dijous, de juny 21, 2007

Fer els deures | Debat

Fer els deures
:
A El País de dilluns hi ha un interessant article d' Andrés Ortega (En lo que falla la izquierda), breu però complert, sobre els aspectes en els que, segons ell, hauria de resoldre l'esquerra europea per recuperar el terreny (electoral, social, ideològic) a l'imperi del centre-dreta a la majoria de països del Vell Continent, amb excepcions com la del nostre país. A grosso modo, em sembla molt atinat. Us en repordueixo algun fragment:
Izquierda-derecha. (...) En Europa, la derecha tiene hoy un discurso más articulado para las preocupaciones que emanan de la ciudadanía.
:
La abstención. (...) Es el general invierno de la izquierda en casi toda Europa. (...). En la izquierda, como en la derecha, los ,partidos han dejado de ser ámbitos de militancia, para quedarse únicamente como instrumento de poder.
:
La globalización. Es la derecha la que se muestra ahora más proteccionista en esta Europa con una visión más nacional. Y la izquierda no aporta soluciones respecto a los grandes retos del desafio económico chino u otros.

La inmigración. No hay un discurso de izquierda contra la inmigración, no sólo ilegal (...).
:
Las identidades. La derecha enarbola mejor que la izquierda las banderas identitarias estatales (¡La République!) u otras (Escocia es una excepción; Cataluña otra).
No hay nada a la izquierda. Entiéndase:en nuestros países europeos, la derecha suele tener una extrema derecha a su vera, pero la extrema izquierda ha desaparecido de forma significativa en muchos países.
:
La seguridad. La internacional y la ciudadana. El discurso de la derecha es más fuerte, aunque sea ella la que en Francia o en España ha reducido el número de policías. (...)
:
Los derechos humanos. Resulta bastante increíble, pero la derecha le ha quitado a la izquierda la bandera de la defensa de los derechos humanos en el mundo. Aunque luego poco haga. (...)
:
La espiritualidad. (...) La izquierda en Europa tiene que recuperar un cierto discurso espiritual. Se 10 está dejando arrebatar por la derecha religiosa.
:
La corrupción. Parece que se le perdona más a la derecha, como si fuese algo consustancial que a la izquierda a la que, cuando gobierna, se exige pureza.
:
La nueva derecha no es conservadora. Se presenta con muchas ganas de cambiar las cosas. Aunque soluciones, lo que se dice soluciones, no las tiene para los problemas de hoy. En cuanto a la izquierda, se recuperará si se renueva, si afronta esos y otros problemas sin perder sus esencias (...)
:
Us atreviu a seguir el debat? Espero els vostres comentaris (o posts als blocs), així ho fem una mica més dialogat.
:
Debat
:
Vaig acabar aquest post fa uns dies, per posar-lo a la nevera. En acabar-lo vaig pensar d'enviar una còpia de l'article de referència i demanar aa unes quantes persones que en parlin, aquí o on vulguin. És un experiment per, d'una banda, incrementar el debat en aquest mitjà: sovint penso que s'assembla massa al "club de la comedia": monòlegs que van perdent gràcia. I, en segon lloc, perquè, a vegades penso... i això, què en deu pensar aquest i aquest altre? En fi, de moment estic molt content del que he rebut. Us poso ara les reaccions que he rebut per correu electrònic i als comentaris hi podeu deixar les vostres (disculpeu la llargària... ja sabeu que l'esquerra és molt enrotllada). Gràcies a tots. I que no quedi aquí.
:
ANTONIO BALMÓN, Alcalde de Cornellà:
:
Crec que és cert que les esquerres en aquests camps i altres que dominen l'actual escenari polític i social, ens situen amb una certa orientació tradicional. Crec també que la nostra societat es més inestable que mai, i que la estratificació social es més difusa. Però les esquerres sempre ens estem "autodiagnosticant" mentre que la dreta és més pràctica i amb menys prejudicis. El tema promet i les reflexions han de permetre combinar estructures tradicionals amb obrir camins més flexibles ideològicament.

ALBERT DE LA HOZ, blocaire:

Llegiu el post que ha fet aquí.

