Pàgines
▼
dissabte, de setembre 30, 2017
Demà és Santa Teresa de Lisieux
La caritat fraterna, dius, ho és tot
i clara i simple a l'hora de resar,
crec que no entens que t'hagin construït
una basílica, quan el que tu vols
és fer camí cap el teu interior
i viure oculta en un racó de Déu.
Ponç Pons, Fragment del poema "Tres Tereses", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 110.
dimarts, de setembre 26, 2017
Passar pel tub
El fet que les coses més importants es realitzin mitjançant tubs. Proves, en primer lloc els òrgans reproductius, les plomes d'escriure i el nostre fusell ¿Què és l'home sinó un confús fardell de tubs?
dilluns, de setembre 25, 2017
¿I això té 'arreglo'?
A mesura que passen els dies, un té la sensació que cada cop la situació s'enverina més. Passos que són irreversibles s'enterenyinen en un bon embolic de fils que serà difícil de desenredar, barrejats amb un batec de passions irreconciliables. Fora dels que ho viuen com els dies més bonics de la seva vida, on "tot està per fer i tot és possible", no cal dir que som molts que temem, precisament, que tot sigui possible. Al fons del paisatge, alegre per uns, dantesc pels altres, hi ha ja preparat un extens memorial de greuges per culpar l'altre del primer desenllaç tràgic. Ple de raons, però també del combustible d'aquesta tardor de passions que viu la societat catalana just a pocs dies de la convocatòria oficial i il·legal (sí, exacte) d'un referèndum d'autodeterminació.
Cada dia s'enverina més i cada dia pot passar el pitjor, cada dia caminem de puntetes per l'abisme, que alguns confonen amb una atracció de fira. O sigui que qualsevol hipòtesi sobre el futur a curt i mig termini és il·lusa o aventurada. Inútil. De manera que respondre a si aquesta situació té vies de solució obertes, si el conflicte pot reconduir-se, pot topar amb nous entrebancs, i potser greus, que ho facin impossible. En primer lloc cal dir, doncs, que l'absència de qualsevol via d'entesa té conseqüències incalculables, una incertesa angoixant i tot d'escenaris negatius. No se m'acut res de positiu en cas de mantenir l'entestament. No sé si tots en som conscients en un país on ens ha matat sempre la mateixa màxima heroica: qui resisteix, guanya.
En segon lloc, sota el meu modest punt de vista, qualsevol via de solució que es porposi haurà de distingir clarament tres àmbits, que es toquen però que cal tractar -crec- de forma diferent. Un, el judicial; dos, el polític; i tres, el social. ja sé que tot és molt mé complex i que és una mica frívol el que faré, però dixeu-me'n fer cinc cèntims o exploto.
1. L'àmbit judicial
Encara que poguéssim entendre o compartir les raons que van impulsar a fer-ho, el desencadenant directe de la resposta judicial i del ministeri fiscal al flagrant atac a l'estat de dret que van suposar l'aprovació dels acords del Parlament de Catalunya dels dies 6 i 7 de setembre van ser-ne els seus impulsors. Si tots estem convençuts que la via judicial és la pitjor per resoldre aquest conflicte, posar-hi tots els neulers és obvi que ho empitjora notablement. I que, per tant, l'allunya del terreny de la iniciativa política que, en realitat, trobem a faltar des del primer dia des del Govern del PP.
Excepte que realment hi hagués una sedició, i amb èxit, el poder judicial no té cap altre camí que el de jutjar i condemnar, i s'escau, els inductors i els executors d'aquells acords. Seria bo, òbviament, que aquesta resposta fos molt més pulcra i respectuosa, especialment si ataca els drets humans, cosa inacceptable. Però això no treu que, ens agradi o no, i al marge del camí que faci la política, l'escenari judicial apareixerà i actuarà implacablement, com hem vist ja amb les sentències de la consulta anterior, molt menys agosarada.
No crec que sigui una bona notícia, ni pels futurs processats, esclar, ni pels partidaris de la independència, òbviament, però tampoc per tota la resta. Fa de mal resoldre una solució que té "víctimes", tot i que, com dic, siguin responsables penals d'uns fets pressumptament delictius que cap democràcia consideraria impunes. Per mi, aquest punt pot ser l'escull més difícil.
