Votaré que sí. Ens ho mereixem.

 

Soc militant del PSC i, per tant, he estat convocat a la consulta sobre l'acord del PSOE amb Sumar que, també, obre la porta als acords que poden permetre un govern de progrés a Espanya i estalviar-nos el risc de, repetint eleccions, tot plegat acabi amb un govern de la dreta i la ultradreta. Això és el que es vota. Segurament, el punt més polèmic d'aquesta estratègia, òbviament, és el que la majoria resultant d'aquests acords aprovi una amnistia que lliuri del procés judicial que encara tenen pendent alguns dels organitzadors de l'altre procés, el que ens va empantanegar tan irresponsablement.

Ja sé que potser no importarà a ningú, però votaré que sí a l'acord. En primer lloc, pel que deia al principi. A mi em sembla que al país li calen polítiques responsables i d'esquerres, que encara hem d'avançar força per assolir nivells de benestar per a la població, amb importants riscos de pobresa, tot i els avenços d'aquests anys. Certament, no m'ha agradat pas tot, el que ha fet el Govern de coalició del PSOE amb Podem, sobretot el que atribueixo a l'afany woke del soci minoritari. Però crec que són qüestions menors, sincerament. Els nivells d'afiliació a la Seguretat Social, la reducció de l'atur, l'evolució de l'energia renovable, la implicació activa en la política europea i internacional... em semblen presagis rellevants del que pot assolir aquest refotut país que de vegades sembla odiar-se tant. Jo voto sí, sobretot, perquè vull aquest objectiu i, quan no assoleixes prou diputats (i potser fins i tot aleshores), fer que el màxim d'energies possibles conflueixin cap aquest objectiu inclou peatges. No només a la política, per cert: mirin la seva vida, sisplau.

En segon lloc, també ho he dit. L'alternativa només és la dreta amb la ultradreta, delerosa d'un poder que se li escapa (no del tot, potser, però déu-n'hi do), amiga de perillosos invents econòmics que acaben amb desastre, també econòmic. I, referent a lo nostre, amiga de mantenir el foc viu de la confrontació tant com sigui possible. En això coincideixen amb els sectors més durs de l'independentisme. Segur que pensen amb el rèdit electoral, però posen perillosament en perill allò que diuen defensar: la unitat d'Espanya. Els dos referèndums independentistes, i la declaració (fallida, tot s'ha de dir), es fan amb governs del PP, impàvids, que només reaccionen a última hora i malament. Aquesta és l'alternativa a un govern presidit per Sánchez (pel malvat Sánchez). De moment, la dreta no ofereix res més i ja ho coneixem. Multiplicat per Vox, no ho vull ni pensar.

Jo entenc perfectament que molts ciutadans, a Catalunya i fora de Catalunya, pensin que una amnistia als inductors de la pitjor crisi política i cívica que hem tingut a Espanya des de l'adveniment de la democràcia sigui un preu excessiu. Els de fora, perquè no han viscut el procés en la pròpia carn. I tampoc el canvi substancial a la vida cívica i política que van suposar els indults, que també havien d'enfonsar Espanya (per cert, els que realment creiem que això d'Espanya és sòlid no li cantem les absoltes amb tanta facilitat com aquests que tot el dia la tenen a la boca). Els d'aquí, perquè, com em passa a mi, el cos ens demana exigir una reparació. No venjança, però sí reparació. Potser no cal que ens demanin perdó, gairebé m'estimo més que em deixin en pau, però els hauria de quedar ben clar (i català) que el que van fer ha fet mal al país i a la seva gent. Aquest és el principal escull, la principal resistència, que força gent amb la que parlo em manifesta. I ho compartiexo. L'altre és la desconfiança, perquè aquí tots ens coneixem.

Ara bé, les mesures de gràcia solen ser beneficioses per qui les concedeix, per més cara de babau que li quedi en primera instància. I en segona, quan ha d'aguantar la retòrica excessiva dels seus beneficiaris directes. No cal anar massa lluny. Objectivament, els indults han rebaixat (a Catalunya, esclar) el grau de suport a la independència i han premiat els partits que els van defensar. Anys enrere, per posar un exemple, els indults concedits per Aznar a membres de Terra Lliure (entre els milers que va concedir ense que ningú digués Llúcia), van contribuir decisivament a l'eliminació d'aquest brot de violència i similars. Gràcies, José María. I l'acostament de presos d'Eta al País Basc que el mateix Aznar va ordenar en algun moment, contra el que semblaria, va contribuir a forjar una societat capaç de sortir al carrer i combatre el terrorisme cívicament. Si amb els terroristes va funcionar, ¿per què no funcionarà amb aquests quatre galifardeus?