DAVID BOTE, doctorand i militant de la JSC:

En relación a la noticia objeto de discusión hay un par de comentarios que estimo como oportunos. Creo en primer lugar que las reflexiones que Donaire vertió en el encuentro de Bloggers que se produjo en el seno de la escuela de formación de la JSC Maresme, encajan como anillo al dedo en la presente discusión. Sin pretender ocupar su lugar me limito a pegar aquí de forma muy breve una de sus reflexiones que viene a decir algo así como que la política tiene que saber encontrar un discurso complejo menos generalista y más detallado en las diferentes y múltiples minorías que componen la sociedad actual. Esta idea plantea desde mi punto de vista numerosos interrogantes como la manera de hilar y articular esa complejidad para evitar una atomización excesiva, no compacta y disgregada, pero sin embargo acierta desde mi punto de vista en la necesidad real, y no puramente discursiva, de hablar un mismo
lenguaje que la sociedad civil.
:
Sin buscarlo, quizás la idea de Donaire no es sino una reformulación del problema que plantea el artículo. Así, que volviendo a este, paso a ahora a detallar algunas de las sensaciones que me despierta el artículo sometido a debate:
:
(1) La política ha tomado como asesores a expertos en marketing, analistas de mercados así como otros dominadores del arte de la venta, y cuando digo a la política me refiero tanto a la derecha como a la izquierda. Luego, si todos utilizan unas técnicas parecidas (aunque supuestamente especificadas a sectores diferentes), ¿existe el riesgo de que todos parezcan la misma cosa?
:
(2) No puedo evitar relacionar las opiniones del artículo con una opinión personal. La nuestra es, en muchos aspectos, una sociedad decadente. El discurso complejo y sacrificado de la izquierda requiere unos esfuerzos por parte de la ciudadanía que puede no encajar con la cultura del esfuerzo mínimo que se impone hoy en día en muchos ámbitos.
:
(3) Dadas las dos primeras, creo que la cuestión oculta del artículo podría ser: ¿justifica el fin los medios? ¿debe adoptar la izquierda un discurso más pragmático?
:
Yo creo que no. Creo que debemos ser pacientes e imaginativos. Como posibles respuestas sólo sé recurrir al comandante Marcos, guía de la liberación zapatista: "Por encima del poder, siempre hay más poder, por eso mi objetivo no es éste, sino transformar la sociedad"
:
Desde mi punto de vista, desde la perspectiva del gobierno quizás vengan malos momentos para la izquierda, ahora bien, este hecho puede acabar convirtiéndose en una ventaja a posteriori. Un tiempo de oxigenación de la tierra, de descanso, de reflexión, de entremezclarse de nuevo con la sociedad y renacer de ella, amasando una nueva revolución social puede ser quizás el instrumento último que necesitamos.
:
ILDEFONSO MÁRMOL, jubilat, activista cultural i militant del PSC:
:
Me es muy difícil expresarme con pocas palabras. Mas todavía resumir el artículo, por eso tengo el blog en el que me puedo extender mas. De todas maneras el art. en cuestión tiene mucho que contestar. O sea a la derecha se le consiente todo y todos tan frescos. Debemos tener un componente americano, no estoy de acuerdo aunque debo reconocer, que si lo tiene ha sido por culpa nuestra.La inmigración, no hay discurso de izquierda, estoy de acuerdo en esto, no afrontamos el problema a tiempo y hoy las mentiras del PP han engordado tanto las raices que ahora nos será muy difícil erradicar el peor cancer de la sociedad la mentira. También coincido en que la izquierda tenemos que recuperar la espiritualidad, por eso hemos de ser valientes y afrontar el tema de la inmigración arriesgando si queremos ganar. Para ello te remito al texto que colgaré en mi blog. el artículo es de Miguel Pajares, miembro del Grecs Universitat de Barcelona publicado ayer en la vanguardia y que titula Cortar el paso a la xenofobia. Para mí lo mejor que he leido hasta ahora sobre el tema, si no lo afrontamos con esa valentía tenemos la batalla perdida.
