dimarts, de juliol 04, 2006

Els límits de l'humor | Cristianisme "vintage"

Els límits de l'humor
:
nom
:
Avui recomano dos articles. Un d'opinió i l'altre, un reportatge. El primer és de Francesc Torralba, el publica avui El Punt i tracta sobre els límits de la llibertat d'expressió, novament, però aquesta vegada centrats en l'humor. Certament, l'humor també té límits, malgrat l'explosió actual d'aquest gènere, junt amb la frivolitat amb què es tracta la dignitat humana sovint, sovint ens ho fa oblidar. Torralba apunta que, probablement, un sentit falsament progre de la tolerància (sempre i quan no ens afectia nosaltres, és clar) hi ha ajudat. Hi inclou, també, l'humor i el sarcasme al fet religiós, un tema que va ser d'actualitat fa uns mesos i que, probablement, una mica de distància ens pot ajudar a veure les coses més clares. Destaco aquest fragment, el darrer paràgraf:

Cal saber distingir les diferents formes d'humor. Hi ha un humor de vol gallinaci que persegueix la riota grollera i fàcil. Hi ha el sarcasme que, en el fons, amaga un ressentiment mal elaborat, una ferida clavada en l'ànima que no s'ha processat correctament. Sigmund Freud ja es va referir lúcidament a la relació entre l'inconscient i l'humor. Finalment, hi ha un humor saludable, que sense ferir, ens posa davant les nostres mateixes contradiccions i limitacions, les nostres grotesques formes de viure. Aquest humor requereix distància, una certa capacitat de deslligar-se de les pròpies conviccions, una relativització del que és propi. La persona malalta pot fer humor de la seva malaltia, però els altres no hi tenim dret. La persona cega o asseguda en una cadira de rodes pot fer ironia del seu estat, però els altres cal que siguem respectuosos amb ella. També el col·lectiu gai pot riure's de si mateix, però no és legítim mofar-se d'aquest estil de vida, com tampoc no es pot fer sorna de l'eucaristia, de l'Alcorà o del dolor de les víctimes del terrorisme. El sentit de l'humor té límits. Els límits són el respecte a la integritat física i moral de l'altre. Els límits els hem posat nosaltres mateixos en les nostres societats lliures i democràtiques. Cal imaginació en el sentit de l'humor, cal elevar el gust per la subtilesa i treballar aquella ironia que, en altre temps, un filòsof com Josep Ferrater Mora va considerar un dels trets essencials de la forma de vida catalana.

Foto: Marató de riure celebrat a Calafell. Foto: El Punt
:
Cristianisme vintage
:
nom
:
He dit que hi havia un segon article que volia compartir amb els lectors d'aquest bloc, si em permeteu. És un interessant reportatge sobre el moviment dels reburn, els 'renascuts', publicat avui a El País, que se centra en un grup de joves i les seves particulars expressions per manifestar la seva fe. Es tracta d'una fe, realment, molt especial, al voltant del protestantisme més conservador que, com hem vist altres vegades, reivindica valors forts i, en aquest cas, els exemplifica a partir de l'experiència de persones que els han redescobert. George Bush és la seva icona. Ja en vaig parlar, a l'abast, l'estiu passat, i mantinc tot el que hi deia.
:
(Els que vulgueu reflexionar sobre això, us recomano el número 214 de Qüestions de Vida Cristiana, la revista de Publicacions de l’Abadia de Montserrat -juny 2004- dedicat monogràficament a "Els qui tornen a la fe".)
:
Òbviament, no comparteixo el que pensen aquestes persones, ni molt menys. Però m'interessa destacar algunes coses. Primer, que, malgrat els joves reivindiquen cert paper polític, no i que recelós de l'establishment, no necessàriament hi ha relació entre aquesta mena de moviments i el conservadurisme. Diu un d'ells que "entre los cristianos del sur, si no votas republicano te miran mal. Pero Bush y los suyos representan al sector más hipócrita del cristianismo. Nos han llevado a la guerra tergiversando el mensaje de Cristo sólo para llenar sus bolsillos. Hay un gran sector del mundo cristiano que se ha alejado del verdadero mensaje de las escrituras. Nosotros queremos volver a los orígenes", i centrava el seu sermó en l'explotació laboral.
:
Segon, que creure és sempre renéixer, redescobrir (d'aquí els símbols del bateig o de la confirmació, d'aquí la paràbola del gra de blat que mor i en fa néixer l'espiga, Jn 12, 24), refer tu mateix el camí traçat per uns punts de referència que no són res sense tu. I fer-ho a través de nous punts de referència, també. Creure és redescobrir el missatge veritable rera el que, des d'aleshores, només veies tangencialment, per entendr'ens. Un descobriment espiritual fet, com deia, amb elements del món d'avui. Aquests nois del reportatge, per exemple, amb músiques, d'entrada, ben allunyades del que podria semblar un transmissor d'espiritualitat (els jesuïtes ja ho sospiten). Crec que la cultura actual té capacitat transmissora, malgrat la buidor imperant.
:
I, tercer, que l'Església (sigui quina sigui, de la religió que sigui) ha de situar al centre de la seva acció la resposta a la recerca espiritual que tenen els homes. Més enllà de les dimensions polítiques que vulguem veure-hi i, evidentment, més enllà d'una oferta masssa centrada en ella mateixa. Potser la visita del Papa a València en sigui una oportunitat. Acaba l'article dient "las quejas de Austin son similares a las de otros de su generación y algunos, como el pastor Dan Kimball, han entendido que hay que llegar a ellos por nuevas vías. En su libro The emerging church, ganador del premio Christianity Today Book Award de 2004, Kimball introducía un nuevo concepto, el cristianismo vintage: recuperar la parte más espiritual del mensaje de Cristo y dejar de lado la iglesia y la burocracia si se quiere tocar el alma de los jóvenes."
:
Foto: Cristians renascuts durant un acte a l'església de l'Underground, a Nova York.(B. C.) © Diario EL PAÍS S.L. Prisacom S.A.
: