els fets, per redescobrir músiques bellíssimes o autors oblidats, per reivindicar el Barroc com un conjunt ric en cultura on hi regnava la idea de la radical ambigüitat dels éssers humans. I per veure que, efectivament, ben poc tenen a veure amb els biaixos ideològics amb els quals ara se'ns presenten. Que la música del Tricentenari no és la del 1714, vaja.

A tal efecte, recomano la lectura de l'article que l'historiador Josep M. Fradera, un altre mataroní, publica amb el títol "Catalunya en la España contemporánea", a l'últim número d'Alternativas Económicas (maig 2014), aquí.

Foto: Ajuntament de Mataró.

Las Meninas

Joel-Peter Witkin, Las Maeninas. Nuevo México, 1987.

En Las Meninas (...) la intención de Velázquez no es alegorizar la pintura sino mostrar un determinado corte puntual en la ejecución de una obra concreta. (...) Da lugar a una instantánea espacial. El juego de espejos llega a su máxima tensión ¿quién mira a quién y desde dónde se mira? Velázquez no solo se autorretrata sino que, por decirlo así, hace que el acto pictórico se autorretrate.

Rafael Argullol, Maldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, p. 18.

La moral de les putes

Una idea de la desorientació general que vivim la dóna el fet que quan algú dóna "suport moral" a algú o alguna causa, vulgui dir que no li dóna suport efectiu però que no s'ho prengui malament perquè li dóna la raó. Però resulta que un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer i li va dir: "Fill, vés avui a treballar a la vinya". Ell li va respondre: "No hi vull anar". Però després se'n penedí i va anar-hi. Aquell home anà a trobar el segon fill i li digué el mateix. Li va respondre: "De seguida, senyor". Però no hi va anar. Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare? El que va dir que no, oi? De manera que "fer el que s'ha de fer", la moral, té poc a veure amb el "suport", amb donar la raó, i més amb arremangar-se, tot i que no s'hagi donat la raó. Ja veieu que no sóc gens partidari del "suport moral" a res.

L'altre dia, el ple de l'ajuntament de Mataró va decidir declarar 'persona non grata' als dos últims directors generals de Caixa Laietana pel seu capteniment davant el fenomen de les preferents, que ha fet desaparèixer els estalvis de milers de persones, la majoria de rendes molt modestes. Hi ha qui expressa els dubtes legals d'una iniciativa així (¿pot algú que no ha estat condemnat rebre aquesta taca en el seu honor? ¿els interessats poden al·legar? ¿com es compatibilitza viure a la mateixa ciutat que et rebutja?) i no cal ser massa llarg per veure-hi força oportunisme polític. Però jo em quedaré en els termes, diguéssim, morals.

De la manera com el fill del vinyater ens fa entendre què vol dir "moral", els polítics han de fer política, no fer veure que la fan. Fer política consisteix en objectivar el problema, en aventurar possibles solucions i optar per una d'elles. La més justa, la que més interessi, el que vulgueu, per això dels actors polítics se'n diu "partits", perquè generalment no hi ha una solució bona per tothom. Esclar, un cop feta aquesta opció ningú ni hi acabarà estant d'acord del tot, sobretot quan és bona. En el que no consisteix és en col·leccionar escarafalls, ara indignant-se "amb dolor" amb antics directius bancaris (no m'estranya que dolgui a segons qui), ara fent-se el gallet quan hi ha un accident de tren, ara amenaçant tothom quan cau un casa d'un carrer, ara donant copets a l'esquena de "suport moral". Aquesta pràctica, tan sovintejada per un govern local que comença a presentar un balanç ben galdós, és exactament al revés del que consisteix la política. I, per tant, no en té res, de moral.