:
XAVIER CARAVACA, professor d'Economia de la UB:
:
Andrés Ortega ens parla de les mancances en el discurs de l'esquerra europea. Probablement, al meu entendre, el millor de l'aportació de l'autor és la caracterització que fa de la dreta actual (si més no d'alguna), la qual ha evolucionat molt i ha incorporat nous temes i una nova sensibilitat a l'hora d'analitzar les coses. Jo, que sóc lector atent de "Libertad digital" me n'adono plenament d'això. El que no sé és si l'esquerra té un discurs amb buits en coses com les que Ortega assenyala o si el que té és un gran forat i avui certs partits d'esquerres són més mecanismes de gestió de recursos públics que aportants d'idees. I tampoc sé si això és dolent, en el cas de que sigui així. L'experiència ens diu que la sobreideologització és bastant funesta. Suposo també que el que passa és que no hi ha una esquerra, sinó moltes. Jo, que em considero un "social-liberal" i aposto per una esquerra pragmàtica i respectuosa amb el mercat, no em sento en absolut en el mateix calaix que els antiglobalització, els neoleninistes i els neoradicals, en el sentit italià del terme (si és que aquests es poden considerar d'esquerres). Així que potser cal definit què és l'esquerra. Crec que el que diferencia de debò l'esquerra i la dreta és l'èmfasi en les polítiques de redistribució de la renda i en la igualtat d'oportunitats. O, en paraules del mestre Isidre Moles, "el socialisme és un anhel d'igualtat i un escàndol davant la injustícia". I sempre podrem trobar idees per reivindicar això i actualitzar-ho als problemes dels nostres dies.Una darrera cosa: crec que Ortega encerta plenament quan parla d'incorporar la vessant americana de l'esquerra. Quan allà per l'any 2000 (o finals de 1999) el president Clinton va anar a Itàlia a una conferència amb líders de la Internacional Socialista, es va certificar que compartim essencialment un gran projecte de transformació. I que és vital que tothom hi col.labori. Potser hauran de ser els americans qui facin aquesta tasca de posada al dia. Perquè si les alternatives de l'esquerra tiren cada cop més cap a la retòrica "progre i alternativa", llavors caldrà canviar d'opció. O afiliar-se a distància al Partit Laborista del Regne Unit, el qual amb Smiith i després amb Tony Blair va entendre això millor que ningú a Europa. I a veure si el Continent troba el seu Blair.
:
MARC DE SAN PEDRO, societat del coneixement:
:
Interpreto aquest article com un exercici d'analisi DAFO sesgada en els quadrants de les Feblesa i Amenaces pel que fa al col·lectiu de les esquerres. Té, com tot a la vida, una doble lectura: la interpretació "problema-frustació" o la de "repte-oportunitat". Tanmateix, no hi ha ningú que en temps de canvi no hagi de canviar res per adaptar-se als temps que vénen o que ja tenim a sobre: Ni la dreta, ni l'esquerra.
:
Diuen que conèixer el problema, ja és mitja solució. Identificades les febleses i si coincidim amb el diagnòstic d'Andrés Ortega, ens pertoca activament aportar els nostres grans de sorra per ser capaços d'avançar col·lectivament amb la realitat tal com la coneixem. Les actuacions, en la majoria àmbits que es plantegen, són necessàries i urgents; cal que siguin intel·ligents.
