Normalitzar el fet religiós

 

Entrevista publicada al Full Dominical de l'Arquebisbat de Barcelona (15.12.2024)

Jordi Llimona. És ara. És aquí.

Quan em van dir que volien fer un acte de reconeixement a Jordi Llimona —no goso dir-li pare Llimona perquè m’hauria respost com ho feia a vegades: “que potser soc el teu pare, jo?”— aprofitant el seu centenari i els 25 anys del seu traspàs, em van venir al pensament els seus llibres. Els llegia amb ganes. I el seu testimoni. I els seus compromisos. Per a mi, era aquella època en la qual sortim a la intempèrie pensant que ho podrem tot, però que de busquem referents. El pare Jordi Llimona —ara sí— n’era un. Cristià, d’esquerres, valent. Era dels que, els agradi o no, saben que el seu lloc és aquí i és ara.

El seu aquí i el seu ara va ser Catalunya. Una Catalunya sota la dictadura i una Catalunya democràtica. Un país fet de diversos orígens i que malda per encabir-los en un present i futur compartit. Un país amb diferències, amb pobresa i, per tant, amb la crida per organitzar-se i superar-ho canviant el que calgui. El seu aquí, en conseqüència, va ser comprometre-s’hi, intervenint en la vida política a través del partit que va ajudar a fundar, el PSC, i de l’Església catòlica heterogènia i imperfecta que, malgrat tot, es va estimar tant i a la qual va servir des de la seva vocació franciscana als Caputxins.

I el seu ara també va ser la necessitat d’explicar-se amb el llenguatge d’avui, de comprometre’s amb els instruments contingents, d’entendre el món que canvia si tu, realment, vols també canviar-lo.

Em sembla que aquest missatge, almenys sempre que el puguem recordar, encara ens pot fer de referent: Aquí, ara, amb el que tenim a mà on som cadascú de nosaltres, podem començar a fer un món nou, una vida nova. Que no cal esperar-se. Amb la valentia i la llibertat d’en Jordi Llimona.

* Escrit per al llibret commemoratiu del centenari de Jordi Llimona, repartit als caputxins de Sarrià.

Governar per a tothom: el fet religiós

Llegia fa setmanes un informe del Vaticà segons el qual mentre el nombre de catòlics creix al món els últims 25 anys (cosa que no sé massa com compten), a la Unió Europea decreix en mig milió. Informes semblants avisen d’aquesta tendència per a totes les confessions, només corregida pels fluxos migratoris cap a Europa. En els propers anys, en cas de consolidar-se aquesta tendència, tindrem un món més religiós, en general, excepte a la UE. En conseqüència, també a Catalunya, com es dedueix del recent Baròmetre de la Generalitat sobre el fet religiós, tindrem una societat amb menys creients explícits (compensat en bona part pels que “creuen en alguna cosa”), amb més heterogeneïtat confessional i, toquem fusta, amb més diversitat interna a les identitats religioses, tot i que no necessàriament a les institucions que les representen. 

A mitjan setembre em van fer director general d’Afers Religiosos de la Generalitat i, grosso modo, aquest és el context amb el qual em moc. En primer lloc, caldrà que tota aquesta complexitat no desviï la necessitat que tota societat democràtica té de preservar el dret fonamental a la llibertat religiosa, que també s’exerceix cada vegada amb més complexitat. La llibertat religiosa és, encara avui, un bon termòmetre per mesurar la salut democràtica de les nostres societats. Normalitzar aquest dret és doncs un repte. Desafiat, per exemple, pels discursos islamofòbics o antisemites. O per un cert negacionisme creient.

En segon lloc, un altre repte de les societats occidentals és el d’assumir el fet religiós com a part del seu projecte i no com la rèmora infantil que, com a molt, s’ha de suportar i, en tot cas, tancar a l’armari privat. Alguns pensem que la crítica postmoderna, si bé té el risc de banalitzar i mercantilitzar el fet religiós, és un bon punt de partida per rectificar la mirada sobre l’espatlla que li envia el desencantament modern. I que és compatible el seu model d’home (i dona) crític, racional, central i emancipat amb els mecanismes que la cultura disposa per relacionar-se amb el més íntim, més pregon i més decisiu del seu ésser, per més inabastable que sigui. És a dir, la religió i els seus succedanis, inclosa la seva negació.

