Els catòlics a Catalunya

 

Dec ser dels pocs que es llegeix les enquestes de l’Institut d’Estudis d’Opinió perquè, tot i que porta dades interessantíssimes, l’últim “òmnibus”, publicat a finals d’agost (ara se’n tornen a fer dos l’any), ha passat sense pena ni glòria pels mitjans. Una de les coses amb les que em fixo és en la identitat religiosa i el seu comportament. Si tingués més temps o fos funcionari d’Afers Religiosos de la Generalitat em dedicaria a agrupar les dades, a fer-ne sèries, a descriure’n els moviments. A contrastar-ho. Perquè el treball de camp ja està fet i perquè ens pot aportar informacions que desmenteixin tòpics, o els confirmin, i ens ajudin a descriure molt millor la realitat religiosa de Catalunya. Per cert, als baròmetres polítics (un per trimestre) també s’hi relacionen identitats religioses.

¿I com són els que es diuen catòlics, a Catalunya? Comencem per dir que en un país amb la història del nostre, encara que això està canviant, dir-se “catòlic” és bastant normal i no denota una pràctica religiosa habitual. Això fa que el 50,7% dels catalans se’n declarin (fa deu anys era el 60%), dividits en trams d’edat on s’arriba al 74,1% (els de més de 64 anys) o només al 30,3% (entre 18 i 24 anys), un tram que representa avui només un 8,7% del total dels catòlics. En aquest tram, la primera religió és l’ateisme, un punt per sobre, encara que fa deu anys arribava fins al 42% en un tram similar (18 a 34 anys). Quant a la llengua d'origen i d’ús, predomina la castellana.

Políticament, els catòlics voten gairebé igual com la resta de catalans: el PSC és la primera opció i ERC la segona, tot i que són partits amb més diversitat religiosa interna que d’atres com Vox i PP, d’una banda, amb un índex altíssims de votants catòlics, o la Cup i Comuns, de l’altra, amb la meitat d’ateus però encara amb un terç de catòlics. En la qüestió de la independència, els votants catòlics en són més reticents que el conjunt de catalans, tot i que en ambdós casos cada vegada amb menys suport.

Article pulbicat a Foc Nou (setembre 2022)

El Mapa de les Religions encara s'ha de rectificar

 

Ja sé que soc un pesat, perdonin. Però, diguin-me ingenu, no em cap al cap que l'administració pública catalana publiqui documents amb importants errors de base al treball de cap com els que manté l'última revisió del Mapa Religiós que elabora la Direcció General d'Afers Religiosos de la Generalitat i que recull els centres de culte de totes les religions. No em cap al cap perquè és inadmissible, esclar. Però sobretot perquè a la casa, i fora (el treball se subcontracta), em consta que hi ha excel·lents professionals. La prova és el magnífic estudi adjunt que s'incorpora al Mapa. Esclar que, si les dades són falses, malaguanyat estudi.

Els poso en antecedents. Fa cosa de més d'un any, vaig denunciar aquí mateix aquestes mancances. M'estalvio de repetir el que hi deia. Resumint: el nombre de centres de culte catòlics corresponents a la diòcesi de Barcelona estaven hiporepresentats, segons la meva opinió. Només es recollien les parròquies, i no les esglésies de culte periòdic (diari o setmanal) i obert al públic. He d'agrair que em truqués de seguida l'anterior directora general, dient que s'ho miraria (aprofito per desitjar-li molta sort en la seva nova etapa). Al cap d'uns mesos em va fer saber que així havia sigut. Efectivament, van admetre els errors (que els tècnics havien negat reiteradament a les xarxes socials), però només van arreglar l'exemple que els havia posat: Mataró, que és on visc i que conec una mica. Resultat: els centres de culte de Mataró s'han doblat i els catòlics s'han multiplicat per tres. No és poca cosa, oi?

Entremig, una notícia a TV3 partia de les dades falses per afirmar que els centres de culte evangèlics, a L'Hospitalet de Llobregat, triplicaven els catòlics. Com que em va pujar la mosca al nas (i en un llampec de simple sentit comú) vaig comprovar mirant la Guia de l'Arquebisbat que, efectivament, només comptaven les parròquies, i que ignoraven tota la resta de centres susceptibles de ser comptats, que més o menys, doblaven la xifra inicial. En fi, com que sóc una mica tossut vaig queixar-me'n fins i tot a la defensora de l'audiència de la cadena pública, que finalment em va donar la raó i va emetre un advertiment a la redacció d'informatius. Però el Mapa continua igual de miop.

Mireu que fàcil. L'altre dia em vaig trobar a la meva amiga Angèlica, que viu a L'Hospitalet, a un quart d'hora caminant des de la seu de la Direcció General esmentada (DGAR). Li pregunto "escolta, ¿hi ha esglésies obertes per poder anar a missa que no siguin parròquies a L'Hospitalet?". I sense haver de mirar-se res, em respon de carretilla, "I tant! Com a mínim a la Casa de la Conciliació, a les Franciscanes, a Sant Josep, a l'Escola Tecla Sala, als Jesuïtes del Gornal, a les Teresianes de Bellvitge, a l'ermita i segurament a més llocs que ara no recordo". 

També via Twitter (via que havien fet servir per negar el que després van reconèixer), el compte oficial de la DGAR m'aclaria que el Mapa "recull tots els centres de culte que a la guia consten com a esglésies i oratoris, a part de les parròquies" i que "aquest criteri és compartit per l’Arquebisbat de Barcelona", extrem, aquest últim, que no he pogut comprovar (cosa que tampoc és rellevant: l'error pot ser compartit, pot no haver-se entès l'encàrrec... el cert és que a les altres diòcesis el criteri és correcte i això no passa). Però el primer és absolutament fals. A la Guia surten tots aquests altres centres de culte, insisteixo, de missa diària o setmanal i amb afluència de públic.

Així que hi torno, i em sap greu. Rectifiquin les dades i pengin el Mapa quan les tingui corregides. Entremig, enreden els possibles estudiosos que hi recorreran, als periodistes que en fan notícies falses sense voler, a la mateixa administració i la seva credibilitat i als ciutadans que exigim una mínima qualitat a la quantitat d'estudis que nodreixen la nostra administració amb els nostres impostos. No fer aquest esforç, em pregunto finalment, ¿és pel prurit de no reconèixer errors, propi de les burocràcies, o, senzillament, perquè al cap i a la fi el veuen com un producte que es fa per fer, però que no creuen que serveixi realment per res? És que, o bé vaig molt errat i soc un imbecil, o no entenc que ningú més se n'hagi adonat. A veure si és que no interessa ningú.

Aquest article va ser publicat a Catalunya Religió el mes d'octubre.