Llenguatge

(...) El treu paper llavors

serà agafar la seva mà en la teva,

       demostrant-li a ella

que, si bé és cec, l'amor no és mut.

R. S. Thomas, fragment del poema "Recordar", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 419; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: Evard Munch, El ball de la vida (1899)

Orientant-nos

Diuen els que hi entenen que els temps de crisi porten molta gent d’Occident a mirar a l’Orient. Ben bé, busquen una orientació davant el caos. No sé si és cert, però potser perquè precisament una de les característiques de la cultura occidental consisteix en integrar la crítica (sovint fent-la desaparèixer com a tal, tot sigui dit), l’Orient ens fascina en més o menys mesura i serveix moltes vegades per presentar alternatives més “autèntiques” al nostre sistema de vida. Ho fa en diversos plans, des dels més banals, com les decoracions de jardins o aparadors amb budes, fins als més sofisticats. Com en tot, és bo separar el gra de la palla i que algú ens doni criteris perquè Orient és un món vastíssim i les savieses que s’hi han cultivat són riquíssimes i complexes. Crisi, crítica i criteri, tres mots amb la mateixa arrel grega i que ja pressuposa una manera molt particular, dual i antropocèntrica, d’entendre el món. El verb krinein vol dir tant “separar” com “decidir”.

La pròpia divisió entre Orient i Occident és ja una convenció sospitosa, una construcció cultural i política que implica una posició des de la qual es determina i una “ratlla” de separació. Col·loquialment, sobretot si som occidentals, direm Orient a la tradició cultural que prové de l’Àsia i direm Occident a la tradició cultural que prové del món greco-romà. Dues tradicions que, de fet, tenen un node d’unió en la civilització judeocristiana, que recull tradicions orientals (a través d ela història del poble d’Israel) passades pel sedàs grec (sant Joan, sant Pau), i on reposa el relat d’Occident. Talment, l’occidentalització de la vida quotidiana als països orientals és irreversible. La convenció Orient i Occident torna a produir-se al si d’Europa des de la caiguda de Roma fins al Teló d’Acer comunista. Els que fem els mapes, doncs, vivim sempre a l’Occident, que és la direcció on acostumen a créixer les ciutats, per exemple. Davant la mirada al neixement del sol (d’on venim?) s’imposa la curiositat de la seva posta (on anem?). Per això el recurs a l’Orient té sempre un aire melancònic, despullat, “autèntic” i recelós del progrés, quan ho veiem des d’aquí.

¿Però què hi podem trobar, a l’Orient? Crec que, sobretot, entendre’ns davant les paraules gastades, com si en féssim una nova lectura. Hi podem trobar aire per a la nostra pols. De les persones amb criteri a qui hauríem de recórrer n’hi ha de tres menes, totes elles interessants. Els estudiosos, que n’hi ha de molt bons, també a Catalunya. Els que han fet una immersió en aquest món i s’hi han quedat, que no són gaires però també n’hi ha. I encara n’hi ha uns altres: els que, entrant a fons i assumint els postulats d’aquesta saviesa, reformulen les pròpies conviccions de dalt a baix i encara se les senten més seves. És la famosa frase de Raimon Panikkar "Me'n vaig anar cristià, em vaig descobrir hindú i torno budista, sense haver deixat de ser cristià”. Un viatge de retorn havent-nos orientat.

Article per a la secció "Fem un pensament" de la revista Valors (novembre 2015)

La mirada de Cervantes

(...) la mirada de Cervantes. Una mirada integradora, que en comptes d'accentuar les diferències (estar gras o estar prim, idealisme o materialisme, fantasia o realitat), les abraça compassivament fins que aconsegueix, irònica i ambígua, que s'acomodin l'una i l'altra.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 357.

Marea

(...) a mi a qui ha fet lliure la marea
pendular de la veritat
que al cor on ara és baixa
serà alta demà.

R. S. Thomas, fragment del poema "Al final", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 401; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).

