L'independentisme i les rendes

(Quadre: Santi Demajó)

S'ha tornat a repetir (i es repetirà). Si vinculem les dades electorals de diumenge de les seccions censals de Barcelona, per exemple, amb les útimes dades sobre renda familiar disponible d'aquestes mateixes seccions, segons ha publicat a Twitter en Santi Demajó (vegeu també aquest fil d'Àlex Tarroja o aquest gràfic de Marçal Farré), en podem treure aquestes conclusions tal i com ell mateix descriu:

- BComú i PSC amb màxims a rendes baixes

- ERC, CUP i BCAP amb màxims a rendes mitges

- JxCat i CsV amb màxims a rendes altes

- PP i VOX amb mínims a rendes mitges

Les enquestes del CEO revelen també la diferència entre el nivell de renda i les preferències polítiques per per partits o per la independència: a més renda, més favorabes.

La revolució de la classe mitjana

El periodista especialitzat en demoscòpia Carles Castro, ja advertia el 2012 a La Vanguardia, a l'inici explícit del procés, i just abans de les eleccions al Parlament, que l'independentisme consistia en una "revolució de la classe mitjana". I hi afegia "este grupo lo forma una clase media hiperparticipativa (y la mejor muestra de ello fue la manifestación del 11-S); es decir, una suerte de minoría determinante (ese concepto que con tanta perspicacia maneja el historiador Ucelay-Da Cal), cuyo peso cualitativo en el devenir político y social desborda el meramente cuantitativo".

Podem pensar que el fenomen es dona a Catalunya (i d'alguna manera a Espanya) per les circumstàncies evidents del cansament de model polític i territorial vigent, accelerats per la duresa i la durada de la crisi econòmica de fa dotze anys. Sense deixar de ser cert, només que obrim el zoom veurem fenomens sembants arreu del món, sobretot l'occidental, amb conseqüències polítiques i econòmiques de gran magnitud. Francis Fukuyama deia a The Wall Street Journal (trad. aquí). el 2013, que l'aparició d'una nova classe mitjana global de la qual els estudis prediuen que pot arribar a ser més de la meitat de la població mundial el 2030. A banda de fer salivera als operadors econòmics per aquest nou mercat gobal, Fukuyama reconeixia que "la classe mitjana ja no vol només tenir seguretat sinó també opcions i oportunitats. És més probable que optin per l'acciós si la societat no aconsegueix complir amb les seves expectatives de millores econòmiques i socials, que creixen amb rapidesa". Tot això just abans del trumpisme i derivats (Bolsonaro, Brèxit, etc.) i en plena efervescència de la nostra epopeia catalana.

Dos advertiments

Ja sé que la lectura materialista dels fenòmens polítics no està de moda, però m'ha semblat interessant deixar-ne humilment constància en aquest blog. Almenys, per dos motius. El primer, per contextualitzar sense tòpics el moviment independentista, per explicar el miratge de"majoritari" i els seus límits evidents quan pretén sense èxit eixamplar-se electoralment, més enllà dels sentiments de pertinença o les absurdes apel·lacions morals endogàmiques (referents a la "repressió". a la pressumpta manca de llibertats i drets,etc...). 

I, en segon lloc, per advertir a tots aquells que pensen que en poden prescindir, de la classe mitjana; sobre la necessitat de donar respostes a les expecatives de fons de les quals parlava Fukuyama dins d'un projecte global que no exclogui aquests sectors. Amb el risc que els exclosos, finalment, siguin ells i els sectors que representin. La màxima que Jaume Balmes dirigia als conservadors espanyols em sembla avui ben aplicable, tant per conservadors com per progressistes: "Si no vols revolucions, fes evolucions".

Però la vella aliança socialdemòcrata que uneix els interessos de les classes populars amb les classes mitjanes, que no oposa la seguretat al dinamisme sinó tot el contrari, i que renuncia al poder d'una classe sobre una altra, em sembla avui més vigent que mai. Més necessària que mai.

