Covard

Com que no té prou valor per enfrontar-s'hi obertament, es limita a elogiar els enemics del seu adversari.

Ferran Sàez Mateu, Estranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2006, p. 65 (comentari, aquí).

Empatia

Cadascú
sóc jo mateix
en aquelles mateixes circumstàncies.

Màrius Sampere, fragment del poema 73, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 89.
Foto: Promoció de la representació de 'El gran teatro del mundo', de Calderón de la Barca, dirigida per Carlos Saura.

Nexes fructífers

El capital social d'un determinat grup no es basa, doncs, en una agregació de talents individuals sinó en la capacitat de crear lligams i nexes fructífers, amb una incidència positiva en la col·lectivitat.

Ferran Sàez Mateu, Estranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2006, p. 61 (comentari, aquí).
Il·lustració: Perecoll.

Mans

Al gran buit li calen mans,
jo en tinc dues.

per collir no res
entre altres coses,

coses o roses,
roses o punxes,

punxes o espermes
de cadàvers oportunament
substituïts.


Màrius Sampere, poema 72, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 88.
Il·lustració: Solón.

L'escàndol d'un "streaptease"

Ara fa uns mesos, a la meva ciutat hi va haver una mica d’enrenou perquè una discoteca tenia com a reclam un striptease amb una mena d’acte sexual inclòs, compost només per dones. A banda dels arguments legals per blasmar-ho, referits a la presència de menors o al tipus de llicència, s’hi van sumar els que criticaven el reclam del cos femení sexualitzat com a publicitat i demanaven prohibir aquest tipus d’espectacles. Entre els qui ho demanaven, o exigien (des de les xarxes fins a l’ajuntament), hi havia gent molt d’esquerres i molt feminista. Com que em començo a fer gran, recordo els esgarips de la gent més conservadora de la generació dels meus avis davant el destape al cinema o la televisió o les cartes que rebia un cinema el local del qual era propietat de l’Església cada vegada que exhibien un fotograma amb centímetres de cuixa fora dels límits de la moral.

Aleshores ens feia riure i, en canvi, ara, ningú gosa dir que la nova actitud progre és tan puritana com la carca. Passen coses semblants amb el llenguatge. La Lliga el Bon Mot cridava contra els renecs a les converses i ara es proscriu no tan sols paraules (moro, subnormal, segons com Espanya, caritat, l’ús del masculí plural...) sinó les realitats que descriuen, que en resten dissimul·lades, o reprimides. No deixa de ser, crec, una reacció un pèl ingènua, impotent i “moralitzant” al que realment passa: l’ús intensiu de les xarxes ha promogut que la banalització de la sexualitat, o dels cossos, sigui universal i absolutament accessible, o que la gent insulti o denigri qualsevol amb total impunitat.

No seré jo qui critiqui que, des de l’esquerra i el feminisme, s’adoptin actituds crítiques a la invasió del laissez faire capitalista al conjunt de la nostra vida, una porta que obre la mateixa esquerra, crec jo, amb la cultura del Maig del 68. Em sembla positiva l’autocrítica. El que em preocupa és que la presa de posició moral només pugui entendre’s traduïda a l’àmbit legal. Per posar el primer exemple: moralment puc tenir una posició contrària a aquesta mena d’streptease, perquè retrata una sexualitat denigrant, ...però ¿l’he de prohibir? ¿He de negar als altres viure amb la pròpia carn aquesta mateixa reflexió? ¿Serà suficient, després, la transmissió -això que està en crisi- per pujar el nivell moral dels que ens succeeixen?

Anthony Burgess, que va escriure la novel·la de La taronja mecànica, un film de Stanley Kubrik, deia que “el bé per decret”, treure els ciutadans la possibilitat de fer el propi camí cap el mal, que és a la mateixa cruïlla que el del bé, i que és personalíssim, genera els éssers violents que descriu al llibre, incapaços de prendre decisions, incapaços de veure el món “sense” el mal. Incapaços de ser lliures.

Article publicat el mes d'abril a la revista Valors. Foto: Espectacle a la discoteca Bot, de Mataró (Nació Digital)

Creure, insuportable

[Avui fa quaranta anys que vaig fer la primera comunió]

Versió senzilla de la qüestió: no creiem, ni creurem, però de tant en tant sospitem que hauríem de creure, si més no per raons d'ordre pràctic. Versió complexa: no podem creure justament perquè no podem permetre que hem de creure, és a dir, perquè no suportaríem la vivència premoderna de l'(auto)imposició mental.