L'horitzó és la reconciliació, diuen. Bé, jo de moment em conformaria en desfer del tot el risc d'una societat trencada, dividida pel mig per la llengua o qualsevol altre element diferencial, com passa en totes les societats que no gestionen a temps crisis nacionalistes com aquestes. Gestió que implica el que semblen injustícies, avui, però que són guanys per tothom a mig i llarg termini. I gairebé sense que es noti, si aquest fantasma es redueix a la mínima expressió, tindrem una Catalunya capaç del que sigui, com sempre que ha anat unida. I això beneficia Espanya, indubtablement.

No sé si ells mereixen l'amnistia. Però nosaltres, sí, això segur. Sigui qui sigui nosaltres i ells.

Omella i el català

Es veu que van fer beneir una marededéu de Montserrat al Papa, en el recent pelegrinatge a Roma amb motiu del 800 aniversari de la Confraria corresponent i tothom va quedar la mar de satisfet, pel que sembla. Però després, en un vídeo que fa córrer l'abadia de Montserrat, es veu al Papa preguntant al cardenal Joan Josep Omella, que el tenia al costat, "no ho he de llegir en català?", i l'arquebisbe de Barcelona diu "No..." I li ha caigut el món a sobre.

Bé, no el món exactament, només el món de Twitter, ara X, que quan actua acompassadament és com un exèrcit dimoníac al servei del propi plaer (els recomanaria una manera menys dolosa de fer-ho, si no fos pel decòrum). Quan n'ets víctima, d'aquest atacs, sobretot si ets un paio normal, espanta. Hi ha ajudat el despatx d'una agència governamental (catalana) que van recollir Catalunya Religió i altres mitjans, que no s'ha preocupat de preguntar qui caram havia preparat aquella pregària, qui n'havia decidit l'idioma i qui li havia muntat tot allò. Que, malgrat afirmar la mateixa nota que «Tots els actes del pelegrinatge es van fer en català, entre ells l'eucaristia de diumenge a la basílica de Sant Pere del Vaticà en la que va predicar el cardenal Omella», presenta el cardenal com un censurador de la llengua catalana. Llengua que és la seva materna i que, per tant, necessitaríem tot un curs de psicoanàlisi per entendre. Si fos veritat, esclar.

Perquè avui, els de RAC 1 («vostè ara és a Roma en un sínode, oi?» ha dit un Basté una mica despistat) han fet el que s'ha de fer. Anar a la font i preguntar. I Omella, una mica atabalat per la polèmica, ha aclarit que "això ho han preparat els monjos de Montserrat, que són els que envien els textos a la secretaria d'Estat, i ho van fer en castellà. Entenc que és així perquè el Papa no sap parlar català. Això no passa per l'Arquebisbat". Ai caram. Quan ja li havien dit de tot, quan ja havien exhaurit tots els insults possibles dins la (limitada) llengua catalaníssima dels detractors, alguns de molt il·lustres, ara resulta que el text escrit en castellà prové de les mateixes muntanyes serrades que acullen la imatge original de la que sempre serà, "dels espanyols, Estrella d'Orient" com diu el Virolai. I, concretament, Omella desvela el nom del pare Joan M. Mayol. Per sort, em sembla que no té Twitter, o X o com es digui, i s'estalviarà aquesta guerra santa que, com totes, malmet l'objecte que creu defensar. Com que això del procés ara és mort i enterrat, continuarem la festa amb el català. Espero que no tingui el mateix èxit.