Moral, doncs, no seria dur les mans ben netes ni dir el que vol sentir la gent, sinó embrutar-se-les, és a dir, prendre decisions i, per tant, assumir que no agradaran a tothom. A mi també m'indigna, moltíssim, l'engany, la pressumpta estafa i la cobdícia d'aquests dos personatges i també m'avergonyeix que siguin veïns de la meva ciutat. Si li pregunto al meu estómac, vomitaria damunt d'ells. Entenc perfectament, doncs, la demanda del grup d'afectats que ha atès la Corporació del meu ajuntament. Però que ho entengui no vol dir que renunciï al rol polític que atorgo a les institucions democràtiques, a les que demano que resolguin problemes, que no atiïn més el foc, que no facin de jutges aficionats, que no facis coses "espectaculars" que amaguin les "reals", eficients o no, i que, encara que sigui molt demanar, converteixin en alguna cosa constructiva l'energia d'indignació que recorre els nostres carrers i places.

La història que he explicat al principi, la del vinyater, és una paràbola que apareix a l'Evangeli de Mateu (21, 28, 32). Un cop acabada d'explicar, quan els deixebles van assenyalar el primer fill, el que va dir que no, Jesús els va etzibar una de les frases més bèsties que mai s'hauran dit: "Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu". Doncs això. Em quedo amb la moral de les putes.

Patir

Que els temes de l'art no són
pas, no, el bé i el mal, no.
Són el patir...
i el no patir

Enric Casasses, fragment de "Quadro rosa en fondo rosa", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, p. 51.
Foto: Bernini, Èxtasi de Santa Teresa, fragment, Santa Maria de la Victòria, Roma.

Fòrum d'autors i lectors

Dissabte que ve, a Fragmenta celebrarem el II Fòrum Fragmenta, una trobada de lectiors i autors plena d'activitats que, aquests dies, preparant-ho, em porten de cap. Que no em passi, però, d'explicar-ho aquí, no fos cas que m'ho passi la mar de bé -ens ho passem la mar de bé- i no us hagi convidat a venir. Així que aquí teniu el programa: 

Dissabte, 24 de maig de 2014 | Casa d'Espiritualitat Sant Felip Neri | Barcelona

Programa

09.30 Inscripcions

10.00 Obertures

Un matí amb Schönberg. Dramatització d'Albert Pijuan basada en l'obra Moisès i Aaron, d'Arnold Schönberg

10.30 Treball de grups (activitats simultànies)

1. Cants i danses rituals a partir de Jerzy Grotowski. Anna Caixach

2. Lectures de Marie Balmary. Andreu Trilla, Ramon M. Nogués i Josep Otón. Modera: Santiago Díaz de Quijano

3. La crítica a la religió. Francesc Torralba i Gregorio Luri

4. Meditar amb Rabindranath Tagore. Albert Ferrer (s'aconsella dur un exemplar del llibre Sadhana. El camí de la vida, de Tagore)

12.00 Descans

12.30 Treball de grups (activitats simultànies)

1. La meditació en la tradició del ioga. Introducció i pràctica. Svami Satyananda Sarasvati (s'aconsella dur roba còmoda)

2. ¿Què ens diuen els textos jueus?. Joan Ferrer, Lluís Duch i Vicenç Villatoro

3. L'aportació dels goigs catalans al llenguatge religiós universal. Dominique de Courcelles i Ignasi Moreta

4. La novetat dels Evangelis llegits en arameu. Abdelmumin Aya (s'aconsella dur un exemplar del llibre El arameo en sus labios)

14.00 Dinar

16.00 Treball de grups (activitats simultànies)

1. Guia de lectura de L'experiència vèdica de Raimon Panikkar. Xavier Serra Narciso (s'aconsella dur un exemplar d'aquest volum de l'Opera Omnia Raimon Panikkar)

2. Cinefòrum zen. Raquel Bouso

3. Entre el diàleg interreligiós i les noves formes d'espiritualitat. Laia de Ahumada, Josep Otón i Raimon Ribera

4. Diàleg amb Josep Rius-Camps. Josep Rius-Camps i Ignasi Moreta

17.30 Descans

17.45 Acte conjunt.

La religió, avui. Dominique de Courcelles, Lluís Duch, Xavier Melloni, Carles Salazar i Amador Vega

19.15 Cloenda

Enric Vendrell, director general d'Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya

Ignasi Moreta, editor de Fragmenta

19.30 Copa de vi escumós de la Cooperativa L'Olivera

Informació

La Casa d'Espiritualitat Sant Felip Neri és al C. de la Nena Casas 47 de Barcelona. FGC: Les Tres Torres.

