¿Han de demanar perdó?

Amb això de demanar perdó em passa com amb l’autocrítica. Una cosa és plantejar-s’ho personalment, que és el que realment costa, i l’altra demanar que ho facin els altres. Les dues coses són grans troballes de la humanitat en la possibilitat de reparar els danys sense fer-ne més. Els que hi entenen diuen que la llei del Talió va significar, al seu moment, un gran avenç per controlar les reparacions excessives. Si buides un ull, només hauràs de pagar un ull, i no tota la cara, com et surt de dins, com a mínim. D’altra banda, fins que un dany no és reparat satisfactòriament (i que la llei del Talió, de fet, eternitza) es manté la idea del deute. En l’edat antiga (de fet, també ara), el deute, i de vegades la mateix càstig reparador, eren heretats. El perdó, doncs, ho salda, bé gratuïtament o bé amb una reparació assumible o simbòlica.

Com en l’autocrítica, deia, demanar als altres que demanin perdó, em sembla poc responsable. El que hi ha d’haver és la crítica, això sí, i ja sabrà l’objecte de la crítica si li convé o no assumir-la, del tot o en part. En el cas del perdó és una mica més complicat. Demanar perdó ha de ser una iniciativa del que ha ocasionat el dany, després d’un camí personal d’assumpció i d’humilitat. Em sembla molt bé, de fet imprescindible, que el dany s’assenyali i que les seves víctimes parlin. I que la resta ens comprometem d’una manera o altra a la reparació. Però dir que tal o qual “haurien de demanar perdó” em sembla una mica infantil.

Encara m’ho sembla més en els casos on es manté el deute del qual parlàvem, almenys aparentment. Per exemple, aquest últim dia del Pilar, el president de Mèxic va demanar a Espanya que demanés perdó pel que fou, segons ell, el genocidi del descobriment d’Amèrica (segurament per part d’avantpassats seus, sigui dit de passada). Això va fer exaltar els més patriotes i, com és obvi, va fer badallar a la majoria. Esclar que el president de Mèxic no pretenia, per tant, un acte de reconciliació, sinó de situar-se com a creditor del deute, de reemplaçar la víctima, per objectius estrictament polítics (mentre fa això distreu del compliment o no de les seves obligacions). Ni els actuals ciutadans de Mèxic són les víctimes d’uns fets pretesament ocorreguts fa cinc segles ni els actuals ciutadans espanyols en som els responsables, d’altra banda.

Al debat posterior a la presentació del recent documental “Protestants”, a Mataró, el pastor Daniel Rodríguez, davant l’evident complicitat de l’Església Catòlica en la repressió que s’hi relata, va afirmar que no té cap rancúnia contra aquesta confessió i que no exigirà pas que li demanin perdó. Em va semblar molt bé. Primer, perquè els que van exercir aquesta repressió són morts i els seus successors no la practiquen, sinó tot el contrari. Segon, perquè el quei compta, de veritat, és el reconeixement a les víctimes: homes i dones empresonats i perseguits per defensar la llibertat religiosa. I tercer, perquè la grandesa no és la de demanar perdó, sinó la de concedir-lo, que és quan la víctima s’aixeca del seu lloc. Aleshores, s’allibera del tot deixa de ser-ho. I el pastor ens va donar aquesta magnífica lliçó: si tantes ganes tens que et demanin perdó, comença tu abans perdonant.

Publicat a la web de la revista Valors (novembre 2021)

El pessebre de Barcelona

Per evitar aglomeracions, diu l'Ajuntament de Barcelona, enlloc de tornar a posar el pessebre a la plaça de Sant Jaume, on l'any passat ja no es va arribar a instal·lar a causa de la pandèmia, s'han pres dues determinacions. La primera, encarregar a l'arquitecte Jordi Darder (que ja havia fet el pessebre de 2017) la instal·lació de figures al voltant de la plaça, repartides. Són uns perfils il·luminats amb leds, recuperats de la seva anterior intervenció de fa quatre anys. El bou i la mula s'han instal·lat a les façanes de l'Ajuntament i la Generalitat, respectivament. Una anècdota bastant divertida. La segona, s'exposaran pessebres en 23 llocs repartits per tota la ciutat "per mostrar versions diferents del pessebre tradicional". Aquest últim, el pessebre tradicional, manté les seves mostres habituals als museus Marès i el del Monestir de Pedralbes, almenys. 