2. L'àmbit polític
Tampoc no és fàcil, però té l'avantatge respecte de l'anterior que és més maleable i que és el lloc on pertoca resoldre el conflicte. Mentre que la situació actual situa a la resistència a tots els actors en joc (que no són només els dos governs), aquí sí que tinc esperances en què la "descompressió" de la data del dia 1 i, sobretot, confiant en què la majoria parlamentària a Catalunya no cometi més il·legalitats, pugui moure algunes coses. També molt modestament, opino que un bon acord ha de tenir ben clar què significa el fracàs (jo crec que aquests dies s'ha intuït perfectament), i també tenir clar quin pot ser l'horitzó de l'èxit, que tot i que que encara no està prou formulat... per tothom, no cal ser massa espavilat per saber que passa per un ampli pacte entre les forces catalanes.
D'altra banda, i ja sé que sembla molt naïf, o cartesià, però a mi em sembla que avançaríem molt si uns i altres féssim una llista de coses concretes a resoldre, on estigués prohibida qualsevol paraula abstracta. Contra el que sembla, diria que acabaríem aviat, tot i que no són pas qüestions menors. No he vist en tots aquests anys de procés que se'n parlés gaire, curiosament, fora d'utiitar exemples no sempre contrastats com a armes llancívoles. Deures per casa: ¿podríem fer aquesta llista com si ja estiguésism negociant?
D'altra banda, i ja sé que sembla molt naïf, o cartesià, però a mi em sembla que avançaríem molt si uns i altres féssim una llista de coses concretes a resoldre, on estigués prohibida qualsevol paraula abstracta. Contra el que sembla, diria que acabaríem aviat, tot i que no són pas qüestions menors. No he vist en tots aquests anys de procés que se'n parlés gaire, curiosament, fora d'utiitar exemples no sempre contrastats com a armes llancívoles. Deures per casa: ¿podríem fer aquesta llista com si ja estiguésism negociant?
Aquí, a diferència de l'àmbit judicial anterior, les especulacions són molt més obertes i haurem de fer cas a previsions optimistes davant l'immobilisme d'uns i altres (que coincideixen en repetir el mantra "això és impossible"). Però arribats a aquest punt m'agrada repetir allò que es diu sempre en una negociació difícil: la pau la volen els coloms (els moderats, que no es refien dels durs, per intransigents), però la signen els falcons (els durs, que no es refien dels moderats, per fluixos). No hi haurà pau sense els falcons. Per això cal fer cas als coloms. Ara no sé si m'explico.
L'escenari, en canvi, d'una declaració unilateral d'independència, de nou, no deixaria cap espai de negociació politica, doncs, i obriria un perillós camí que, d'obvi i cruel, no vull ni comentar.
3. L'àmbit social
No ens l'hem d'oblidar. Tenim una part de Catalunya entusiasmada, mobilitzadíssima i convençuda d'estar fent un gran pas endavant i hi ha una altra Catalunya que, diguem-ho suau, no hi participa. Encara que els primers ho minimitzen, hi ha escletxes significatives. Jo encara no parlaria de fractura, però per alguna cosa es comença. A alguns gairebé ens miren com si ens haguéssim transformat en insectes, ja m'enteneu. Aquesta mobilització va molt més enllà fins i tot de la reivindicació independentista i, com passa en totes les societats on un grup monopolitza la mobilització, hi ha riscos molt evidents de marginació social i política dels altres grups. Això per no parlar de relacions familiars, d'amics o d'empresa malmeses. Insisteixo que és molt probable que això només es pugui percebre "fora" i se'ns acusi, als que ho diem, de catastrofistes. Però mai com ara havia vist aquests riscos de fractura i ja tinc 48 anys.
