dimarts, d’abril 21, 2020

Els enterraments de musulmans



Els amics d'ERC Mataró han presentat corre-cuita una proposta per al proper ple municipal perquè s'habiliti urgentment un espai per als enterraments per a musulmans al cementiri de Mataró i que després de la crisi de l'epidèmia, sens falta, s'executi el projecte que es féu el seu dia per construir-ne. Encara plorem els usuaris morts pel coronavirus de la residència de la Gatassa, que depèn de departaments de la Generalitat dirigits per consellers d'ERC, i aquest mateix partit no se li acut res més que parlar d'enterraments. Encara hi ha un munt d'encomanats, han hagut de canviar de departament i tothom veu que hi ha hagut una evident deixadesa en el control d'aquests centres, públics i privats. I el partit que haurà de rendir comptes ens surt ara amb això. ¿De veres és la seva prioritat? Sembla una broma macabra. O una maniobra de distracció.

Quatre coses

Hi ha quatre coses que em sembla que cal dir, en aquest assumpte. El primer de tot, segurament el que ho emmetzina tot, és que el que fa referència a la gestió de la diversitat religiosa, sobretot si afecta a persones de religió musulmana, té l'espasa de Dàmocles de la correcció política al damunt i, per tant, el risc (greu) del tabú. Tabú que, com tot el que es reprimeix, surt després per l'extrem. Generalment el dret. No passa el mateix amb el que té a veure, per exemple, amb la religió catòlica. El mateix cap d'ERC va enriure's públicament de la decisió de l'Església catòlica de tocar campanes un dia en record de les víctimes del coronavirus. I va demanar que paguessin l'IBI. Cosa que, com ell sap (o almenys sabia, quan governava), l'església catòlica paga el mateix IBI que les altres confessions religioses, o els altres propietaris d'edificis històrics, o els altres titulars de centres educatius... però ell, esclar, viu més bé en el tòpic, lluny de l'espasa. Bé, doncs com que qui gosa discutir ni que sigui una mica qualsevol política que afecti els musulmans té el risc de ser titllat de racista abans que formuli cap argument, ens quedem sense debat públic. I, això sí, la processó va per dins. En aquest tema, doncs, hi ha qui vol sempre ser el primer defensor de tot el correcte, mirant amb to inquisitorial tots els altres mortals que vivim en l'ambigüitat moral que ens és intrínseca com a espècie. Ara aquest rol sembla que ara el vol assumir ERC, el nou partit de la moral catalana, la nova Església. Per cert, tampoc paga IBI pels seus locals. En fi, m'agradaven més quan eren maçons.

La segona qüestió va més a l'objecte de l'assumpte. Hi ha un projecte aprovat per enterrar persones segons el ritual musulmà a Mataró, sí, i un altre d'anterior. Tots dos els vaig votar a favor quan era regidor i no me'n penedeixo. Sospito, però, que el principal problema per a ser executat és el seu finançament. Si per uns pocs metres cúbics et fan pagar x, és lògic que per uns quants metres quadrats, en un espai limitat i en una ciutat que no li sobren els metres d'equipament, el cost a repercutir es dispari. No sé si tothom n'és conscient, d'això i si, per tant, és un projecte gaire realista. Els possibles usuaris d'aquesta infrastructura no són precisament ni xeics àrabs ni la Guàrdia Mora de Franco, que va gaudir, per cert, del primer cementiri musulmà a Espanya després de l'expulsió de 1492, a Saragossa, encara en actiu. No, la majoria de fidels d'aquí són d'economies modestes. I quan dic que no ho sé és que no ho sé. Ara, ho sap algú?

L'islam 

La tercera té a veure pròpiament amb l'islam. En aquest interessant estudi de Jordi Moreras sobre la mort i les religions (a les pp. 31 i ss., on parla de l'islam), s'observen dues coses que no ens han de passar desapercebudes. La primera, que els preceptes funeraris de l'islam es deuen a la llei islàmica (no a l'Alcorà, que en parla vagament i, en tot cas, repeteix el context de la cultura preislàmica on va néixer), llei que és feta de diferents gradacions juridisprudencials i que té diferents fonts (no sempre coincidents, com no ho són tampoc les múltiples branques de la fe islàmica). I en segon lloc, que els usos funeraris en terra no islàmica estan encara, com si diguéssim, en discussió teòrica. La qüestió de fons que vull plantejar té a veure en la compatibilitat de la llei islàmica i les lleis democràtiques de tall occidental com les nostres. I dins d'aquesta compatibilitat, què és essencial i què no. No ajuda gaire, siguem sincers, la dificultat que tenen els valors de la Modernitat en traspassar la fe islàmica, on sovint són presos com a enemics. Salvant les distàncies, i alguns corrents més que altres, tot s'ha de dir, molts encara estan al Concili Vaticà I. Respecte al pensament modern, vull dir, que inclou la crítica a la religió com a un dels seus pilars. Per exemple, pel que fa a la interpretació dels textos sagrats amb instruments crítics de l'hermenèutica. O el rol de la dona, separada dels cultes (també els funeraris), obligada a tapar-se, etc... tan lluny del que durant molt de temps havia significat l'islam respecte a les dones en comparació amb altres cultures. O mil coses més. Seria bo, doncs, que no féssim una exclusiva lectura premoderna i evitéssim al màxim que els nostres cementiris tornessin a tenir "barris" segons la fe professada, com si la democràcia no hagués tingut també un efecte positiu en aquests silenciosos paratges. ¿Ho podem fer o ho deixem per impossible? ¿O ho passem de tot perquè tenim pressa com sempre?

I l'última reflexió té a veure en les raons de fons que fan que un partit nacionalista de cop es torni sensible a les identitats minoritàries. No és nou. La meva tesi, personalíssima, és que ho fan per saltar-se la identitat "enemiga". Ja sabeu, tot el que té a veure amb el concepte "Espanya" (aquest que, quan volen ser més precisos diuen "de matriu castellana") és dolent. I a Catalunya, estranger. Oriol Junqueras mateix insisteix, no perquè sí, amb l'ADN que ens diferencia, o en l'origen diferent dels regnes d'Aragó i de Castella (carolingi i visigòtic) per burxar en les nostres diferències "atàviques". Espanya "ens roba", com sostenia l'actual vicepresident de la Generalitat, o ens importa festes fastigoses com els toros (ignorant que la tradició ja existia a la Catalunya baixmedieval), o ens imposa la llengua o ves a saber quantes coses més. Per això, l'alteritat la van a buscar en el més "estrany", a qui ja pinten amb els trets característics del seu "exotisme": religió premoderna, etc. No passa res, aquesta pràctica és pròpia dels països europeus, sobretot en els seus períodes d'expansió arreu de la terra, com bé va explicar el seu dia l'antropòleg Roger Bartra a través del mite del bon salvatge. El problema, com va advertir Bartra mateix, són les seves conseqüències, que tots ja coneixem, quan es gira la truita. Tan fàcil que seria reconèixer els altres com una persona, com vostè i jo, complexa, com un català o un espanyol qualsevol. Però aleshores, la ideologia s'enfonsaria. I el poder, també.

[Hi ha una segona part d'aquest article a El cementiri de les tres religions]

Foto: Cáceres arquitectes.

Cap comentari: