Ja ho sabeu. El bisbe auxiliar de Toledo, monsenyor Francisco César García Magán, que fa de secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, en ser preguntat en roda de premsa sobre la pressumpta amnistia que exigeixen els partits independentistes per no repetir les eleccions generals, ha manifestat els seus dubtes. Com que no som en temps de matisos, i menys en aquests temes (i menys si el que parla és un bisbe), la traducció periodística és que "hi està en contra". "O estàs amb mi o estàs contra mi", que diu la versió heavy de l'Evangeli (Lc 11:23, la que ens agrada, en canvi, diu "si no estàs contra mi, és que estàs amb mi", a Mt 12:30).
Com no pot ser de cap altra manera, ja ha rebut per totes bandes. Els més suaus li diuen que no fa cas del Parenostre i l'Evangeli. Aquests, que confonen una mesura política amb el perdó, sovint són els mateixos que proposen la presó com a mesura universal per tots els mals del món. Els altres ja l'han acusat d'encobridor de pedòfils (l'amnistia no deu ser pels pedòfils, doncs), de nacional-catòlic i altres gràcies. Es veu que expressar dubtes sobre l'amnistia deu ser pecat. Mortal! Però anem a pams.
Primer, el de sempre: els bisbes, i tothom, pot opinar del que li plagui. Fins i tot de política, que, com del futbol, tothom en sap. I, si no ens agrada, sobretot si s'ha fet amb respecte, podem criticar-ho amb la mateixa legitimitat. Però també amb el mateix respecte i mirant de fer-ho amb arguments i no amb fal·làcies ad hominem. Els que no ho fan, diguem-ho clar, són els que falten i els que no entenen de què va això de la democràcia.
Segon, té tota la raó el bisbe quan ens fa veure que, de moment, no hi ha cap proposta d'amnistia sobre la taula, ni tan sols una menció explícita del candidat socialista a la presidència del Govern (quan el designin), i que, per tant, no sabem de què parlem. I té també raó en expressar el seu dubte sobre l'aplicació d'una amnistia en plena democràcia o en una situació no excepcional. Que, en tot cas, diu, ja s'hi pronunciaran els "tècnics constitucionalistes", és a dir, els que hi entenen i no pas ell. Que jo sàpiga en cap moment s'ha mostrat contrari a mesures de gràcia: les aplicades fins avui i les que es puguin aplicar en el futur. Les del govern Sánchez amb els reus del procés i les milers concedides per governs anteriors, de tot signe, a altres malfactors.
Tercer. Deixem ara el pobre bisbe. Sigui el que sigui que estiguin planejant els dos partits nacionalistes catalans amb el PSOE per evitar la presó dels que van protagonitzar l'atropellament democràtic del 2017, i van fugir, serà en tot cas una decisió política. No moral. N'hi ha molts que pensem que mereixen passar comptes amb la justícia, que no pot quedar impune l'abús de poder i l'intent d'imposar-se al marge de la llei. Exactament com demanarien ells si fos el contrari. I podem arribar a perdonar-los, esclar, fins i tot quan no han tingut ni la dignitat de demanar-nos-ho. Compte amb els que fan servir l'Evangeli, que té frases molt dures contra els que abusen del poder: "Més li valdria que li pengessin del coll una pedra de molí i el tiressin al mar" diu Mc 9:45.
Però, com deia, la cosa no va per aquí, em temo. La mesura és política perquè, com passa amb totes les mesures polítiques de veritat, tria entre dues opcions dolentes. L'una, que el procés (un monstre agonitzant, tot s'ha de dir) rebi energia, focus i revifalla amb la processó de judicis, persecucions i sumsum corda. Perdent un temps preciós per dedicar-se a les coses importants (la dependència energètica de Catalunya, el futur de la nostra indústria, el reforçament d'una educació perduda fa temps entre la plastilina i els informes...). L'altra, que una sèrie de delictes flagrants, que vam veure i viure en directe, comesos per polítics (que ja tenen la llufa que sempre se'n surten) quedin impunes.
Ja sé que no m'ho pregunten però, a mi, si em fan triar quin dels dos pecats cometre, segurament serà el de la segona opció. Sabent, com diu sovint Joan-Carles Mèlich, que les decisions polítiques, en democràcia, sempre afecten negativament la consciència. Ho faria per patriotisme, perquè prefereixo uns quants quinquis més al carrer, tot i que hauré d'anar amb compte que no me la fotin, que perdre més temps en salvar la pàtria retardant els reptes que té el meu país. Assumint potser que a Toledo (on no han viscut el clima irrespirable del procés als seus carrers, gràcies a Déu) això costi d'entendre. I sempre m'acompanyarà la mala consciència. Ja en parlarem al judici de debò que d'aquest, senyors i senyores, ni vostès ni jo ens en lliurarem.
* article escrit a Catalunya Religió