Reconec que no hi he anat, encara, però a mi, la idea d'aquest pessebre dispers m'ha entusiasmat. I també la idea de "mostrar versions diferents" als 23 barris de la ciutat. Com que no hi he anat, puc parlar poc del resultat. Només n'he vist imatges, del primer, als mitjans. Però d'entrada crec que és un magnific plantejament. Fent aquesta dispersió, aquest embolcall, aquesta decoració urbana, en aquest pessebre, les figures som nosaltres. I això és exactament el que vol representar el pessebre tradicional: el naixement és un esdeveniment real, actual, s'esdevé entre persones normals, que passegem, anem a treballar o a buscar els nens a l'escola. També ho és, sigui dit de passada, per realitats d'entrada tan poc nadalenques com una família allotjada precàriament en una antiga caixa d'estalvis que acaba de morir sencera en un incendi, no gaire lluny d'algun d'aquests pessebres. De fet, és sobretot per ells l'esperança que acollim simbòlicament cada vint-i-cinc de desembre i que no volem que sigui "fum fum fum", mai més ben dit.

Jo, que soc un defensor dels pessebres i de la majoria de tradicions, trobo que la polèmica anual contra les propostes d'innovació que impulsa l'Ajuntament barceloní des de fa uns anys, en una teòrica defensa dels pessebres "de sempre", perjudica a aquests últims. Perquè els clava al passat. Sense voler, la polèmica en destaca un aspecte delicat i negatiu: en aquest moment l'estètica pessebrista no aconsegueix traslladar-nos l'actualitat (la sincronia amb nosaltres) del naixement de Jesús sinó la seva anacronia: paisatges que no són els habituals, pobles "d'abans", pastors amb barretina. Tot molt maco, sí, i sovint molt enginyós, això també. Però no estic massa segur que tingui la funció catequètica que, en canvi (i potser sense pretendre-ho) els que han de fer l'esforç per utilitzar referents estètics contemporanis en la seva reinterpretació del relat. De fet, aquest és l'objectiu que, sobretot, s'acaba perjudicant.

I hi ha un altre factor, amb els pessebres tradicionals. El que és un avantatge per l'expectativa és també un desavantatge. En el fons, tot i petites variants, tot és massa conegut. No sorpèn, ni indigna, ni fa pensar, ni fa cap epifania, ni planteja cap situació nova (com ho són tots els esdeveniments del relat nadalenc, que van presentant-se com a entrebanc, excepció o do inesperat). Segurament la reflexió és més global i abasta el conjunt de l'estètica catòlica: tot és massa repetit. El procés ens el mostren aquells quadres d'Andy Warhol en els quals la repetició d'una icona com Mao o Marilyn li treu tot el valor convertint-la en una mena d'etiqueta de sopa Campbell. La insistència i la repetició acaba desmuntant l'eficàcia.

De manera que acostar-se al relat de Nadal amb materials nous, amb llenguatge contemporani, amb referències de la nostra contingència, a banda de veure-ho amb nous ulls (com els bots nous que demanava Jesús, Marc 2, 22) i, per tant, redescobrir-lo, ens alerta del missatge principal que hi ha implícit, a parer meu, l'Evangeli: aquesta història que t'explico és la teva vida, aquest món que narro és el teu, aquest Déu fet home és aquí, avui, entre nosaltres, i l'esperança de la seva plenitud és a les teves mans.

En vaig parlar també a "Colau i els seus pessebres" (Foc Nou, desembre 2021)