Després del condol

Després dels esgarrifosos atemptats a París, divendres passat, amb més de dos-cents morts, han sortit experts sota totes les pedres. D'un dia per l'altre tothom sembla tenir clar què cal fer i es veu en l'obligació d'explicar-nos-ho. És un bon motiu per no dir-ne res. No voldria que aquest escrit servís per sumar-m'hi. Es tracta d'una situació molt complexa, que no té temps per a massa anàlisis i que requereix de decisions a nivell de seguretat, polítiques, diplomàtiques, militars i, òbviament, morals. El primer que vull reconèixer, pobre de mi, és que no sabria massa dir quines. Ara, el que sí que sé és que s'han de prendre.

Hi ha, però, dos extrems que em preocupen en casos com aquest i que veig que ara es repeteixen. En primer lloc, hi ha els que de seguida que surt un conflicte només contemplen una solució militar, i a qualsevol preu, ignorant, en aquest cas, que abans d'endinsar-se en un vesper s'han de prendre algunes precaucions (mireu Iraq), entre les quals hi ha superar el repte de mantenir els valors europeus de la llibertat de creences i races després d'embats com aquest. En segon lloc, a l'altre extrem, hi ha els que es neguen en rodó a qualsevol intervenció militar, amb alternatives més pròpies d'un grup d'esplai que d'un món amenaçat per les armes del terror suïcida. Amb aquests senyors, Hitler mai hagués estat abatut.

És curiós com coincideixen els dos extrems, almenys, en tres qüestions. La primera, en no considerar el caràcter "multidisciplinar" de qualsevol conflicte (uns neguen la diplomàcia o la política i els altres neguen la violència, com si n'hi hagués prou ignorant-la). La segona consisteix en desplegar una sèrie de teories de la conspiració ("els poders no volen atacar/negociar perquè tenen interessos ocults"), com si el món fos tot net i clar, començant per mi mateix. I la tercera, crec que la pitjor, és que ignoren les víctimes; els uns, minimitzant les conseqüències inevitables i irreversibles que tota guerra té en la població civil i els altres ignorant que, tant les que ho són com les potencials, tenen tot el dret a la defensa i al restabliment de la seva dignitat.

Facin el que facin els que ho han de fer, em temo que tindran el meu suport com a ciutadà si no cauen en cap d'aquests extrems; és a dir, si contemplen una acció més enllà de la militar, esclar, però que la incloguin. 

I els cristians?

Les reaccions de l'Església Catòlica i altres confessions religioses davant l'atemptat, que podeu veure a les notícies de CatalunyaReligió, han insistit en deslegitimar el caràcter religiós de la violència terrorista, en expressar de forma enèrgica el rebuig a l'acció sanguinària i en trasmetre el condol a les víctimes. I han fet bé. Un dia ja en parlarem, però tinc la teoria que la religió fa més bé que mal als candidats a terroristes i que potser una mica més d'educació religiosa els hauria fet més crítics fins i tot amb ella mateixa, més lliures i als antípodes de la violència. No ho sé; haurem de repassar Girard, finat fa poc, i Assmann. Però ja en parlarem, dic.

El que no tinc tan clar és què diran -direm- quan s'hagi de prendre decisions més delicades, com les que deia fa una estona. Hi ha qui, però, tant des de la política com des dels moviments socials, alguns d'ells de l'entorn catòlic, ja adverteix que en cap cas donaran suport a cap intervenció militar, alimentant un dels extrems que anunciava més amunt. 

En el cas dels cristians, pels que siguin molt obedients, cal informar-los que la doctrina social de l'Església permet l'ús de la força -la guerra- quan hi ha legítima defensa, per la protecció de les víctimes o per evitar l'atac a pobles i comunitats. Pels que no ho són tant, els demano que pensin cinc minuts en l'amenaça que ha fet l'autoanomenat Estat Islàmic d'envair tot l'antic domini medieval musulmà, inclosa l'actual Catalunya, imposant un sistema que no respecta cap dels drets humans, i repassin les dades de l'atemptat de divendres. Si no creuen en l'infern, hi creuran de cop. I si és aquest el destí que volen pels seus conciutadans, allà ells, però diria que el pecat d'omissió encara existeix, oi?

