El nostre país ha quedat una mica tronat i considerablement suat. Les convulsions polítiques no porten res de bo. Ja se sap. Les reaccions, si són dirigides per ineptes, són com les revolucions. L'any 1940 fins els arbres semblaven grapejats (p. 14).
«La ciència —escriu [Chesterton]— pot analitzar una costella de porc i dir quant conté de fòsfor, quant de proteïnes, però la ciència no pot analitzar el desig de la costella de porc de ningú ni dir quan conté aquest desig de fam, quant de gust habitual, quant de caprici nerviós, quant d'amor persistent a les coses agradables. En el moment en què un home desitja una costella de porc el seu desig és tan místic i eteri com un desig de cel.» (p. 44)
L'amor és un afer tan vell, tan arcaic, que tot el que ens diem, homes i dones, en el pla de l'amor, està curosament recollit en els fulls de calendari, en les cançons i en les velles comèdies (p. 69).
—Quants anys té, senyoreta, disset?
—No senyor. El mes entrant en faré divuit (p. 76).
—Quins han estat, al teu entendre, els millors oradors del segle?
—El primer, Jaurès. El segon, Trotsky. El tercer, Cambó. El quart, Churchill. (p. 121)
Jo sento pels rèptils un fàstic i una aversió insuperable. El meu liberalisme, la meva permanent defensa de la dignitat humana arrenca d'aquest fet: del fàstic que em fan totes les formes animals i humanes de l'adulació i de la reptilitat. [...] És probablement la sensació física d'horror que em produeixen les selves verges i els rèptils el que em fa sentir cada dia un amor més entranyable pels països de cultura i civilització, en tant que valors oposats a la destructora, cega, violenta, desordenada, repugnant, indominable Naturalesa. Jo no viuria en un país de serps: viuria, en canvi, en la més pobra, pètria i estèril illa grega. (p. 131)
—El satisfà realment aquesta interpretació [, Amadeu Vives]?
—[...] El que vull dir és que la gent refereix sempre la seva felicitat a les coses de la terra. [...] La meva agudesa, la meva sensibilitat, arriben com a màxim a figurar-se el cel com una terra sense escòries, sense pes, alta i etèria. Però el meu punt constant de referència és sempre la terra. (p. 141)
Barcelona té la constitució bàsica d'un poble del Maresme. [...] No hi ha cap raó que s'oposi que un d'aquest pobles arribi a ésser, amb el temps, el que és Barcelona. En realitat Barcelona és el poble del Maresme que té més habitants —alguns més que Mataró, simplement. Barcelona és la capital del Maresme. (p. 178)
Des del Mataró potatoes a la mongeta blanca de Malgrat, des dels pèsols dolços a les ferruginoses bledes, des del bròquil pompós a les albergínies moderades, a les saborosíssimes faves, als tomàquets de pera, a l'escarola tendra i arrissada, ¿què no produeixen en grans quantitats aquestes hortes del Maresme? La terra hi està admirablement cultivada. (p. 179)
L'única font de riquesa de la comarca [del Maresme] eren els embarcats en la carrera d'Amèrica, el contracte de «mota y madera». Suposar que aquests mariners vivien al marge del seu país seria un error: s'hi sentien arrelats, s'hi deixaven els diners, hi projectaven —el català és un animal que s'enyora— sentiments enyoradissos. (p. 189)
La burgesia del nostre país ha tingut dos monopolis: la intel·ligència de les seves criatures i les aigües saludables. (p. 194)
I els diumenges, a reposar, com féu el Pare Etern després d'haver creat el món, però alternant el repòs amb alguna carícia a la senyora per evitar-li la caiguda en la solitud i la misantropia, que en les dones sempre és perillosa. (p. 206)
En poques paraules: els grecs decidiren, en un moment determinat, tenir tot l'any un record tangible de les festes sensuals i així inventaren el pa de barra, que té un origen fàl·lic, i el llonguet de deu cèntims, que és el complement femení i amable de la barra. Això és el que escrigué un erudit en un diari de Barcelona que no té color polític. Ignoro si el diari tingué baixes. (p. 233)
