El que realment és tabú, avui, és el dolor. Em sembla que ja he explicat alguna vegada en aquest bloc com vaig notar la reacció del públic un dia en una exposició a Venècia en la qual hi havia un quadre dels anys 60, no recordo de qui, que simulava una parella masturbant-se, davant la qual la gent passava com si res, i més endavant un altre de Jenny Saville on apareixia una noia intubada, i davant la qual la gent mostrava el seu rebuig. Efectivament, la iconografia religiosa ens mostra moltes coses, no tan sols l'erotisme. També expressa el dolor, just el que exhibiran les processons de Setmana Santa d'aquí a uns dies. En una societat anestèsica com la nostra, el dolor fa nosa, el sexe no tant (a la publicitat és el principal reclam). Diria que provocarà més l'artista que aconsegueixi transmetre la ferida íntima i trencadora del dolor, de tota l'agoixa que supuri com el pus i cerqui desconsoladament, com en el sexe, l'abraçada salvadora de la fraternitat humana o com en vulgueu dir.
2 comentaris:
Estic d'acord amb tu, Ramon. No hi ha cultura del dolor ni de la mort en aquesta societat. Però si la pots trobar en segons quines cultures del món.
David
David,
Jo crec que hi ha dos problemes (junts) i, pel que veig, campen arreu del món occidental. Un, molt contemporani, que consisteix en fer desaparèixer o menystenir tot allò que és sofriment, límit, fracàs...
I l'altre, que s'està covant fa una mica més però que també és molt contemporani, que consisteix en no haver substituït l'antic simbolisme i ritual mortuoiri per cap d'altre tan eficaç. Sense cultura (i el ritual n'és una base, especialment per aquests temes) no sabem com tractar la natura i els seus límits.
També vull fer notar que la provocació via sexe és completament passada de moda.
Publica un comentari a l'entrada