:
QUIM AMARGANT, militant del PSC i membre de Justícia i Pau:
:
La meva opinió així vist de cop de l'article, és que fa una radiografia bastant real de la realitat social i política d'Europa i el món. Per mi l'esquerra ha deixat el debat ideològic per gestionar la societat allà on governa. El militant, votant o simpatitzant d'esquerres en general no té avui dia cap formació ideològica per saber que és i que vol dir Socialisme i també què s'ha de fer per canviar la societat i al mateix temps com ha de ser la societat que aspira canviar. Els anys 70 i 80 hi havía un debat ideològic al carrer, ara no hi és. Ara es parla de l'atur, la immigració, la seguretat, la fam al món, del medi ambient però no és dissenya cap estratègia per posar-hi remei. Els ciutadans no saben per què passen les coses i qui és el responsable de les injustícies del món. L'esquerra amb la societat del benestar i el consumisme, han adormit la consciència de les persones. La gent aspira a consumir cada vegada més i com més té més esclau és del consumisme. Està obligat a treballar per mantenir el nivell de vida que té. Per tant no té temps de pensar en ideologies per canviar res i que la felicitat no passa per consumir més. Un exemple ja que tu seràs el nou Conseller-delegat d'Urbanisme. Els Ajuntaments d'esquerres dissenyen i aproven nous plans d'urbanisme, però són la gent d'ideologia dretana que inverteix per construir les vivendes ja ha vist la manera de fer diners en poc temps. Com a conseqüència és la pujada de preus de la vivenda perquè en lloc de ser un dret tal com diu l'article 47 de la Constitució, s'ha convertit en un negoci per uns ja que aquet dret ha quedat en mans del mercat. L'esquerra governant mira de construir vivenda pública per ser més assequible a les economies més modestes, però no explica el perquè s'apuja la vivenda ni denúncia l'especulació inmobiliària que hi ha al darrere. Tampoc fa res perquè el sòl sigui públic, ja que és de tots i no per convertir-se en un negoci per uns quants. Per tant la gent culpa a l'esquerra governant de l'augment del preu de la vivenda, no siguent-ne culpable. El culpable és que estigui en mans del mercat. Jo rempre recordo el que diu en l'expresident de Xile, el socialista Ricardo Lagos: "No es pot deixar tot en mans del mercat perquè al darrera del mercat hi ha persones que solament cerquen el benefici personal no el bé comú."
:
MANUEL MAS, diputat a les Corts Generals:
:
He llegit fa poc el llibre “La primavera de la política” i vaig veure que una de les conclusions a que arribava era que el problema el tenia l’esquerra i més concretament la social democràcia per falta de model per respondre als reptes del món d’avui. No hi ha models alternatius i la política és poc “èpica” per engrescar a la gent. L’individualisme de les societats occidentals no ajuda gens a construir polítiques que en general són col·lectives. L'Iceta també n’ha parlat del llibre.
:
JOSEP CANAL, membre de la Secretaria Política Nacional d'ICV:
:
En la meva opinió, l’article és bastant contradictori (o potser només una mica provocador?) en la manera en què planteja algun dels temes. Jo crec que és cert que la dreta avança en la majoria de països d’Europa però penso que això és bastant inevitable ja que avui compta amb la plena hegemonia en els valors i en la cultura majoritària a la nostra societat, on l’individualisme i l’etica del triomfador es proclamen paradigmes de la modernitat Penso que per l’esquerra hi ha la necessitat de bastir un nou entramat de principis que visualitzi de forma clara quin és el nostre model alternatiu de societat. Penso que, sobretot per part de la socialdemocràcia europea hi ha hagut una aproximació als postulats de la dreta que ha fet diluir aquesta visió alternativa i que, per tant, s’han anat “dretanitzant” els missatges cosa que, ineluctablement, porta a que la gent voti a qui millor representa aquests valors que es proclamen com a bons: els propis partits de dreta.
:
Per contra, crec que caldria accentuar els aspectes alternatius de l’esquerra amb una visió a mig i llarg termini, sense por a les posibles derrotes a curt termini. Per exemple, no crec que l’esquerra hagi de perdre ni cinc minuts en trobar un discurs “contra” la immigració, tal com proposa (suposo que provocativament) l’autor. Cal buscar un discurs per abordar la immigració i les seves conseqüències a la nostra societat, no “contra” el fenòmen. Aceptar aquest enfoc d’entrada es situar-se plenament en el camp dels valors de la dreta. Igualment dic de la recuperació dels valors espirituals. El què s’ha de fer és crear nous valors polítics i reivindicar els vells principis que han inspirat sempre l’esquerra (la igualtat, la solidaritat, la justicia, la laïcitat, la pau,…), no hem d’anar al camp de la dreta a veure qui anomena més vegades el nom de Déu (o els Déus). La dreta s’ha apropiat dels drets humans?? On?? De “boquilla”, només de “boquilla”. Només cal veure l’actual debat a Catalunya sobre l’actuació d’alguns mossos a les comissaries. Quan l’esquerra vol posar les mesures per garantir l’exercici efectiu del dret a un bon tracte a les comissaries, la dreta demana l’ocultisme dels fets i exigeix la dimissió del conseller La corrupció?? Evidentment que se li perdona més a la dreta. La visió corrupta de l’exercici del càrrec públic és consubstancial al pensament de dretes; la ratio última de la dreta és el “campi qui pugui” (el cas Marbella és absolutament paradigmàtic: el sr Gil i Gil es presentava dient que s’anava a forrrar a l’Ajuntament, però que també n’hi hauria pels demés i treia 21 regidors sobre 27… I ara que els “corruptes” estan als jutjats, qui ha guanyat? El PP, qui sinó?)