Preu: 10€ (que es poden descomptar de qualsevol llibre que hi adquiriu de Fragmenta)

Hi haurà servei opcional de dinar (suplement 10€).

Xarxes socials: Acte a Facebook; #forumfragmenta al Twitter

Inscripció: aquí, o a sota:

Trobar-se amb Sant Pere el dia de Pasqua

Aquest dissabte de Pasqua, per celebrar la Vetlla, vaig anar a Alp. El lloc més proper d’on m’allotjava, després de fer uns quants quilòmetres, era aquesta església, que celebrava l’ofici a les vuit, prudentment. He de confessar que sóc una mena de “turista litúrgic” i m’apassiona veure arreu del món com celebren les misses, a banda de conèixer, així, els temples que les acullen en plena funció, per dir-ho d’alguna manera. La tensió entre el llunyà i el proper m’excita. Digueu-me superficial, però he viscut la Missa del Gall a Marràqueix i he cantat “God bless America” a la catedral de Sant Patrici a Nova York, alhora que vaig participar en un servei religiós cristià de ves-a-saber-quina confessió a la Xina. A Alp tot m’era més familiar, esclar, però només entrar vaig reconèixer de seguida l’autor de les pintures que envoltaven l’altar. Es tractava de Llucià Navarro (Barcelona 1924 - Premià de Mar 2007), l’obra del qual vaig descobrir de ben petit gràcies a les seves il·lustracions a la revista Cavall Fort, a la que estava subscrit. 

La parròquia de Sant Pere d’Alp, les bases de la qual es remunten al primer romànic, tot i que està força alterada, té, a més, les restes d’unes pintures gòtiques del segle XV que també em van interessar força. Navarro hi pinta escenes de la vida de l’apòstol, amb els seus atributs iconogràfics, destacant, com en totes les seves figures, el caràcter radicalment humà del personatge. En la seva limitada humanitat hi ha tota la bellesa possible, hi ha tota l’harmonia que, en la quotidianitat, ens sembla tan absent o imperceptible. Els vitralls, que no vaig poder admirar, sembla que també són d’ell, i hi destaca la figura del Crist ressuscitat entre cercles.

Coneixia altres treballs murals de Navarro, especialment a L’Espluga de Francolí, gràcies a la vinculació de l’artista amb la família Carulla. Certament, però, en l’àmbit religiós, el nostre artista signa nombrosos frescos més repartits arreu d’Espanya i Amèrica i no conec que hi hagi un catàleg o inventari complet d’aquesta valuosa i desconeguda obra. Per la web del Museu de la Vida Rural, també de L’Espluga, m’assabento que els frescos d’Alp datarien al voltant de 1955, o a partir d’aquella data.

És un tema interessant, el de l’art religiós produït en els temps actuals. La de Navarro és una proposta més: decididament narrativa (és a dir, figurativa), humanista i contemplativa. Però hi ha moltes més possibilitats i us animo a descobrir-les.

Article per a la revista Valors (maig 2014). Publicat també a CatalunyaReligió.cat (y aquí en castellano)

Més sobre Llucià Navarro al seu espai de la web del Museu de la Vida Rural, aquí; al post de Josep Arasa, aquí; a l'article de Joaquim Calderer a Taüll (22, 2008), aquí; a l'article de Montserrat Castillo "Llucià Navarro, el mestre", aquí; i a l'article "Oficis i devocions en l'art de Llucià Navarro", de Javier Clemente, a Urtx (2011), aquí.

Foto: Vitralls Bonet

In-dignitas

Francisco de Goya, Autoretrat (1815), Museu del Prado (Madrid)

Después de Goya, como en todos otros aspectos, la pintura europea rompe con toda voluntad de dignitas y los artistas renuncian a su autorrepresentación mayestática.

Rafael Argullol, Maldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, p. 13.

Hostes

Paul Cézanne, Banyistes (1894), Museu d'Orsay, París.

Hostes vinguérem
i de casa ens traguérem.

Enric Casasses, "La ema", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, p. 49.