Haurem de fer un esforç, doncs, uns i altres, per retrobar-nos; esforços d'anar a "buscar l'altre", de no donar per sentat que "aquí tots som..."; de buscar trasvassaments culturals i potser curar alguna ferida. D'entendre la nació com alguna cosa més que la meva idea de nació, una cosa més i menys clara, potser. Fer una nació ben diferent a aquella idea de nació de trets unívocs que, en realitat, tots plegats hem combatut quan se'ns volia imposar des de fora. Més que la política, fins i tot més que la judicial, aquesta tasca és la que corre més pressa.
dissabte, de setembre 23, 2017
La teva mort
Des de l'altra banda
alenes una suavitat
tan bella
que cessa l'aire
d'agitar-se
innecessàriament
i les impureses
del viure,
planes com neu,
cauen al fons de les coses
que se'n van
amb tu.
Gemma Gorga, poema "Jacent", a Mur, Ed. Meteora, Barcelona, 2015, p. 79.
dilluns, de setembre 18, 2017
Urbi et orbe
Repartia les benediccions del diumenge i sovint també les garrotades del dilluns.
dissabte, de setembre 16, 2017
Tres trucs
El silenci previ
-tres trucs a la porta-
al silenci posterior.
Gemma Gorga, poema "Però no és igual", a Mur, Ed. Meteora, Barcelona, 2015, p. 55.
dilluns, de setembre 11, 2017
El vertader filòsof
Hom pot dir una cosa tal i com s'ha dit ja, o allunyar-la de l'enteniment humà, o bé, finalment, apropar-la-hi. El primer mode és propi de la ment trivial; el segon, de l'entusiasta; el tercer, del vertader filòsof.
(...)
No hem de pensar mai: "Aquesta proposició és massa difícil per a mi, això és cosa d'erudits, m'ocuparé d'aquella altra". És una feblesa que pot degenerar aviat enna total inactivitat. No ens hem de considerar poca cosa per a res.
(...)
No hem de pensar mai: "Aquesta proposició és massa difícil per a mi, això és cosa d'erudits, m'ocuparé d'aquella altra". És una feblesa que pot degenerar aviat enna total inactivitat. No ens hem de considerar poca cosa per a res.
dissabte, de setembre 09, 2017
Noli me tangere
També de perfil era més senzill
caçar les papallones de la pineda.
després els dits quedaven
empolsimats amb escates
càlides i cendroses.
(...)
I no entenia la paradoxa
del tacte,
que a penes toca un ésser
el destrueix.
Gemma Gorga, fragment del poema "Lepidòpters", a Mur, Ed. Meteora, Barcelona, 2015, p. 85.
dimarts, de setembre 05, 2017
Lichtenberg i el "procés"
Fer just el contrari també és imitar; de fet, és imitar el contrari.
(...)
Quatre diputats pixen contra una tartana; la tartana se'n va i es pixen entre ells.
(...)
El país on un tros de pa i beneitó són expressions d'oprobi i dirigir equival a enredar.
dilluns, de setembre 04, 2017
Referèndum a Mataró. Objectiu: Bote
Tot just tornant de vacances, pel que llegim a la premsa, sembla que a Mataró s'ensuma una crisi de govern entre els dos socis que podria dur al grup de CiU a la ruptura de l'acord amb el PSC, després de negar-la fa ben poc. ¿El motiu? Diuen que el famós referèndum, que ni tan sols s'ha convocat. ¿El referèndum? ¿I què té a veure amb el govern de Mataró? Òbviament, res. Però ¿què té a veure el referèndum amb l'atac terrorista de Barcelona, per haver de manipular la manifestació de rebuig vers un acte a favor de la independència? Res, esclar. ¿O què té a veure amb la constant pressió dels independentistes als mitjans públics, semi-públics, a les xarxes socials, als grups de whattsapp (jo n'estic en un d'exalumnes on han substituït la tramesa de pornografia per estelades, inaudit!), fins i tot a les festes d'aniversari i funerals... Res, evidentment. Jo, personalment, no havia viscut mai una pressió així, brutal, d'aïllament social del debat i dels adversaris, o senzillament dels que no combreguen amb ells, com, molt eloqüentment, demostra l'última iniciativa de l'ERC local.
