A Gràcia i en gràcia

Aquest matí hem visitat, amb Joan Antoni, Ivan i Fermí, el Bus de l’Estatut.

:

A la tarda, hem anat a Gràcia, a veure els carrers engalanats d’enguany. Fotos. El meu fill em sorprèn identificant un dels grups d’animació "La gresca i la ventresca", diu, "han actuat tant a l’escola com a l’esplai". També em sorprèn la seva desimboltura a les llibreries que hem visitat, abans de pujar a Gràcia.

:
He fet algunes compres. Destaco dos llibres d’oferta de Donna Leon en català a la Catalònia, Mort a Venècia (no confondre amb la famosa obra de Thomas Mann) i Mort en un país estrany, d’Edicions 62 (Barcelona, 2001). I també, a la Claret, de la col·lecció "Espai obert" que editen a Barcelona Claret i el Centre d’Estudis Francesc Eiximenis, tres quaderns interessantíssims: de l’amic Francesc Grané El consum mediàtic, indicador de la recerca individual. Mitjans de comunicació i experiència cristiana (2003), d’Albert Sàez El rebuig del fet religiós a Catalunya (2003), i de Lluís Duch, Cristianisme i secularització (2004). Per últim, el darrer llibret de Gaspar Mora, Què és ser cristià, editat pel Centre de Pastoral Litúrgica (Barcelona, 2004).

Un parell de comentaris:

:

Del llibret de Francesc Grané em queden dues conclusions bàsiques. Primera: la necessitat de no rebutjar les possibilitats que ens permeten tots els actuals mitjans de comunicació de masses, especialment la televisió, per poder viure l’experiència religiosa. I segona: la necessitat de reivindicació dels elements claus, "forts", que té el cristianisme en un món que no en parla: Déu, Jesús, l’Evangeli... És un llibret molt recomanable I no és perquè sigui amic meu), amb molts suggeriments sobre el nostre quefer quotidià, sobre la crisi de la religió, sobre l’absurd del rebuig als productes de la televisió...

I un altre comentari. No sé si m’agradarà o no el llibre de Gaspar Mora, m’imagino que, com tot el que he llegit o sentit d’ell, serà molt profitós. En tot cas, és un autor al que tinc molt d’apreci des de fa força anys. Mig per casualitat, un amic i jo ens vam apuntar a un curset que feia la parròquia sobre la moral cristiana. Devíem tenir 14 o 15 anys i, per tant, l’esperit més obert als dubtes i a la rebel·lia que no a res més. Jo no sé al meu amic (que, per cert, em sembla que ja no és creient), però sí sé que a mi em va impressionar. Sobretot, em va aclarir molts dubtes i em va ampliar notablement els horitzons intel·lectuals de la meva fe. Parlar de Déu i parlar clarament de Déu, això que volia en Grané, em va servir molt més per a la meva fe (o de colofó, en tot cas) que no anys i panys de catequesi que, això sí, tractava temes d’actualitat, temes pretesament més "propers" als adolescents, o la classe de religió a l'Escola Pia que, després, he hagut de reconèixer com a una font inesgotable de coneixement. No és massa exagerat dir que si avui sóc creient, si vaig superar uns quants anys de risc potencial de deixar de creure (i segurament hauria estat així, conec molt pocs supervivents) , és perquè aquell senyor em va explicar més clarament que mai (amb les claus que segurament aleshores buscava) de què va això de Déu, i quina mena de proposta és la cristiana. Em sembla que tot, des d'aleshores, m'ho explico a través dels paràmetres que vam comentar en aquell curset.