(...) Els il·lustrats, i més tard els seus néts positivistes, van arribar a creure que les persones abandonarien les catedrals per assistir en massa als ateneus. Però resulta que no va ser així. On ha anat a parar tota aquesta gent, doncs? On són? Els trobarem consultant nigromants per telèfon, encenent espelmes de colors per neutralitzar les "energies negatives", comprant llibres d'autoajuda, esperant el missatge dels ovnis, fent meditació trancendental, llegint l'horòscop o guarint-se les gràcies als poders de les Flors de Bach.

Ferran Sàez Mateu, Estranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2006, pp. 54 i 58 (comentari, aquí).
Foto: Cristina García Rodero.

Només has de mirar

I per què ho vols entendre?
Tu només has de mirar.

Màrius Sampere, fragment poema 56, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 69.
Il·lustració: Salvador Dalí, "Noia a la finestra" (1925), Museu Reina Sofia (Madrid).

¿Però els bisbes catalans volen el referèndum o no?

Divendres passat al midia, per casualitat, estava mirant el mataroní Carles Prats a les notícies del canal autonòmic, quan va dir "Després del Barça, uns altres se sumen per demanar el referèndum: els bisbes catalans". Jo, que m'havia llegit per sobre la nota a Catalunya Religió, vaig pensar "a veure si resulta que era en llatí i no l'has entès, o que estava en una clau l'hermenèutica de la qual només comprenen a TV3". Ja m'estranyava que el meu arquebisbe volgués fer un referèndum per declarar-lo estranger.

Efectivament, en cap lloc de la nota hi surt cap menció al referèndum. Una frase enmig d'un context de contínua apel·lació al diàleg i el pacte hi diu: "Per això creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional, especialment la seva llengua pròpia i la seva cultura, i que es promogui realment tot allò que porta un creixement i un progrés al conjunt de la societat, sobretot en el camp de la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials i les infraestructures." Parla del referèndum? En absolut. L'exclou? Tampoc. La traducció entre escoltar les "legítimes aspiracions del poble català" i sumar-se al Pacte pel Referèndum, tal i com feia la televisió que paguem entre tots, és senzillament errònia. Conscient, però errònia.

Val la pena llegir-se el comunicat perquè diu coses que estan molt bé. A continuació d'aquest paràgraf fa un dur al·legat per combatre la corrupció (la setmana que hem descobert les dots de mare superiora d'una il·lustre senyora) i, a continuació, commina el conjunt del país per a l'erradicació de la pobresa com a prioritat política. Del referèndum, res de res.

¿Hi hauria de ser, però? ¿Que no hi sigui, vol dir que els bisbes hi estan en contra? Esclar que no. L'episcopat català no entra, ci crec que hagi d'entrar, en quins han de ser els mecanismes d'escoltar, ni tan sols quins n'han de ser els interlocutors. ¿Es refereix a escoltar-se una mica més els uns els altres, la setmana que hem vist que el Parlament liquidava comissions d'investigació i processos previs als debats de lleis? ¿O es refereix a escoltar-se més mútuament els presidents dels governs espanyol i català, que des del gener que no es troben... i en secret? Probablement a tot això i a moltes més coses perquè, certament, bona part dels problemes polítics del país (i del món) em temo que es deuen a les incapacitats de relacionar-se, als mons tancats, a les impossibilitats de cercar espais transversals d'intercanvi. I l'Església Catòlica, l'entitat més transversal del país (amb permís del Barça, l'altra religió), probablement és aquí on té més coses a dir.

Tampoc hem de passar de puntetes en les prioritats que marquen: les polítiques socials i el combat contra la pobresa. I no diuen com, perquè tampoc és el seu paper. L'Església no és un partit. Però també de prendre el pols al país en sap molt, la seva presència és amplíssima al conjut del terriroti, en tots els barris i comarques. I el que clama al cel, tot i que als cercles concèntrics en què estem acostumats a viure no s'hi traspassi, són aquestes desigualtats brutals a la nostra societat, per les que ningú fa macromanifestacions ni concerts ni referèndums. A parer meu, és així com l'Església s'ha de "ficar" en política. Sense callar res, alertant dels riscos i oferint, esclar, l'esperança. Inspirant-se de cor amb la Doctrina Social de l'Església (que no diu el que alguns diuen que diu). I deixar als que no som clergues, i als que no mirarem pas quina religió professen, que proposin les mesures polítiques per enfrontar-s'hi, no pas ells.