:
Estic totalment d’acord que les paraules cada vegada signifiquen menys coses i, en aquest sentit, parlar de dretes i esquerres, en termes sociològics significa poca cosa per molta gent. Crec que la gent necessita contrastos evidents entre les diverses opcions polítiques i, en aquesta línia, tot el que sigui uniformitzar els missatges i les opcions va en contra de mobilitzar la gent. Cal evitar els debats nominalistes i anar al fons de les solucions davant els problemas reals (avui tothom parla de sostenibilitat, de cohesió social i d’equitat, cosa que ha dut a la devaluació del significat últim d’aquests conceptes)

:
Vivim en una societat mediàtica i això vol dir que l’esquerra necessitem tenir els nostres referents comunicatius potents si no volem quedar anorreats per l’immens domini dels grans grups mediàtics que actuen a favor del “pensament únic” (de dretes,
of course).
:
Necessitem estimular la pluralitat política existent a la societat i això, entre d’altres coses, passa per lleis electorals que respectin el principi “un home/una dona, un vot” (hauríem de començar per Espanya on això es dóna poc). No és cert que no hi hagi pluralitat a les esquerres, hi ha crisi a l’espai comunista, com n’hi ha al socialdem`pcrata però també existeix un emergent espai de l’esquerra verda que és capdavanter en l’elaboració programàtica i que influeix cada cop més en la configuració de les pautes d’allò que serà l’esquerra del futur. Aquest espai va adquirint una cada cop més gran influència electoral perquè aborda un dels gran problemes que té plantejats Europa i el món sencer: el col·lapse ecològic, en relació als models productius i de consum imperants.

:
La dreta europea enyora el model nordamericà on vota poca gent i on hi ha una part molt important de la societat al marge de la vida política i social, part marginal que es controla a través dels mitjans coercitius clàssics (policia, presons, murs,…). Jo crec que això també ho hem d’explicar perquè la gent es mobilitzi per defensar el model europeu d’estat del benestar, no per afeblir-lo sinó per desenvolupar-lo, corregint les ineficiències o els abusos que puguin haver-hi, però no pas abonant el seu desprestigi amb un goteig d’actuacions (rebaixes fiscals, privatitzacions,…) que dia a dia van creant la sensació que això de l’estat de benestar és una cosa dolenta, cara i ineficient.

:
Les identitats nacionals? Un altre tema molt perillós perquè no apel.la a la raó sinó a les vísceres (com ser del Madrid o del Barça). És clar que la dreta té un discurs més fort; el simplisme davant les situacions complexes és l’especialitat de la dreta. Es compren molts metres de banderes i ja està: nosaltres som els bons i els altres són els dolents. La component irracional de la pertanyença a una comunitat o a un territori és un fet evident que tots tenim i que pot jugar un paper positiu a l’hora de consolidar la comunitat però, portat al terreny polític, necessita de propostes articulades que tingui en compte els altres valors bàsics de l’esquerra, especialment la solidaritat. És per això que, en el cas d’Espanya, el ple reconeixement de les pluralitats nacionals i l’articulació d’un projecte federal hauria de ser bandera de l’esquerra enfront de l’uniformisme de la dreta (les dretes) del nostre país
.
:
(post-data)
:
ALFONS PALACIOS. Enginyer en Informàtica i professor de l'Escola Universitària Politècnica de Mataró:
:
Després de llegir l'article de l'Andrés Ortega crec que s'han de fer dos comentaris; primer que la crisi no és de l'esquerra sinó dels partits d'esquerra, el que falla no és l'esquerra sinó la capacitat dels partits d'esquerra, -tots-, per representar l'esquerra sociològica. I segon, que el problema dels partits d'esquerra és que s'han quedat sense valors.
:
Valor és una paraula maquíssima del nostre vocabulari que té molts matissos i significats però que coincideixen en la idea d'importància o rellevància.