En tercer lloc, no ens ha de fer cap vergonya reivindicar les traces, almenys les culturals, que ha dibuixat i dibuixa encara la presència cristiana a Catalunya. Sense excloure’n cap altra, òbviament. Però seríem idiotes (en el sentit etimològic i en l’altre) si no veiéssim el nostre paisatge ple de campanars, el nostre art ple de simbologia religiosa, els nostres carrers i places, i registres civils, amb noms de sants, les nostres lleis fonamentals amb ressons mosaics, les nostres pràctiques cíviques amb regust parroquial, la nostra política amb humanismes cristians diversos. I seríem encara més idiotes, sobretot, si no en sabéssim aprofitar totes les seves dimensions, que depassen a bastament les creences de cadascú.

I, finalment, tot això que dic aquí ens interessa a tots que vagi bé. És un assumpte públic perquè, com dèiem, afecta al drets, pertany indissociablement a la persona. I perquè el fet religiós és ineluctablement comunitari, tant en el sentit intern, perquè es viu en comunitat d’una manera o altra, com en el seu sentit extern: perquè influeix per bé i per mal al conjunt de la comunitat política on s’insereix. Encara més, el fet religiós es relaciona amb la resta d’aspectes vitals: en els comportaments públics, en l’atenció i les cures, en la convivència al barri, en els límits morals, en el capteniment econòmic i social, en l’alimentació, en la sexualitat, en la llengua, en les connotacions culturals d’origen, etcètera. Millor que ens entenguem, doncs. I si es tracta de governar per a tothom, el fet religiós n’és un excel·lent exemple.

Article publicat a la revista L'Agulla.

Diversitat religiosa i humanisme cristià

 

 

Entrevista al programa "Signes dels temps", de TV3, per Montserrat Esteve, emesa el dia 8 de desembre del 2024.

Fins aviat

 

El marc és engrescador. Nou govern que, així ho esperem molts, obri potser una etapa a Catalunya d’estabilitat i progrés. L’any del Mil·lenari de Montserrat, una excusa perfecta per mirar enrere i endavant, per exemplificar el pes de la religió a la vida cultural, social i política de Catalunya, amb els ets però també els uts. L'eclosió, cada vegada més evident, d’un munt d’opcions religioses, incloses les que no se’n senten, o se’n senten crítiques. Els reptes i les oportunitats (i els problemes i angoixes en determinats sectors, esclar) que les transformacions de la nostra societat, incloses les religioses, provoquen. Una trajectòria ben enfocada, professional i atenta de tantes i tantes entitats dedicades al fet religiós, inclosa l’administració. Un equip tècnic bo, a la Generalitat. Un conseller i un president, un govern, que atorguen importància, al fet religiós i al seu pòsit humanístic.

I, ja em perdonaran que avui parli de mi, algú que ja té una edat i una trajectòria que acumula ja una mica d’experiència (l’experiència són els fets reflexionats, no ho oblideu). Experiència política, de gestió i sobre el fet religiós. Amb èxits i fracassos. I que, xerrameca i de vegades impertinent, no s’està de dir el que li sembla. Ara és l’hora de posar-s’hi, li diuen. De governar per tothom, de fer-ho bé, de posar la Generalitat més al servei de la gent que mai. De fer la política mirant a la cara de la gent, compartint una part de les seves vides, vigilant que no et taqui el deix corrosiu el poder, això tan necessari i perillós.

Així que des de fa unes setmanes que em van proposar ser el nou director general d’Afers Religiosos a la Generalitat. No puc dir que no ¿oi que m’enteneu? És tan apassionant, tan necessari, tan agraït, que em faltaran mans (i cap). I pregàries. Però ho intentarem. Hi posarem tot el que cal. Esforços i algunes renúncies. Com per exemple, lamentablement, haver de deixar aquesta columna de Foc Nou. “Qui es perd en la seva passió perd menys que qui perd la passió” deia Kierkegaard, i ara toca, com si fos un jove romàntic, seguir aquesta rauxa amb tot el seny del món. Vostre, sempre.

Article publicat a Foc Nou (setembre 2024). Foto: a l'acte de commemoració dels 50 anys de la revista (5-11-2024)