Si passant per un poble us adoneu que no hi ha fems pels carrers, ni sucs de les quadres i corrals, ni buines de bou, ni aigües pudents, ja podeu afirmar que en el poble es moren de gana. En canvi, si no podeu fer un pas pel poble sense quedar com un sant Llàtzer, ja podeu ben assegurar que el poble neda en l'abundància. (pp. 236-237)
Besalú enfila la conca del Fluvià, la profusió muntanyenca es multiplica, comença el feudalisme i no un podeu treure de sobre la carlinada. Figueres, més que un llombrígol, és la paret d'una muralla. I la vila és tan oberta i empordanesa probablement perquè és tan a prop de la Garrotxa feudalitzada. (p. 244-245)
M'imaginava una explosió fulminant de la diligència [...]. Veia voleiar, deprés d'un soroll corprenedor, braços i cames, conills i gallines, faldilles, sotanes i calces, crosses i ulleres, gorres i sabates, ous, forcs de cebes i pans de pessic. (p. 249)
Escriure és un mal afer, un pèssim afer, del qual voldria veure deslliurats els meus nombrosos enemics. A més a més, la buidor de la solitud en un país en què la gent ha perdut la mútua confiança arriba a fatigar. (p. 252)
Les senyoretes són un encant que passa sobre el misteri sempre renovat de les cames [...]. No hi ha res tan agradable, en els temps que correm, que veure una senyoreta vestida de nit i la seva majestuosa mamà, encara que vagi vestida de dia. [...] Si jo hagués tingut deu mil duros de renda a l'any, hauria pogut, potser, arribar a conquistar un d'aquests cors innocents, hauria pogut arribar a compartir les tristeses de la vida amb una senyoreta destinada a posseir un centenar de vessanes de regadiu. Havent estat un home econòmicament feble, la meva vida no ha tingut cap sentit. Sóc un home fracassat, un home ridícul. [...] Al meu costat hi ha asseguda una senyora madura i bellíssima. Que belles que poden arribar a ésser les senyores madures —però no gaire— que s'han pogut desprendre, per col·locació ben trobada dels seus fills! La senyora —amb la qual entaulo conversacó— m'obliga a tocar de peus a terra. (pp. 257-259)
I això és veritat, les coses sublims no m'han interessat mai. Les coses sublims —vull dir les temptatives de sublimitat— em produeixen una molèstia en to menor, em fan l'efecte d'una nosa —el mateix efecte que em fan els pedants (p. 261).
L'esperit local s'ha de deixar com a monopoli de les grans ciutats. Les grans ciutats tenen un esperit vidriós, puntillós i enervat, però per fortuna sempre tneen una petita minoria crítica i objectiva que el salva. En els nostres pobles, tan abandonats, l'únic patriotisme local positiu és el crític. És l'únic que els pot fer millorar —sobretot ara, que la crítica pública és extingida des de fa tants anys. (p. 273)
El negoci dels llibres vells el fan els drapaires. [...] Concretant, [Salat] assegurava que el millor paper de fumar és el que s'obté amb llibres d'escolàstica i de teologia. Fan el millor fum que existeix —assegurava amb a seva habitual serietat. (p. 281)
En els països protestants, els pobles solen ésser grans i les eglésies petites. En els països catòlics els pobles solen ésser petits i les esglésies eormes, fenomenals. (p. 288)
Els esperits delicats sortiran amb el ciri trencat dels problemes tècnics. Ara: de problemes tècnics només n'hi ha un: els diners. (p. 291)
Un dels drames del català —potser la clau de la seva psicologia deficitària— és no poder presentar una història positiva, tònica, excitant. Per això, a Catalunya triomfen sempre els ideals pobres, simples, febles, malaltissos. (p. 294)
Un idil·li? ¿Però, què és un idil·li? Jo mateix ho he oblidat. És una paraula de precisió difícil. Una vegada vaig demanar a una senyoreta de pagès, de galtes rosades, de mirada una mica bleda, què era un idl·li, i em respongué que era un vermut amb olives (p. 298).