:
Valor és ser valent i els partits d'esquerra ara no són valents. Estan acovardits, porucs i incapaços d'oferir un discurs alternatiu al de la nova dreta post-neocon. No hi ha valentia per oferir un model de governabilitat mundial, un model d'ecologia, una resposta davant els moviments migratoris, la pobresa, els conflictes bèl·lics, el poc respecte als drets universals de les persones.
:
Valor és ser útil o ser percebut com una eina útil per a algú. L'esquerra sociològica està avui fora dels nostres partits, per exemple, reclamant el dret a un habitatge digne. Els partits no en tenen cap resposta i, per tant, cap utilitat. Els partits d'esquerra han deixat de ser percebuts com a representants de les classes treballadores, que avui són les àmplies classes mitjanes. Els partits d'esquerra no ofereixen ni certeses ni seguretats a les classes mitjanes, només exigències. No són útils. L'esquerra sociològica se sent orfe i s'absté.
:
Els aparells dels partits d'esquerra els han fet monolítics. Intenten influir en la societat però no es deixen influir per ella. S'han especialitzat en organitzar conteses electorals i en gestionar el poder. La por a la discrepància, al debat, a la discusió, a l'intercanvi d'idees amb la societat civil els fa blindar-se amb estructures massa tancades i poc participatives. Els partits d'esquerra continuen funcionant amb estructures orgàniques del segle XIX en una societat altament capacitada, informada, acostumada al debat tu a tu, a les possibilitats de les noves tecnologies. Hi han poques iniciatives per obrir els partits per a què siguin invadits per les noves idees de l'esquerra sociològica. Hi ha massa por que la gerentocràcia dels diferents aparells sigui desplaçada, a perdre el control. Por, manca de valentia un altre cop.
:
Al burocratitzar-se, l'esquerra es fa dreta. Per a àmplies capes de la societat es difumina la diferència, tots són lluny.
:
Valor és ser important, transcendent. És optar per unes idees o unes altres, per prioritats, per models de societat. Estic d'acord amb l'Andrés Ortega en què un dels problemes dels partits d'esquerra és la pèrdua d'espiritualitat. Ser d'esquerres no ha de ser només una opció a l'agafar una papereta en unes votacions, ser d'esquerres ha de ser una opció de vida, optar per uns valors. Optar pel valor del que és col·lectiu davant dels interessos individuals, optar pel que és públic enfront del que és privat. Hem perdut el referent republicà i el laïcisme. Hem perdut els valors. Hem renunciat a influir i deixar-nos influir, a ser presents en la societat, en les associacions, en les escoles, en els barris, a què els nostres partits d'esquerra siguin eines no només per aconseguir el poder sinó per millorar la vida de la gent des de l'acció social no només des d'ajuntaments i governs, des de les institucions. Els partits d'esquerra han esdevingut massa institucionals. I sense influència en la societat civil no es pot contrarrestrar l'avantatge de la dreta en els grans mitjans de comunicació social.
:
Si hi havia diferència entre dreta i esquerra era, entre d'altres coses, perquè la dreta representava l'status quo, els grups influents i de poder i l'esquerra era el progrés, el canvi, la gent normal sense influència. L'esquerra era l'eina que teníem la gent normal per a què ens tinguessin en compte. Però, en part, els partits d'esquerra són part dels grups de poder i són massa influenciats pels lobbys i grups de pressió. No hi ha canvi, no hi ha frescura. No hi ha un model social alternatiu després del model de socialdemocràcia dels països del nord d'Europa del segle XX, basat en la idea de l'estat del benestar. Quan s'han anat aconseguit al nostre país, sobretot per l'acció dels govers d'esquerra, els guanys de models basat en l'estat del benestar, una part de la societat té la sensació de què no cal continuar lluitant per res més. I d'aquí és molt fàcil passar a opcions que m'ofereixen certeses i seguretats per conservar el què he aconseguit. Aquest és l'èxit de Sarkozy.
:
Els que treballem cada dia amb joves, els que som cada dia dins d'aquest nou món de convivència i de comunitat que promou Internet i les noves tecnologies, sabem que l'esquerra existeix, que continua existint, però que no està als partits tradicionals de l'esquerra sinó en moviments alternatius. Moviments que no troben formes de participar en política i què, sovint, tampoc en volen. Ciutadans i ciutadanes que continuen tenint l'aspiració de millorar i canviar el món però per als quals els partits actuals no tenen valor perquè ni són valents, ni són útils, ni tenen valor ni importància perquè són lluny d'ells i elles i no els proposen cap model alternatiu de societat.