Un mal amagat

Malum bene conditium ne moveris
No remoguis un mal que està ben amagat
Diogenià, Parèmies 6·54;

Ignem igni ne addas
No afegeixis foc al foc
Plató, Lleis 666a; Plutarc, Moralia 123e

Erasme de Rotterdam, No puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, p. 63.

Enigma

Ninguna frontera es tan sutil
como la que separa al hombre del enigma:
el cobarde la rehúye,
el honesto la respeta,
el osado la atraviesa.

Rafael Argullol, poema "8-XII-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 736.
Il·llustració: J.A.D Ingres, Èdip i l'esfinx (1808-27); Museu del Louvre, París.

Bermejo i el penis de Jesús

Com que queden quatre dies, literalment quatre (s'acaba el diumenge 19 de maig), em permeto de recomanar-vos amb entusiasme que correu a veure l'exposició sobre Bartolomé Bermejo que hi ha al MNAC. Produïda conjuntament amb el Museu del Prado, recull obres disperses pertot el món d'aquest pintor segurament jueu convers, encara en el gòtic però amb influències flamenques. Aquí és conegut sobretot per ser l'autor de la Pietat Desplà, recentment restaurada, que habitualment es venera a la Catedral de Barcelona. A Bartolomé de Cárdenas (Còrdova 1440 – Barcelona 1501), àlies el Bermejo pel pèl roig, el seu origen jueu podria haver estat la clau tant dels seus sovintejats canvis de residència com, i aquí és on em vull aturar, en el seu programa pictòric.

Bermejo atén amb entusiasme els encàrrecs, tant de nobles o prohoms com de clergues, que tenen temàtica religiosa. I s'hi esforça amb totes les seves habilitats tècniques i la seva sensibilitat, el producte de les quals desprèn una bellesa evident, tant pels gustos d'aleshores com els d'avui. Però es reserva, sobretot, algun detall no poc important. El gòtic, de fet, té com una de les seves característiques la humanització de Jesús, en contraposició, per exemple, al Crist Majestat del romànic. No en va serà continuat per un moviment més antropocèntric, com el Renaixement. En aquest context, doncs, l'aportació de Bermejo queda un pèl dissimulada, o justificada. El seu detall consisteix en incrementar la humanització de Jesús rebaixant les connotacions divines. 

Aquest prurit jueu, per al qual Jesús no pot ser el Messies ni molt menys Déu (o Fill de Déu, o l'Encarnació), podrem contemplar-lo, per exemple, en la magnífica adoració des reis, on el públic del fons -jueus- no porten el cap tapat amb barrets o gorres, contra el gest de descobrir-se que mantenen sant Josep i els tres savis. A banda de fer visible la realitat jueva (que la cutura imperant i els poders públics tendien a amagar i reprimir, com vivia ell mateix), el pintor fa explícit aquesta "simple" humanitat del Crist.

L'altre exemple ens el dona la representació del penis de Jesús en les escenes en les quals apareix nu, sense l'habitual prenda de la iconografia tradicional. Un Jesús que micciona i té sexualitat, sembla recordar-nos, exactament com cadascú de nosaltres, tot i que la "divinització" ho vulgui tapar. Bermejo ens posa davant l'evidència de la humanitat de Jesús, que hi és radicalment. De fet, indagant "contra" la divinització del Crist, Bermejo ens està explicant la radical humanitat de Déu. Quatre segles abans de Nietzsche. Un Déu que només és possible si compta amb nosaltres (de fet, era això l'Aliança de la tradició jueva), però amb "tot" nosaltres: la nostra finitud, les nostres contradiccions, el nostre cos, les nostres realitats, els nostres encontres i relacions, els nostres pobres. I el nostre penis.

Il·lustració: Bartolomé Bermejo, Davallament de Crist als llimbs (detall) S. XV. MNAC (Barcelona)