P.S.

Us recomano l'article de Bernard-Henri Levy "La guerra, manual de instrucciones" (El País,17-11-2015) perquè el trobo encertadíssim. Vaig parlar sobre el pacte antiterrorista a Espanya, el passat febrer, aquí, i en diria exactament el mateix.

Trompe l'oeil

El limitadíssim ull humà veu el món experior en forma de trompe l'oeil, de perpsectiva. la visió que la de la naturalesa té l'ull humà és absolutament diferent a la que proposen, sobre la naturalesa, les vciències naturals. Davant de l'ull humà, les línies paral·leles es troben en la llunyania. (...) La tradició de la pintura occidental ha consistit a projectar sobre la tela el que l'ull humà veu, espontàniament, en la naturalesa. Aquesta tradició s'ha equivocat?

(...) El problema de saber per què els artistes que no saben pintar tenen una tal irrefrenable tendència a dedicar-se a la filosofia és molt complex.

Josep Pla, Sobre París i França, Ed. Destino, Barcelona 1971(2), p. 261-262.
Il·lustració: Fresc a l'església de Sant 'Ignazio, a Roma.

El regne

Mes ai! Tots som heretges,
l'únic que subscrivim
no és l'amor sinó el regne
pel qual ens enganyem
pensant que és el regne del cel.

R. S. Thomas, fragment del poema "Heretges", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 391; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Foto: peça de l'altar de Sant Marc, Florència, (1438-1440).

El que vull per Mataró

Veig en un anunci al Capgròs que l'ajuntament de Mataró té prevista, per dissabte que ve al matí, una jornada de participació ciutadana per a l'elaboració del Programa d'Actuació Municipal de 2016 amb el títol "Què vols per a Mataró?". He de dir, d'entrada, que aprecio les intencions que hi ha al darrere, que crec que pot ser una experiència positiva i que recomano a tothom que vulgui que hi vagi, si vol. Però també he de dir que el primer que vaig preguntar-me fullejant la revista va ser "i amb nou grups municipals, més un no-adscrit, ¿encara ens heu de preguntar què volem? ¿No hi va haver eleccions fa set mesos precisament per això?".

Potser era una boutade ...o potser no tant. A veure. Efectivament, el que l'adveniment d'això que se n'ha volgut dir la "nova política" posa en entredit és justament la democràcia representativa a causa, potser, d'una deficient incardinació dels partits en la societat ("no ens representen"), societat que -alhora- ha canviat moltíssim més que les seves institucions, canvis que -per exemple- permeten creixent desconfiança en les mediacions polítiques, però també religioses, empresarials o periodístiques, per exemple, ja que tot "m'ho puc fer jo", un "jo que prima sobre el "nosaltres" també en la política, basada en un sistema que té el defecte de ser "avorrit" quan va bé... i moltes coses més, segur. Per qui vulgui endinsar-s'hi aquests dies estic recomanant un llibre boníssim, l'últim de Daniel Innerarity, La política en tiempos de indignación (Galaxia Gutenberg, 2015).

La irrupció, doncs, de nou forces polítiques amb representació a les últimes eleccions no és un fet aïllat d'aquest procés. Pel que conec, a més, no es tracta que, de cop, milers de mataronins s'hagin abocat a participar en diferents organitzacions polítiques. Més aviat, els "nous" partits (molts dels quals ara refuse'n dir-se'n així als seus noms) repeteixen les febleses dels més veterans, cap endins, mirant d'atraure els electors exclusivament a través de la seva "marca", cap enfora; se'n refien del "sufragi passiu", perquè és sensible a l'oferta de canvi, crec.

Tot i així, les nou candidatures que es van presentar a les eleccions tenien nou programes electorals. En teoria, els seus afiliats, i més gent segurament, van tenir l'oportunitat de dir què volien per Mataró i, ara ve lo bo, discutir-ho, pactar-ho (o no) i presentar, al final, una síntesi.

