¿Ho tornaran a fer? No

 

Foto: Presentació d'un llibre de Joan Tardà a Mataró (ERC Mataró)

Em trobo amb gent preocupada perquè no se'n refia. També me'n trobo de desafiant perquè no vol "abaratir el somni", perquè no es vol creure que tota aquesta ingent mobilització pública i el motor que l'ha provocat (el desig d'independència de Catalunya) no hagi servit per res. Per res, excepte per mantenir el poder dels partits que se n'han beneficiat que, siguem clars, era l'objectiu real. Ara, en termes objectius, l'autogovern de Catalunya no ha avançat gens, ni un sol milímetre, i les bases de la nació que es volia "emancipar" s'han posat en risc: la transversalitat del suport a la llengua catalana, de la societat civil, etc. Alguns sectors de l'independentisme, sensibles a aquesta victòria pírrica (i conscients que l'atzucac actual els pot desgastar encara més), ho han advertit sense massa embuts. Mantenint la retòrica independentista ("encarar el darrer tram"), han canviat substancialment de discurs ("fins que puguem acumular més força", "assumir la realitat"...), cosa que obre perspectives d'entesa, de ruptura de blocs, més viables que fa ben poc. Si teniu temps i paciència, mireu aquesta intervenció de Joan Tardà a Mataró fa poc, d'on he tret aquestes frases. N'hi ha més. I, evidentment, l'article de Junqueras ahir a l'Ara dibuixa el rumb.

Però me'n trobo més que no se n'acaben de refiar. D'acord, els indults obren una nova perspectiva més calmada i més propícia al diàleg, però hi poden tornar. D'acord, Junqueras pensa amb "els exclosos" del dia 1 d'octubre, però el problema és l'exclusió, l'atac a la democràcia i l'abús de poder que hi havia a les lleis de desconnexió dels dies 6 i 7 de setembre (que, per cert, em sembla que ningú se les ha llegit). D'acord, Pere Aragonès sembla un home sensat (sobretot si el compares amb els seus tres últims antecessors), però ha dit claríssimament que el seu objectiu, el d'aquest govern, és la independència. O sigui, sant tornem-hi. Ho tornarem a fer.

Jo, que em sento molt a prop d'aquests escèptics, encara que sigui per autoconvèncer-me, els dic sempre: a veure, si de veres "ho tornaran a fer", ¿per què no comencen? ¿Què impedeix als successors de tots els condemnats i fugats (presidents d'entitats, consellers...), i la mateixa precària majoria perlamentària, seguir el pas dels seus predecessors? Ho dic perquè, si ho tornarem a fer, no cal que sigui amb els mateixos protagonistes. Si realment l'independentisme és una mobilització popular, representat per un conjunt de partits i entitats, ¿com és que els que agafen el relleu dels caiguts no continuen la feina? De cara als crítics amb els indults, aquest em sembla un argument de pes: No caldria que Junqueras o Cuixart sortissin de la presó per "tornar-ho a fer". I, si la cosa anés en sèrio, hi hauria faves per reiterar els delictes comesos i omplir les presons, fins fer entrar en crisi la situació política. De manera que, si no han fet res fins ara, res de res, ¿què fa pensar que hi tornaran?

Una de les claus de l'èxit de l'independentisme ho és també la del seu fracàs. Ens van dir que seria fàcil, barat, ràpid, net i regenerador. Com si ens venguessin una rentadora. Tardà, al vídeo que us he enllaçat, ironitza "porti'm una independència quatre estacions". Òbviament, si les coses es posen lletges, si resulta que no era ni fàcil, ni barat, ni ràpid, ni net, ni regenerador, potser aquesta rentadora no m'interessa. Començant per un mateix, esclar. Tardà, hi torno, pregunta als que l'acusen de ser poc contundent en la defensa de la independència "¿Tu estàs disposat a anar a la presó com en Jordi Cuixart? ¿Estàs disposat a perdre el patrimoni?". Doncs home, per una rentadora, segur que no. 

Aquesta facilitat (per no dir engany en tota regla) amb la qual es va proposar i difondre la independència és la mateixa facilitat amb la qual  ara tothom xiula com si sentís ploure. En el cas independentista, els uns concentrant el discurs (i segurament la indignació) cap els "presos polítics" i "exiliats", dedicant-se a fer el que han vingut a fer (manar) i mirar de sortir de tot això amb algun trumfo. Els altres, sense deixar de manar (només faltaria), mirant de viure dels que encara o han desistit del principi del plaer, de l'aventura de la seva vida en alguns casos. Els planyo perquè cauran de més amunt. Jo ho veig així. Digueu-me optimista.