Tornen els llibres a Mataró

Foto: Planeta Llibre

Al voltant de Sant Jordi, a Mataró, van obrir-se dues llibreries més. Una, posant a la venda llibres usats, a la Plaça de Cuba, i, l'altra, a la Muralla del Tigre. L'altre dia les vaig anar a veure, emocionat. No són les úniques, clar, algunes aguanten de fa temps i d'altres, com la que hi ha al carrer Pujol des de fa encara no un parell d'anys, si no m'erro, han demostrat una vitalitat extraordinària que, amb el tancament de Robafaves, ens pensàvem que perdríem, els mataronins. Totes elles responen al model emergent en el sector, quant a dimensió, i sospito que triomfaran aquelles que aportin valor afegit, bé en l'especialització, bé en la tria, bé en l'atractiu de les activitats de promoció. Ja ho veurem, però avui em sento especialment optimista.

Un clau en treu un altre, sí, però jo encara ploro la mort (segons un certell de la porta, "provisional") de Robafaves, un punt de referència, com vaig explicar aquí. Només crec que fes feliços al club d'afamats darwinistes socials que tampoc llegeix. Sí, enyoro passejar entre llibres, molts i bons llibres, repassar un centenar de títols d'una secció minoritària, remenar força... Això, "a lo grande", només ho puc fer a Barcelona, que és la capital del país que es queixa que hi ha coses que només pot fer a Madrid.

Dit això, torno a l'optimisme. Al carrer Pujol, desafiant totes les lleis de la física, els excel·lents professionals que regenten la llibreria es fan un fart de fer bones presentacions, amb una bona resposta de públic. Pel que sé, a la Muralla del Tigre, on hauran de desafiar altres lleis en tractar-se d'un carerr (encara) poc comercial, tampoc no es quedarà enrere. Hi ha altres iniciatives, com algunes presentacions en un establiment del carrer d'Isern, o les que organitza cada dimecres el meu amic Manuel Mas, el que fou alcalde, al Foment Mataroní, amb el suport d'una altra llibreria de la Muralla de Sant Llorenç. 

No sé si pecar d'il·lús, o de voluntarista, però em temo que el llibre "torna", i torna aprofitant tot l'ambient que, teòricament, l'ahvia d'arraconar. L'ús de les xarxes, les experiències compartides, la iniciativa de l'usuari/lector informat i exigent davant els llibreters, la multiplicitat de formats, la incapacitat de les grans superfícies de distribució d'arribar a aquest detall i dinamisme, a aquest arrelament ciutadà, la projecció dels escriptors com a "marca" ...i la necessitat de criteri davant el garbuix i la quantitat d'informació que som incapaços d'absobir. Tot això, sospito, fa possible un nova mirada a un objecte únic i als seus llocs de compra. Llocs que, com deia arran de la crisi de Robafaves, tene tot el món i part de l'estranger a les prestatgeries, cridant-te a viure l'experiència de travessar-lo. Experiència, etimològicament, inclou l'acte d'aturar-se a comprovar i interioritzar un mateix el que s'està vivint. Justament per això serveixen els llibres. I la vida, la vida humana, val la pena com a experiència.

Article per Capgròs.

La neu i la brutícia

És curiós. Es malfia i al mateix temps té confiança. Potser és així perquè tothom depèn més o menys de l'altre, i perquè, si es remena una mica, tothom té alguna cosa a retreure's. En resum: si no traïm és per no ser traïts després.

Georges Simenon, La neu era bruta, Ed. 62, Barcelona, 2003 (trad. X. Barral), p. 63.

Ara que Quaderns Crema, dins l'elogiada línia de publicar tot Simenon en català i castellà (a Acantilado), he vist que l'últim títol publicat encara no l'havia llegit i que m'estava esperant des de fa deu anys a les estanteries de novel·la negra. Ho he corregit i m'he trobat amb una de les novel·les sense Maigret, aspres, endinsant-se de nou a l'ànima humana, en aquest cas, la d'un jove fill d'una madame que opta per cometre la seva primera mort com a "pèrdua de la virginitat". La combinació d'innocència i crueltat, de joventut i decrepitud, de planificació i inconsciència, de tot el més brut amb el més pur (més "neu"), amb la narració impecable i gens artificiosa amb que ens té acostumats Simenon, és el més destacable d'aquesta novel·la, que m'apresso a recomanar.