Doncs si no és el referèndum, què és? A dos anys de les eleccions municipals i amb les enquestes clarament desfavorables, l'antiga CiU, ara reconvertida en PDeCat, està preparant la campanya. El primer que van fer, fa uns mesos, és treure's del damunt la direcció que recolza l'actual grup municipal i recuperar el poder. Recuperar? Sí, l'exalcalde Mora -que encara resideix a Cabrera- i els seus amics, a través d'un home de palla -acabat d'aterrar a Mataró- van guanyar unes disputades primàries a l'home clau del partit fins aleshores, i a l'Ajuntament, l'últim cap de llista i actual primer tinent d'alcalde, que donava suport a l'altre candidat. Superat aquest escull, Mora vol posar a una altra forastera (que viu a Cardedeu, Vallès Oriental, on és regidora) de cap de llista. No se'n refia de ningú més.
Agrupar el vot
És molt entendridora aquesta aposta pels forasters que fa el partit nacionalista, i molt pròpia d'una ciutat que no s'acaba d'estimar prou, però em temo que necessitarà alguna cosa més. ¿Què és l'únic que pot agrupar el vot per quedar, almenys, per davant dels socialistes i de les esquerres? De ben segur, el discurs independentista, que és el més ben articulat, avui. Si ERC es despista i va fent les propostes que fa, a més, encara el podrien mantenir endarrere. Aquests són els càlculs que fan Mora i els seus, de manera que prenen la iniciativa -per exemple- de promoure un manifest i una concentració en el que el punt de mira és... l'alcalde David Bote. No Rajoy, no. O el Tribunal Constitucional que, de ben segur, actuarà penalment contra aquells que vulnerin el nostre ordenament jurídic. No. Bote.
¿David Bote? ¿I què coi hi pinta, aquest alcalde en aquest tema? Res, de nou. Si el Govern de la Generalitat convoca el famós referèndum, l'administració local no hi té res a dir. De la mateixa manera que quan es va convocar el referèndum de l'Otan o de l'Estatut. Si un alcalde no hi estava d'acord, tant era; la Junta Electoral és la màxima autoritat en processos electorals i, per tant, si exigia les urnes, l'Alcalde les havia de posar. Si demanava locals electorals o espais per fer mítings, s'havien de facilitar. Si volia membres de mesa, l'Alcalde havia de convocar un ple d'insaculació. Etcètera. Ep, i si es negava a qualsevol dels seus requeriments, estava cometent -probablement- un delicte electoral i potser de desacatament perquè la Junta Electoral depèn del poder judicial.
Doncs ara, igual. Com sempre. Si l'òrgan electoral, independent i del poder judicial, li demana tot això, ho haurà de fer i santes pasqües. I si no li demana, no. O no seria com sempre, és a dir, amb les garanties que ofereix la direcció judicial d'un procés electoral. Però, si és com em temo, són els propis jutges qui l'adverteixen de possibles il·legalitats en la participació d'un procés electoral fora de la llei, no tan sols no ho ha de fer, sinó que ha d'ordenar que cap funcionari municipal hi col·labori, com a tal, esclar. La seva participació, contra el que sembla llegint els diaris o sentint l'alcaldessa de Barcelona, no és discrecional. El seu predecessor, Xavier Trias, ho sabia també molt bé i per això no va prestar cap local municipal a la consulta del 9-N.
Els promotors de la mobilització, en la qual han buscat noms transversals també una mica fora d'òrbita, ho saben perfectament. Però tant és. L'objectiu és un altre. És dir "Bote, no ens deixes votar". És dir "Bote, et botarem". És promoure el retorn d'uns que s'enyoren, de l'única manera que poden fer-ho. O així els ho sembla, veient-ho de lluny.
Foto: El Tot Mataró.
dissabte, de setembre 02, 2017
El desig
Entra encara més endins
i al seu pas es tanquen le snou portes
(una dues tres quatre cinc sis set vuit nou).
Com és que va oblidar
que són deu
els dits llarguíssims
amb què sempre truca
el desig?
Gemma Gorga, poema "L'art imperfecte de la renúncia", a Mur, Ed. Meteora, Barcelona, 2015, p. 50.