dissabte, de novembre 17, 2007

L'infern

William-Adolphe Bouguereau: Dante i Virgili a l'Infern (1850)
:
El món sembla l'infern. No sé si ho és, però ho sembla i fem tot el possible per veure-ho. De manera que veiem les desgràcies del món, no em refereixo a les 'naturals', sinó especialment aquelles el subjecte de les quals és aquest home que és llop per l'home. Les guerres, les violacions, els abusos de tota mena, els assassinats, les estafes, les llars de foc (vull dir les cases amb violència), el racisme, la deforestació. En un ordre menor, altres tòpics com el Nord depredador, l'Espanya plural impossible, l'Islam terrorista o els Estats Units opressors. I, quotidianament, els veïns dels quals desconfiem, els marrecs que ens atraquen, les parelles que es trenquen, els companys que ens traeixen, el sexe repressor, la malaltia que ens mata, les drogues que ens alienen, l'angoixa que ens menja.
:
Amb una mica de sort, serà aquest infern l'incentiu per lluitar-hi en contra, encara que sigui en petites dosis un pèl aburgesades, però amb claredat absoluta per discernir el cel de l'infern. O, si no, l'infern és potser l'excusa més propícia pel nou Faust modern que el distreu amb el desig, la felicitat momentània, les escletxes d'una plenitud a la que, de fet, has renunciat signant amb sang.
:
Potser sí, que és l'infern, tot això. Per si de cas, llegint el darrer número de la revista Claves em topo amb un capítol del darrer llibre de Bauman, encapçalat per una cita d'Italo Calvino, que ens entrelluca una tercera posició molt més recomanable.
:

El infierno de los vivos no es algo que será: existe ya aquí y es el que habitamos todos los días, el que formamos estando juntos. Dos formas hay de no sufrirlo. La primera es fácil para muchos: aceptar el infierno y convertirse en parte de él hasta el punto de dejar de verlo ya. La segunda es arriesgada y exige atención y aprendizaje continuos: buscar y saber quién y qué, en medio del infierno, no es infierno, y hacerlo durar y darle espacio.
:
Italo Calvino a Le città invisibili. Ed. Einaudi, Torí, 1972 [trad. cast. Las ciudades invisibles, Ed. Siruela, Madrid, 1998], citat per Zygmunt Bauman a "La utopía en época de incertidumbre", Claves de Razón Prática, Madrid, nov. 2007, cap. 5 del llibre Tiempos Líquidos, Ed. Tusquets, Barcelona. 2007.

:

versió en àudio

6 comentaris:

Anònim ha dit...

M' ha agradat la cita.
Des d'una altra conceptualització , em suggereix els termes de "Pulsió de Mort" en l'ésser humà que va introduir Freud a partir de 1920 i ja més endavant, la formulació al voltant de la "compulsió al gaudi mortífer " amb la que J. Lacan repren allò introduit pel primer.
Molt suggerent el post.

J.T.

Napoleón Bonaparte ha dit...

Sobre el infierno "real" aquí, ya me entiendes ¿Alguna culpa tendrán los políticos?. Y no lo digo por ti, que siempre que digo políticos te das por aludido. Hablo de hambre, guerras, miserias, enfermedades que se curan y no se tiene acceso a medicinas, etc.

Un saludo

Marc Arza ha dit...

Ramon,

A l'Olla de Grills s'ha obert un debat interessant: o PP=PSOE o CAT=PSOE.

http://olladegrills.wordpress.com/2007/11/18/o-psoepp-o-catpsoe/

T'apuntes,

Marc Arza
www.catalunyafastforward.blogspot.com

Ramon Bassas ha dit...

- J.T.
Gràcies, m'agarda que el trobis suggerent. Com recomanen Freud i Lacan 'curar' o reconduir aquesta pulsió?

- Napoleón,
Me imagino que parte, sí. Aunque siempre digo que 'políticos' (como 'sexuales', 'espirituales', 'hambrientos', 'sensibles'...) lo somos todos. En cualquier caso, no entro en este post en quien tiene la culpa, sinó en cómo afrontarlo.

- Marc,

Ho miraré. Gràcies.

Anònim ha dit...

El món és només un infern a causa de l'egoisme i la poca empatia cap a les persones; no ho és per aquella gent que sense tindre en compte la seva raça o classe social aconsegueix viure just amb el necessari.

Ramon Bassas ha dit...

- Anònim,
I tant. Però el problema deu ser... què és el necessari?