El català, mentre no es demostri el contrari, és un muntanyenc exacerbat que treballa a la plana amb idees de muntanya. (p. 320)
Amb les visions panoràmiques succeeix com amb les quatre o cinc paraules del diccionari més importants: l'etern, l'infinit, el sempre, el mai. Són paraules desproveïdes de sentit immediat. Davant la irrisòria petitesa dels homes i de les dones, ¿quin significat tenen aquestes paraules sobretot en els moments que les coses no són gaire fàcils? Fraseologia, vaguetat. Només les coses temporals, limitades, col·locades dintre del relatiu, són positives i vitals. (p. 340).
En aquest país, les notícies que us dona la gent són en general inexactes o molt aprximades. Quan una persona sap una cosa, sol callar. Quan no la sap, no calla mai. (p. 383)
L'heroisme desaforat dels alpinistes és excessiu. Les meves pretensions consisteixen a arribar a tot arreu pels meus propis passos, sense massa cordes ni escales, vestit com tothom i sense que els mètits se'm pintin a la cara. Nietzsche va escriure: «Em trobo a tres mil cinc-cents peus d'alçària. Ho veig tot clar. He formulat la doctrina de l'etern retorn.» No he pas tingut mai tanta sort. Ho veig tot fosc. No veig res i el que veig menys és el retorn etern. (p. 403)
Decididament, els paisatges que m'agraden més són els ondulats, amb cafès, restaurants, caixes d'estalvi i senyoretes fines i amables. (p. 404)
El màxim plaer del català —poble sobri, treballador, nerciós, modest, inquiet, tenaç— és el plaer de comprar i el plaer de vendre, que són els dos grans sentiments damunt els quals reposa l'economia política moderna. Les dones també són susceptibles de produir plaer, però no pas d'una manera tan segura, continuada i acreditada. (p. 469)
Al pagès li agrada anar pel seu compte i no està amb la idea que els secretaris li adminstrin els quartos. Els pagesos no han cregut mai que els diners s'hagin d'administrar. Els diners són per tenir-los i —si pot ésser— per a retenir-los. (p. 471)
Si el present no existeix més que per a pagar la contribució i el futur és incert, només el passat té fascinació. [...] Hi ha qui diu que amb els anys la memòria s'enriqueix. Ha, ha! Quan per a menjar una trista cirera amb la dentadura la tartana que hom porta a la boca sembla que es bolca amb una aparositat d'ex-vot, se'm fa molt difícil de suposar que amb els anys la meva memòria s'enriqueix. La memòria quan ha estat cultivada, fa el ple al moment de la maduresa, de 'equilibri vital. Després, tot és vaguetat i boira. (p. 489)
Olot fou la veritable capital del carlisme a les comarques catalanes orientals, com de la part occidental la capital en fou la Seu d'Urgell. (p. 523)
Socialment parlant, senyora, tot el que és natural és dolent. És molt més natural no rentar-se la cara que rentar-se-la, en vista de la qual cosa se l'ha de rentar... (p. 528)
La paraula plaer és massa hedonista. Massa poc puritana. La paraula felicitat vol dir el mateix sense engavanyar les delicades, rosades, orelles puritanes. És un circumloqui que està bé. Entre nosaltres, però, aquest moviment és innecessari perquè en aquests topants els puritans són rars i la nostra religió ha estat sempre compatible amb el llibertinatge permès, a cada moment, per la nostra personal posició econòmica. (p. 554)
El clima del Rosselló —l'aire de tramuntana— sembla divinament ben trobat per a la maduració del sexe femení —i, concretament, de les senyores casades. Dona vivor als vells, un punt de carmí a les galtes, una agilitat al cos, una curiositat a l'esperit i molta gana. [...] El clima de la tramuntana sembla crear condicions objectives per a l'adulteri de molta més eficàcia. La bellesa viva, directa, de les senyores de quaranta anys, de Perpinyà, és sensacional. (pp. 603-604)
L'èxit que tingueren aquests arbres del Migdia de França féu que el Ministère des Travaux Publics adaptés els plàtans per flanquejar les carreteres, i és per aquesta raó que el Ministeri de Foment de madrid adaptà també aquest arbre per a les nostres. (p. 608)
Josep Pla, Viatge a la Catalunya Vella, OC9, Ed. Destino, Barcelona, 1976 (2).