Conec la Maria Escalas de fa molt de temps. Entre d'altres coses, vam seure junts en alguna classe i sempre em recorda un comentari meu agut sobre les seves cames que a mi, en canvi, em costa de recordar. No les cames, però. Però ens coneixem de més coses, no hem perdut contacte en tots aquests anys, i sé que una de les seves gràcies, només una entre tantes, consisteix en escriure molt bé. Ho comprovem de tant en tant al seu
blog i al llibre on hi va recollir algunes de les entrades,
publicat fa pocs anys.
En aquest sentit, tots sabíem que havia enllestit una novel·la, que va tenir la sort de trobar un editor i que ben aviat veuria la llum, cosa que es produí el passat mes de gener. L'he llegit i vaig anar a la
presentació que s'en féu fa uns dies a la llibreria Dòria, a Mataró, embotit entre la gent entre la porta de la sala i l'ascensor. "Un èxit com el dia de la Care Santos", em va dir la llibretera. Avui m'han dit que va per la segona edició. Jo, que poques coses em fan tan feliç com els èxits dels meus amics i conciutadans, estic contentíssim. I m'imagino que la Maria deu estar com un flam.
La novel·la porta per títol
Abans que el teu record torni cendra (Ara Llibres, Barcelona, 2016) i narra la difícil vida d'un capellà de poble, a Mallorca, durant la Guerra Civil, amb un pròleg de la Guerra de Filipines (on ens pensàvem que ho havíem perdut tot, innocents) i un epíleg de les darreries d'aquest mossèn ple de dubtes i contradiccions (com tots nosaltres, esclar). Farcit també amb una colla de personatges gens secundaris que doten a la trama d'un aire lluminós i teatral. Dues coses voldria destacar-ne. Un, sobre el pes de la memòria i, dos, sobre el llenguatge.
Em temo que un dels incentius d'escriure, en general, consisteix en preservar de l'oblit tants i tantes coses que veiem amenaçades.
Ho diu, per exemple, Josep M. Castellet quan pretén explicar la prolífica producció, i el seu variat contingut, de Josep Pla, gairebé com fent inventari. És, de fet, el material de moltes novel·les, de forma explícit i implícita. I l'èxit de biografies de la infantesa, posem per cas, en els llibres de l'actual panorama català, mostren que, a més, el públic respon a aquest estímul. La gràcia, però, de les novel·les -com ens va ensenyar Kundera al seu famós
assaig- consisteix en fer-hi passar una vida que es transforma, i narrar aquesta transformació. En el cas de la novel·la que ens ocupa, segons ens va dir la Maria el dia de la presentació, el material amb què està feta sorgeix dels records, sobretot, dels avis de l'autora. Abans que aquests records es tornin cendra, o sigui, mentre siguin brasa, quan encara cremin i escalfin, la Maria ha volgut fer-ne una història, barrejant records i ficció, cosint-la amb el fil narratiu que he exposat més amunt.
L'altre aspecte que a mi em crida l'atenció del llibre, a banda de la seva estructura de flash-backs (lògic si la memòria hi té un paper tan destacat), consisteix amb el llenguatge. L'ús de formes genuïnament mallorquines o de paraules que semblen arrencades de fotos sèpia poden ser un fre o un al·licient, depèn de com t'ho prenguis. Per mi, curiós com sóc, ha estat això últim. No conec gens Mallorca, però em temo que també de les cendres de la memòria ha volgut rescatar, la Maria, aquesta llengua que aquí, a la Catalunya central, com segurament passa amb totes les llengües a tot arreu, està empobrint-se de manera alarmant. Mentre encara sigui brasa, mentre cremi i escalfi, mentre encara pugui foguejar si troba bon vent, gaudim-ne. La subtilitat i complexitat de la realitat la necessita així.