He agafat aquesta cita del damunt perquè em sembla, inquietantment, molt familiar. De nou, una combinació, la de la confiança amb la malfiança, la del cercle concèntric i asfixiant de les mútues dependències ("doctor, no ens farem mal, oi?" diu el pacient agafant pels testicles al dentista abans de començar en aquell acudit, oi?), com si això fos l'ordre. També sobre aquest despullament, sobre el procés de fugida del jo opressiu vestit de jo totpoderós (una llibertat que conrea a la presó, curiosament, quan ja és massa tard), va aquesta novel·la. 

Autoretrat

François Vaxelaire, Auto portrait.

El autorretrato (...) despliega (...) cuatro escenarios: (...) El primer escenario nos remite a la autoafirmación del pintor. (...) El segundo escenario está dominado por el camuflaje. (...). En el tercer escenario el pintor se enfrenta a su propia representación, manifestando sus ideas acerca de la pintura. (...) Por fin, el último escenario (...), ns acerca a la relación del pintor con el tiempo.

Rafael Argullol, Maldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, p. 11.

Què dec haver fet?

Jan Saudek, Alcohòlic, 2003. 

Quan ella li deia
que era un desastre
al llit, una merda,
ell ho era, s'ho creia.
però si algun dia
li va dir que era
lo millor que hi ha,
quedava pensant:
què deu'ver passat?
què dec haver fet?

Enric Casasses, "Follant", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, p. 44.

L'enquesta del CEO

Les enquestes, que acostumen a tenir tants (teòrics) detractors com qui les idolatra, es caracteritzen per ser poc llegides. Certament, hi ha molts números i són pesades, les fitxes tècniques semblen innocents i, així que surten, les diaris s'encarreguen d'intepreptar-les, en teoria. A banda de la fitxa tècnica (marge d'error, mètode de treball de camp, etc...), hi ha dues coses que recomanen mirar, els que hi entenen: les tendències (és a dir, comparar enquestes de diferents talls temporals amb les mateixes característiques) i les dades creuades, que són a les tripes. Aleshores sabràs, per exemple, que si els del Madrid són majoritàriament vegetarians (posem un exemple ridícul), no posis en Cristiano Ronaldo a vendre hamburgueses. Però com que les enquestes no es llegeixen prou bé, molt sovint ens passen per alt coses importants que hi ha darrera "l'evident" que, sigui dit de pas, no valdria la pena fer cap enquesta per saber-ho.

L'últim Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (centre oficial de la Generalitat) podria ser un exemple. Jo mateix tampoc me l'he llegit a fons i vaig tenir-ne la informació pels diaris i la televisió. Hi destacaven dues grans notícies: que una mica menys de la meitat de catalans (un 47%) aprovaria la independència en una hipotètica consulta el proper 9 de novembre, i que ERC guanyaria les eleccions al Parlament Europeu del proper 25 de maig, tot i que en empat tècnic amb CiU (diferència d'una dècima). Les dades són certes i segurament és el que calia destacar. Em permetré d'apuntar-ne un parell més i de formular alguna aventurada i inconsicent hipòtesi, o pregunta, aprofitant que no estic borratxo celebrant els resultats.

