La bardissa que no crema

Ja sé que ens inquieten i encurioseixen les cares de Bélmez, les psicofinies de Belchite (aquest diumenge a Antena 3) o la darrera pel·li sobre esperits, fantasmes o extraterrestres. Tenim tendència a explorar més enllà dels límits. També ho fem amb coses més quotidianes, explorant els marges del permissible o el conegut, del domèstic o del desitjat. Com un infant, que sovint es posa a prova i ens posa a prova. Talment com la poma prohibida de l'arbre del coneixement del bé i del mal. Però aquesta poma condueix irremisiblement, de nou, a la vida. A dins d'aquests límits que trobem insuficients, fins que ens adonem, quan la vida va en sèrio, que són l'únic argument de l'obra.

:

La vida, així en minúscules. La que passa a casa i al carrer de casa, a la nostra cuina ("Entre los pucheros también anda el Señor...") i al nostre llit, al nostre cap i al nostre cor, per les nostres mans i per les nostres venes. La vida que passa als nostres i la que passa als altres que tenim tan a prop. La vida dels nostres errors i de les nostres decepcions, i també de la sudden illumination.

:

Avui, a totes les esglésies del món (incloses les espanyoles, al marge del subidón sexualista dels nostres bisbes), es llegeix un passatge de l'evangeli de sant Lluc (20, 27-39), en el qual Jesús respon a una provocació dels saduceus, i diu que els homes "ja no poden morir, puix són semblants als àngels, i són fills de Déu, essent fills de la resurrecció" perquè "ell no és pas un Déu de morts sinó de vivients". Ja sabem que la vida sovint decep, i que crema. Però, com recorda el mateix text, la felicitat és com la bardissa que no crema. La vida total. Totalment orientada a la felicitat, és a dir, al que veritablement val la pena de ser viscut.