divendres, d’octubre 07, 2005

L'esperit que brolla de les coses insignifcants

Si la religió fos l'opi del poble probablement les esglésies estarien plenes de gent, pensava l'altre dia irònicament. També l'amor idiotitza, diuen. Alguns neguen l'existència de l'amor com els ateus la de Déu. Una mena d'anestèsia, de calmant, una espècie de droga que permet de viure amb l'esperança en un món que no se la permet, d'entrada. L'opi del poble, deia Marx, no pas dels bisbes ni de la burgesia, ni dels snobs, neix al cor mateix de l'opressió per combatre-la, sorgeix de la gent senzilla més que "de savis i poderosos" (Mateu 11,25) que seran derrocats per exalçar els humils (Lluc 1, 52), que "posseiran la terra" (Mateu 5, 5), la terra, no el Cel. Va fer el millor elogi de la religió, sense saber-ho, el fill del pastor protestant prussià (d'origen jueu), quan deia que "la religió és el sospir de la creació oprimida, l'ànima d'un món despietat i l'esperit que brolla de les coses insignificants. És l'opi del poble" (Karl Marx, de la Introducció a la Crítica de la filosofía del dret, de Hegel -1844-).

13 comentaris:

Joaquim ha dit...

La nostra vida és un constant SIGNIFICAR-NOS ( Ser ).
Des del moment que som concebuts, des del moment que som VIDA comencem a morir ( i no volem deixar de ser).
Aprofito un fragment de la contraportada del llibre de Paco Umbral, "Un ser de lejanías" per afegir més reflexió...
"El hombre es un ser de lejanías", escribió Heidegger. Esta frase tiene muchos sentidos, como todas las suyas, pero yo le aplico el más modesto y usual , Ir muriéndose es ir alejándose de las cosas o ver cómo las cosas se alejan. ..."
Bon cap de setmana

Albert de la Hoz ha dit...

Jo crec que la religió ha estat l'opi del poble, però la humanitat o societat canvia. L'opi ara potser és el futbol, el consumisme, la tele; diríem que el mercat de productes alienants s'ha ampliat. Evidentment les esglésies no estan plenes perquè ara el que es omple són els estadis de futbol i els grans magatzems, com pinta Saramago a la CAVERNA. Admeto que hi ha una petita part de la societat occidental que és religiosa i cerca Déu i allò que hi ha de transcendent en la nostra existència, però em fa l'efecte que aquest sector ho fa malgrat l'església. Tanmateix l'Església no la veig com lliurada a la suposada religiositat i cerca un lloc prop de César. Marx no era marxista i el marxisme no es porta, però alguna cosa hi ha que l'esgésia aguanta tots els cops malgrat que els religiosos d'ara la censurin. La cosa és que la caiguda del mur de Berlín va ser el cop definitiu del marxisme oficial, pero l'església no sols aguanta tots els cops, sinó que la seva arrogància augmenta. I per descomptat s'apropia dels textos bíblics

Ramon B. ha dit...

Joaquim i Albert,

Bàsicament estic força d'acord amb el que dieu. Però a mi, justament, em feia gràcia donar la volta a la crítica marxista de la religió (o del futbol, o dels reality show), dient que el seu caràcter "opiaci", tanquil·litzador, de refugi, fins i tot de plaer... així com presentar-la com a "clam" de l'opressió, o significació d el'insignificant... també em sembla positiu. De fet, va a l'arrel.

Albert de la Hoz ha dit...

Ramon,
com jo sempre faré costat a les causes perdudes -per allò que els febles posseïran la terra- cismàtics, dissidents, presoners de consciència, etc., em sembla perfecte que li donis la volta al marxisme, però jo m'apunto a Saint Just que va dir que tota autoritat és violència

Joaquim ha dit...

Autoritat.. de la que un "subjecte" ha de passar ( a menys que els vulgui convertir en "objecte" i poder AUTORITZAR-SE A SÍ MATEIX.

cinto amat ha dit...

També és ben curiós que per a significar la seva teoria sobre la creació de "valor" o plusvàlua Marx hagués de recórrer a les categories teològiques de la Santíssima Trinitat!!: " En lloc de representar relacions entre productes, el valor entra, per dir-ho així, en una relació privada amb si mateix, i es distingeix com a valor originari de si mateix en tant que plus-valor, de la mateixa manera que Déu Pare es distingeix de si mateix com a Déu Fill, i tots dos són coetanis i constitueixen de fet una sola persona, i tot just generat el Fill, i el Pare mitjançant el Fill, la seva distinció torna a desaparèixer i són una sola cosa" (Tradueixo d'una edició italiana del "El Capital", de 1956, I,1, pp 170-171).

Si hem de creure en la plusvàlua, per què no hem de creure en la Santíssima Trinitat que va inspirar Marx ? (és broma...)

Ramon B. ha dit...

- Albert i Joaquim,
Per això Jesús deia que "qui vulgui ser el primer entre vosaltes, que es posi el darrer". Malgrat això, jo sí que crec en l'autoritat, democràtica i respecturosa amb els Drets Humans. és clar, però contundent quan cal.

- Cint,
Jo trobo que és molt bo el Marx descriptiu, especialment si veiem en les seves idees mé enllà de les simplificacions i els prejudicis. No tant el propositiu, és clar.

Joaquim ha dit...

Ei ...Ramón no et prenguis el títol del poema que t'envio, al peu de la lletra, ni per descomptat...els tres últims versos.
DIMISIÓN
"Este mundo no sirve, que venga otro.
Ya hace mucho que andamos por aquí
A fingir razones suficientes.
Seamos perros del perro : que bien sabemos
Morder a los más débilies, si mandamos,
Y lamer manos, si de otros dependemos. "
José Saramago, Poesia Completa
O sia que ..
Visca la revolució !
Mori el mal govern !!!
Llibertat, igualtat i fraternitat !

Òstia...no sé si "vaig desfasat" o "m'estic adelantant" al temps de la història.

Cesc Amat ha dit...

Ramon,

Això que dius de Marx ens ho va dir així mateix el Fabian Estapé a classes d'Història del Pensament Econòmic: que ell també trobava molt més interessant el Marx que fa el diagnosis dels problemes que no pas les solucions que proposava a continuació

Ramon B. ha dit...

- Joaquim T.,
Bé, jo, contra l'opinió de saramago, els altermundistes i els ufòlegs, crec que no hi ha un altre món possible, que ens hem de conformar amb el que tenim. En tot cas, aquesl món té moltes oportunitats de ser millor, però aquest món i no un altre. Ell i tot el que conté tenen incrustat el bé i l mal i, si ens el quedem, ha de ser "con lo puesto". La nostra parella potser ronca, algun membre del nostre partit posa mà a la caixa, hi ha correligionaris nostres que són hipòcrites i una part del país impresentable. Però tot això ho estimem així. "Tómame cómo me doy, entero y tal como soy, no vayas a equivocarte".

Joaquim ha dit...

D'acord,d'acord...però tot això no ho "estimem" així...ho ODIEM !

Ramon B. ha dit...

Ho estimem, ho odiem, ho vivim, ens mata, ens salva, ens mena a fugir-ne i a retornar-hi, ens encanta, ens amarga, en fa descobrir com som nosaltres, ens agradem, no ens agradem, ens deprimim, ens excitem, ho cantem, ho plorem, ho blasmem, ho agraïm...

Joaquim ha dit...

...hi poder per això poden tenir sentit els cants revolucionaris, poètics, espirituals, altermundistes,...
L'esperit que brolla de les coses insignificants. Fins la propera.