Les tres gràcies

La democràcia representativa té molts defectes, però jo -que sóc un clàssic- els hi trobo, almenys, tres gràcies. La primera és aquesta que us deia. En aquesta ciutat, si els més de cent-vint-mil ciutadans anéssim amb la nostra proposta, fins i tot encara que fossin cent-vint, segurament no se'n faria cap. La política consisteix no tan sols en proposar sinó en avaluar, descartar i prioritzar. Siguin partits o com en diguin, aquesta tasca l'ha de fer algú, és absolutament necessària per fer efectives les propostes ...i per fer-les útils als ciutadans. Uns partits febles faran, doncs, una política feble.

La segona gràcia de la democràcia representativa és que reconeix que ni tot és possible (ja em perdonarà el poeta), ni a tots ens interessa el mateix. Demostra que la societat és enormement complexa, que està feta de múltiples fílies i fòbies, il·lusions i laments, implícits i explícits, interessos i geografies... Els partits (el seu nom ho diu), només poden aspirar a representar una part i, per fer-ho, han de saber cosir amb un relat (abans en deien ideologia) alguns d'aquests elements ja que seran la seva referència a l'hora de fer el que deia a l'anterior paràgraf.

I la tercera gràcia que li trobo és que reconeix que la política és molt complicada. Que necessita temps i dedicació. Els que precisen els temes a tractar, sí, i els que precisen les activitats que se'n diuen de "representació", que destrossen tota conciliació familiar però que permeten endinsar-se en la complexitat de la nostra ciutat, que és apassionant. Per això fa falta gent que s'hi dediqui. Ni vostè ni jo tenim temps per ocupar-nos de tot això. A mi ja em sembla bé que hi hagi algú de nosaltres que passi uns anys fent aquesta tasca, que ens en faci cinc cèntims (sense amagar res, però sense omplir-nos de dades inútils, també), que ho contrasti amb l'oposició i que permeti que me'n faci una idea.

Això no treu, esclar, que qualsevol que vulgui tregui el cap aquest dissabte i hi digui la seva, segur que serà benvingut. Però si a mi em pregunten "què vols per a Mataró" els diré, "mira, ja ho vaig discutir amb el meu partit fa nou mesos i ho vaig votar fa set mesos; ara el que vull és que ho facin".

Publicat al digital Capgros.com

Foto: Imatge del debat electoral a les Municipals de 2015 (Mataró Ràdio) i "Les tres gràcies", de Francisco Iáñez, en un conte de Mortadelo y Filemón a Luis Gasca i Asier Mensuro, La pintura en el cómic( Ed. Cátedra, Madrid, 2015).

¿Què és la política?

La capacitat d'aquest senyors [els periodistes politics francesos] per reduir la confusa, densa troca de la política a petits reports gramaticalment intel·ligibles és d'una impressionant habilitat, però la política és una altra cosa, un procés humà d'elements d'atzar, de simulació, d epuerilitat, d'astúcia, d'interessos -d'elements literalment inaferrables.

Josep Pla, Sobre París i França, Ed. Destino, Barcelona 1971(2), p. 250.

Vers la foscor

Llavors va ser el teu torn, i vas partir,
no cap al sud, cap al país brunyit,
il·luminat pel sol, sinó

vers la forcor, allí on no hi ha pols,
ni horitzons que siguin complaents.

R. S. Thomas, fragment del poema "Encara", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 387; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: Modest Urgell, Vespre, Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza

Una llum de paradís

Són les coses d'aquest món -el vidre, els colors metàl·lics, els blaus que deixen passar la llum, els roigs que la filtren, els blancs, els colors de taronja, la irregularitat d'espessor i de densitat d'aquests colors, la seva complmentarietat permanent, la interdependència amb els altres vitralls...- són aquestes coses físiques, pesants, existents el que permet una aparició d'una llum de paradís, d'una transparència somniada, d'una qualitat aèria inusitada, d'una bellesa sorprenent.

Josep Pla, Sobre París i França, Ed. Destino, Barcelona 1971(2), p. 247.
Foto: Vitralls de la Sainte Capelle (París), a www.paris.es