dimarts, d’agost 12, 2008

Dansar amb Nancy Spero

Propostes d'agost - 12
:
Si destrueixes allò que oprimeix l'home,
si dons la mà al germà humiliat,
la nit del teu combat serà com llum a ple matí.
Llavors del teu pas podrà néixer una dansa.
La dansa que inventa la terra de demà,
la dansa que inventa la terra de Déu.
Cançó (versió de Xavier Morlans, música de J. Akepismas) inspirada en Isaïes 58.
:
Avui us proposo que visiteu l'exposició que hi ha al Macba de l'artista nord-americana Nancy Spero. Sota el títol de Dissidanses (entre la dissidència i la dansa) ja remet a l'element central de l'obra que es mostra antològicament: de la ràbia a l'afirmació, de la creació com a vòmit (o llangot) al cos com a llenguatge, de la sexualitat que fa callar (que tapa la boca, literalment) a la que allibera, de la violència que funda la cultura (Marduk, Caïm, Cronos) a la solidaritat, de la lletra al signe, de la masculinitat a la feminitat, d'un pol a l'altre d'un imant, del yin al yan. Aquesta és la tensió creativa sense la qual, de fet, no hi ha vida. O la vida humana, la cultura.
:
L'exposició permet veure quin és el procés de l'artista, prenent el llenguatge expressionista que irromp a la societat burgesa dels cinquanta com a explosió d'un interior adust, emprenyat amb el món, lliurat als sentiments. De seguida, però, pren el cos o la figura humana -cada vegada més unívocament femenina- com el signe dels llenguatges que va provant, de manera que l'entorn es corporeïtza (les bombes, l'angoixa, la guerra) adoptant sempre el punt de vista de la víctima, ajudada per l'obra d'Artaud o Mallarmé.
:
També podrem veure, malgrat una evolució notable i evident del seu llenguatge, una cíclica presència dels temes i dels símbols que ha anat creant. No pas per ella, potser, sinó perquè el món que pretén retratar (i el punt de vista que hi adopta) comet sempre els mateixos crims, sembla. I ella creu que la veu de l'artista ha de ser la de fer-ne el clam de llurs víctimes. I després, dansar, fer passar les imatges al voltant del cap o del teu propi cos, embolcallar-te no del dolor, tan sols, no de l'espant de viure, sinó de la bellesa de fer jugar el cos, de deixar-lo anar, d'afirmar-lo, de fer-lo viure a través nostre.
:
Si hi aneu encara podeu fer un parell de coses més. Una, visitar l'exposició permanent del Museu, que val molt la pena. L'altra, veure l'exposició del català internacional Francesc Torres (Da Capo), una mena de constructir de símbols de les contradiccions més bèsties de la societat contemporània. Destaca la sèrie de fotos sobre la 'neteja' de les Corts espanyoles.
:
  • L'exposició Nancy Spero. Dissidanses és al Macba, Museu d'Art Contemporani de Barcelona, Plaça dels Àngels 1, Barcelona, fins el 24/09/2008. Del 14/10/2008 - 05/01/2009 serà al Museu Nacional Centre d'Arte Reina Sofia i del 27/01/2009 - 22/03/2009 al CAAC Sevilla.
  • Obres reproduïdes: Kill Commies/Maypole ("Mata comunistes / Arbre de maig" 1967), Codex Artaud XXVII (1972), Birth ("Neixement", 1981), To the revolution ("A la revolució", 1996).
  • Llegiu aquó crítica de Carles Guerra a La Vanguardia (30.7.2008).
:
Publica un comentari a l'entrada