Ben mirat, els termes en què s'expressen els bisbes de la Tarraconense en aquest comunicat (diàleg, pacte, reformes socials...), s'assembla més aviat a la menyspreada, complicada i avorrida "tercera via", per la que alguns apostem per sortir de l'atzucac en què viu Catalunya, l'espiral de judicis i manifestacions estèrils. Però no s'ens acudirà mai titular una notícia "Després del partit tal, uns altres se sumen a defensar la tercera via: els bisbes catalans". Oi que ens entenem?

Les merles i el mal de queixal

Adorables merles! Són com la vida, com la cosa inaferrable que té la vida. En el moment de fer el pinyol sublim, resulta que es desinflen i fan el ridícul. Quan sembla que hom ho té tot, resulta que tot s'ha diluït. Quan arriba el moment de la temperatura de l'amor, succeeix que la senyoreta té mal de queixal i no està per a res.

Josep Pla, El nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 104.
Il·lustració: Xtec..

Una sola vida més

Vivim per viure més.
Vivim més per viure més i més.
de tant viure més vivim encara.
han passat tants anys,
que tots aquests anys fan una vida.
Una vida que passa
entre vides, però no són vides,
són més i més
i no són més i més sinó
anys i anys, tants anys
com vides més i més, tantes com una
sola vida. Una sola
vida més.

Màrius Sampere, poema 52, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 65.
Il·lustració: Eduard Alcoy, La colla de l'espantall.

El pessebre de Le Pen

El moment més tens del primer debat dels candidats a les eleccions presidencials franceses va ser quan Jean-Luc Mélenchon (França Insubmisa, de l’esquerra radical) va retreure a Marine Le Pen (Front Nacional, d’extrema dreta) la defensa que aquesta última va fer de la llibertat dels municipis per instal·lar pessebres a l’espai públic durant les festes de Nadal. “No, senyora”, li va espetar Mélenchon, “el 60% dels francesos no té cap religió. Deixi’ns tranquils amb les seves històries de religió i les seves ganes d’imposar-nos una manera de viure que no és la nostra”. Val a dir que l’exministre ara insubmís va sortir guanyador del debat i va començar a pujar a les enquestes, que encapçalava Le Pen.

La polèmica venia a tomb per la derogació, el 2015, d’una norma del 1905 que prohibia l’exhibició dels pessebres a la via pública, com a conseqüència lògica de la laïcitat de l’Estat, un dels fonaments de la república francesa. Una derogació precedida per polèmiques anuals de municipis que desafiaven la prohibició i que, ai las, van rebre el suport entusiasta del Front Nacional, per posar de manifest el menyspreu a la identitat pròpia en una Europa que veu créixer les alienes. No és l’únic conflicte d’aquestes característiques, en una França on alguns dels seus mandataris (del conservador Sarkozy al socialista Valls) havien posat en dubte la rigidesa de la laïcitat per resoldre els conflictes que incorporen un component religiós. En deien “laïcitat positiva”.

Dubto molt que posar un pessebre, un element de la cultura popular amb centenars d’anys de tradició, sigui imposar cap “manera de viure que no és la nostra”. A no ser, esclar, que es refereixi a la manera de viure de Jesús de Natzaret, el protagonista, que -efectivament- proposa una manera de viure que no és la nostra i que també provocava escàndol. L’exhibició pública d’elements de la cultura que tenen un origen, un significat i potser un destí religiós equival senzillament a sentir-se lliure. L’espai públic ha de ser l’espai no tan sols del que ens iguala sinó, sobetot, del que ens diferencia. I aquest és el repte de la democràcia. Si no podem fer-ho ni tan sols amb un innocent pessebre, no ens estranyi que la favorita de les eleccions sigui la senyora Le Pen, hereva de Vichy, dels “pessebres” de concentració. El que es reprimeix sempre surt per on menys t’ho esperes.

Article per a la revista Foc Nou (maig 2017), publicat també a Catalunya Religió.

Maig

El cos humà, tan monstruós, estrany i delicat, té, al maig, en rares naturaleses jovençanes, un instant com un somni de perfecció impensada. Sota de les robes complicades s'endevinen meravelloses robes reposades. La perfecció s'hi veu fresca i rosada, plena i emmelada. Formes que duren poc...

Josep Pla, El nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 23.
Il·lustració: Ramon Casas, Abans del bany, 1895, Museu de Montserrat.