:
MARIA BADIA, Diputada al Parlament Europeu:
:
Mireu el post que ha fet aquí.
:
ORIOL RUIZ, programador:
:
Vegeu aquest altre post que ha fet aquí.
:
JUAN CARLOS JEREZ, policia local, membre de la comissió sectorial de seguretat PSC:
:
Algunos de los problemas que aquejan a los partidos políticos de izquierda no son ajenos a la común deslegitimización de la representación política en general a partir de la evidencia de los cada más potentes nuevos centros de poder global que coinciden con los intereses de los grandes truts transnacionales que dejan a las políticas estatales como meros ejecutores acompañantes de parte de sus estrategias.
:
Deslegitimación de los sistemas políticos que puede no ser un accidente sino una finalidad perseguida por los poderes económicos.
:
La izquierda occidental que ha ostentado el poder político en los últimos 25 años ha sido corresponsable de las estrategias que han generado el actual escenario.
:
Mientras que la izquierda históricamente luchaba por ideales a corto, medio y largo plazo, se diría que las izquierdas actuales se mueven por intereses políticos a corto plazo, intereses muy relacionados con los flujos electorales. Y no puede ser de otra manera si renunciamos a la cultura participación con el tejido ciudadano y a la tarea – nada valorada – de la pedagogía política.
:
Si aceptamos quedarnos en el marketing político electoral del corto plazo, la derecha nos ganará siempre en eficiencia y medios (es su escenario). Si decidimos combatir esa tendencia, no puede ser como ahora, compitiendo en su terreno sino llevándolos al nuestro: el de la identificación con la gente.
:
Claro que no es fácil, en la sociedad de la información, individualista, concitar adhesiones a loables causas comunes sino conseguimos primero legitimarnos ante esta nueva sociedad.
:
Las viejas técnicas políticas y sindicales, basadas en estructuras tan consolidadas como prescindibles, ya no sirven.
:
La sección sindical básicamente representa a los trabajadores fijos, las asociaciones de vecinos – salvo excepciones en barrios muy cohesionados – sólo representan a algunos pocos vecinos. Los partidos de izquierda están faltos de militantes sin empleo público, cargo político o aspiraciones a ello.
:
¿Somos la vanguardia teorizada por Marx o simplemente la élite de Pareto o Mosca?
:
Hay tantos ejemplos para ilustrar el divorcio entre la llamada sociedad civil y la representación política, y hay tanto riesgo en caer en discursos deslegitimadores del sistema.
:
Ciertamente, el hecho de llamar "sociedad civil" a la sociedad en general para diferenciarla de esa otra clase: la "sociedad política", es suficientemente esclarecedora del divorcio actual.
:
Caemos en la trampa de discursos autocomplacientes de tipo "macro", obviando a menudo la realidad "micro" que atenaza a infinidad de personas en el día a día.
:
Estamos en un proceso de transformación social a gran escala que dificulta la búsqueda de soluciones, pero hay indicios evidentes que sugieren mayor transparencia de las organizaciones políticas, mayor abertura de éstas hacia la sociedad y aplicación de fórmulas de participación ciudadana en la gestión política.
:
Deberíamos añadir a esta receta de la gobernanza que se está consolidando, buenas dosis de ética, autoridad moral y pedagogía.
:
Pedagogía, porque si aceptamos resignadamente que se eduque a los ciudadanos en el opio del Carpe Diem y sus derivados, no nos rasguemos luego las vestiduras porque han aceptado acríticamente las fórmulas populistas de la derecha.
:
Ética y autoridad moral, porque ya no "se supone" sino que hay que demostrarlo diariamente. La izquierda debería desprenderse del boato y la pompa del poder, arremangarse, allanar su discurso, hacerse más accesible a la gente.
:
Por no hablar de los tics de la vieja izquierda que tanto juego han dado y dan a los que van de liberales, pero que bien haríamos en cuestionárnoslos.
:
Publica un comentari a l'entrada