Vaig parlar fa poc d'això, també, a "Ara, els indults".

El Mapa de les Religions s'ha de rectificar

Vagi d'antuvi la meva més absoluta consideració pels tècnics tant del la direcció general d'Afers Religiosos de la Generalitat com dels de l'ISOR, un organisme de la UAB que ha estat contractat per elaborar el Mapa Religiós de Catalunya de 2021, del qual Catalunya Religió se'n va fer ressò fa uns dies. No només em consta la seva professionalitat, sinó que la puc corroborar a la vista dels programes, documents, activitats o estudis que posen a la nostra disposició i que són magnífics. Per això, perquè no és digne d'aquest prestigi, demano humilment que es retiri aquest estudi i que, en tot cas, es torni a penjar quan s'hagin esmenat els errors que he detectat. Com que aquest any l'informe és presentat de manera interactiva, he fet el que fa tothom (què passa a la teva ciutat), els he vist de seguida i n'he demanat explicacions via Twitter:

Benvolguda @AnnaMassall. He vist aquests resultats de Mataró. Dedueixo que, de l'Església catòlica, només compteu les parròquies, no algunes esglésies de barri (Peramàs, La Llàntia), de comunitats religioses —obertes al públic—, ermites, etc. q tenen culte periòdic. És un error? pic.twitter.com/AGVU8t77el

— Ramon Bassas (@ramonbassas) June 1, 2021

La conversa continua, però no gaire. Se'm diu, de seguida, que les dades les ha facilitat l'Església Catòlica a través dels bisbats. Efectivament, dic, a la presentació del mapa s'hi fa constar que "la informació referent a l'Església catòlica és proporcionada per les diòcesis amb seu a Catalunya, que van sumar tots els centres de culte catòlics, fossin o no d’ús habitual", i que per això em queixo. Pel que he anat deduint, és possible que l'error se circumscrigui a la diòcesi de Barcelona, donat que el nombre de centres de culte per municipis (els que conec) coincideix amb el nombre de parròquies; no el conjunt de centres catòlics com sí que veig que passa en altres bisbats. 

Per exemple, i sense moure'm gaire de casa, agafant les dades de la Guia de l'Arquebisbat de Barcelona (oficial i de domini públic), a Mataró hi compto entre 17 i 21 centres de culte catòlics (depèn dels criteris) i, en canvi, el Mapa en diu 7; Dosrius en té 6 i en compten 3, Llavaneres uns 3 i només n'han trobat 1, Caldes d'Estrac 2 i en consta només 1, com a Cabrera i Cabrils, on n'hi ha 3 per poble. La desproporció, si la pauta es va repetint (cosa que no tinc temps per fer) és, com podeu veure, molt gran. Ignoro també si aquest mateix error es dona en els Mapes anteriors, informació que no he sabut trobar a la web de la direcció general i que seria útil , per exemple, per corroborar les correspondències que fan públiques. Els resultats, doncs, i les conclusions a les quals pugui arribar algú que cregui que li pot ser útil aquesta eina, són esbiaixats, distorsionats i, involuntàriament, falsos. El prestigi de les institucions que l'han publicat, amb diners de tothom, mereix una revisió immediata.

L'error, com em diuen, és possible que sigui del mateix Arquebisbat. Però el fet de contractar un equip de professionals sociòlegs, i no només uns telefonistes, hauria de ser ser suficient per detectar-los i esmenar-los abans de donar l'estudi per bo, com passa a tot arreu (espero). Comprovant amb les altres fonts del mateix Arquebisbat, com la Guia que he citat, o una simple trucada "al territori" (com diuen ara el que va més enllà del Besòs) per comprovar-ho. A mi, d'entrada, ja em semblaria estrany que Mataró disposi de més centres evangèlics que catòlics, excepte que fos un immigrant d'Arkansas que hagi aterrat ahir a Catalunya.

Per últim, no voldria pas imaginar-me els escarafalls que hauria fet tothom si l'objecte de jibarització estadística hagués estat qualsevol altra confessió religiosa. Amb acusacions de fòbies diverses (que, sigui dit de passada, de fer-se servir per tant poca cosa acaben blanquejant el que s'ho mereix) i ruptura de vestidures a tots els temples no censats. És a dir, tothom hi veuria una intenció. Jo, pobre de mi, com que en cometo molts, només hi veig un simple error. I crec que encara faria més grans i més prestigiosos els seus responsables si l'esmenessin immediatament.  

Publicat avui a Catalunya Religió.