Quadre 1

El primer bloc que destaco és precisament el del suport a la independència. És contundent. Efectivament, si comptem des del cens, no arriba a la majoria absoluta de catalans, però dels vots teòricament emesos, el resultat seria inapel·lable. Si veiem els quadres comparatius, veurem que la inflexió es dóna el 2012 i que coincideix amb el trasbals dels mapes electorals, propis de canvis radicals de cicle. La crisi dels partits "sistèmics" dels cicles electorals des de la recuperació de la democràcia (PSC, més a fons, CiU i PP, cada vegada més evidents, tot i l'assumpció de rols actius en la nova polarització política) respon, a parer meu, a la naturalesa del canvi de cicle, que és s'assembla més a un procés constituent (per això l'exit de la independència, que és l'única proposta de ruptura de l'statu quo amb relat atractiu). Noti's algunes dades. Primera: la meitat dels catalans, tot i no saber formular cap alternativa competitiva a l'independentisme, no hi combrega, no se sent part del 'nou règim'. Segona: La divisió política, però, (i ho veurem després) no sembla tant entre els partidaris i detractors de la independència (vegeu quadre 2), sinó entre els "nous partits" que esdevenen gestors actius del nou cicle polític i els "vells partits" que se'ls veu carament secundaris (o irrellevants), situació que inverteix la lògica darwinista per assumir.la, és a dir, els peixos petits es mengen els grossos... i esdevenen grossos.

Quadre 2

Aquest segon quadre ens dóna alguna dada interessant i explica algunes coses del que passa al PSC, per exemple (i no tan sols al PSC). El nombre de votants del sí al possible referèndum iguala pràcticament als votants del no. I un quart dels votants s'abstindria o encara no sap què fer, essent el partit que concentra més "despistats", per dir-ho d'alguna manera. Amb gairebé un terç per cada cosa, és el partit que té més números per fer un pet en l'actual polarització (ergo, l'actual imaginari polític de Catalunya que "refunda" i obre un nou cicle). Desaco també que, tot i que els problemes "normals" superen amb escreix els de l'encaix Catalunya-Espanya, l'únic frame de referència és aquest últim. Com si l'atur, més alt que mai amb governs de signe conservador tant a la Moncloa com a la Plaça de sant Jaume, no fos un problema polític.

Quadre 3

Però, ¿què passa?¿És que tothom s'ha tornat independentista? Òbviament, no. Tot i que hi ha símptomes d'embogiment col·lectiu evidents, i no em refereixo a la "senyora de classe mitjana" que va agrdir Pere Navarro, em temo (o m'agradaria pensar) que l'opció independentista és bàsicament instrumental. És l'únic que hi ha al súper que sembla que pot resoldre "el" problema; o l'únic que la gent agafa. Gairebé la meitat de catalans no són independentistes, un quart ho són "circumstancialment" i només la resta "de tota la vida" (quadre 3). Jo no entenc com els detractors de la independència no es prenen, com a objectiu, atraure l'opinió circumstancial que, tot i ser minoritària, decanta la balança. Penso en el PSC, clar (i sobretot), però també amb el PP. La cohesió del bloc que "no se senti independentista" amb la defensa de l'statu quo és obvi que no qualla (quadre 1), i la seva "mantenella y no enmendalla" només pot portar a reforçar l'opció independentista i, per tant, a trencar la unitat d'Espanya. Si se l'estimen, li fan flac favor.

Quadre 4

De fet, els principals partits del pol independentista (CiU i ERC, vegeu quadre 4) es nodreixen principalment d'aquest bloc, que juraria que és el mateix que "flueix" entre aquests dos partits i el PSC a tenor de la percepció d'hegemonia política (no vull dir "d'on bufa el vent" per no ofendre; ja he dit que crec que és el sector que decanta majories). Al mateix quadre veiem clarament un altre problema de tensions "en ciernes" a ICV que li pot malmetre la jugada de fer de "partit nou", ja que té una majoria claríssimament no independentista de votants. També a ICV li interessa, doncs, a més del PSC i del PP, atreure amb propostes de ruptura no-independentistes els sectors circumstancials, que també són un terç dels seus votants.

Quadre 5

Només un últim apunt sobre previsions electorals per centrar-me, de nou, en el meu partit, el PSC, dades que són absolutament impresentables. Cinquena força al Parlament (vegeu quadre 5), tercera a les Corts i al Parlament Europeu, el candidat per a les quals és el líder polític menys conegut de tots. El pitjor que cal fer en circumstàncies així és mantenir les coses tal i com estan, penso. El PP, deia abans, pot perdre la unitat d'Espanya si no es mou i fa alguna cosa agosarada. El PSC pot perdre's ell mateix i, amb ell, hi perdrà Catalunya. 

Qui no es mou, ja ho veieu, no surt a la foto.