Omella, al punt de mira

O potser no. Perquè Montserrat no té la llufa que van assignar mans molt poderoses al cardenal. Més aviat el contrari. Un cardenal que, tot i ser d'un poble que parla català a la Franja, se li retreu no ser català dia sí i dia també exactament com fan els blaveros a València. I que, en realitat, se li fa pagar que no rendís pleitesia al poder l'any 2017, quan una colla de polítics van pretendre imposar les seves idees saltant-se totes les lleis que van trobar pel mig. Una esbroncada de Puigdemont a Omella després de missa, de la missa d'homenatge a les víctimes del 17-A, va obrir un foc que encara avui cueja i que té el cardenal, el primer català en presidir la Conferència Episcopal Espanyola i un dels homes més influents a l'entorn del papa Francesc, el principal objectiu.

I això que aquest home té una paciència de sant. No ha fet treure les estelades que tapen creus a algunes esglésies de la diòcesi, ni ha demanat explicacions per altres usos partidistes de temples catòlics durant el procés. No ha fet notar que les multes que li van posar durant la pandèmia per fer misses (tot i complir amb les restriccions) o la campanya per les immatriculacions, les dues accions instigades per l'ara president Aragonès, han acabat amb un fracàs absolut. No para de dir que Catalunya ha de triar el seu futur amb concòrdia i diàleg, que és, de fet, el mateix que diuen la resta de bisbes catalans. I, tot i fer el possible per evitar el desastre el mateix 2017, amb una important oferta d'intermediació, no ha retret a ningú el seu fracàs. Que seria amb noms i cognoms. Encara l'altre dia, Puigdemont assenyalava l'Església catòlica com a  enemic. Un ressentiment habitual entre els descendents del bàndol carlí, d'altra banda.

Aquesta és la qüestió, com alguns venim denunciant des de fa anys, no el català. Que vagi vestit de bisbe, tot i ser prim, no ajuda a trencar el prejudici d'un país amb propensió anticlerical. Que el tractem com si no fos català o digne de la càtedra que ocupa, tampoc massa, després d'un procés amb tocs marcadament etnicistes, sovint. I que en determinats temes mantingui de vegades una posició poc moderna (com la majoria de bisbes, tot s'ha de dir) predisposa als que som d'esquerres més aviat en contra, esclar. Però si enmig de tota aquesta caça de l'home queda un bri de dignitat, que serveixi per defensar l'honorabilitat del nostre estimat cardenal. Més que res, perquè estaran restaurant la seva, aquells que la perden amb teòriques defenses tan nobles com les de la llengua catalana. I davant la Mare de Déu. Negra en un país de blancs.

La llengua de missa

A la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), aquest agost, el director general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Carles Armengol, ha fet públiques unes dades sobre l’ús del català a les celebracions religioses. Són d’un baròmetre del CEO que incomprensiblement encara no s’ha fet públic a l’hora d’escriure això. El director Armengol em va facilitar via X (abans Twitter) un quadre que, resumint, diu que el 25,5% dels enquestats va a cultes només en català, el 33,3% ho fa en català i castellà i el 22,1% només en castellà. A la UCE tot van ser esgarips i exigències, però el cert és que l’ús exclusiu de la llengua catalana està per damunt del castellà. I, mireu qualsevol agenda, la immensa majoria dels actes no litúrgics, almenys els catòlics, es fan en català.

Si ho comparem amb l’últim baròmetre publicat pel CEO, a més, els catalans castellanoparlants són un 45% i els catalanoparlants un 43%. I, en tot cas, un contundent 88% considera totes dues llengües com a pròpies. En una altra filtració de l’estudi que dèiem donada a conèixer a El Punt Avui, es revela que, dels catòlics de missa setmanal, “el 25% s’expressen habitualment en català i el 54,2% només en castellà”. O sigui que la proporció favorable al català supera amb escreix la llengua dels fidels i una mica la del conjunt de catalans. Però es veu que això és un desastre i una amenaça per la llengua.

Tot el que es faci a favor del català em sembla perfecte, només faltaria. Però em temo que el problema, si n’hi ha, no és a les esglésies, precisament. Al contrari. Fa més o menys un any que vaig regularment a una missa bilingüe. Per la majoria d’assistents deu ser la vegada que senten (i resen o canten) més en català de la setmana. I de mica en mica s’omple la pica.

Tampoc sé si aquest és un dels principals problemes de l’Església. En català o en castellà, les paraules ressonen massa. I, en castellà o en català, sovint s’entenen poc. Diria que és més urgent això altre.

*article publicat a la revista Foc Nou (setembre 2023)