Tanta felicitat no podia ser.

Font: El Periódico.

Si no fos perquè tots temem les conseqüències que una nova victòria de Bush pot tenir en el context de la pau mundial, especialment, però també en l'economia, per exemple, podríem dir que, almenys, l'etapa que s'obre, per complexa, és més estimulant. Una manera amable de dir que tots plegats hem de fer millor els deures, potser. I que l'única virtut del perdre és la humilitat.

:

D'entrada se m'acuden alguns factors que m'agradaria compartir amb qui vulgui (a veure si ho trobeu igual), de caire estrictament d'estratègia electoral (és clar que, amb prudència, jo també creia que guanyaria en Kerry...).

• Missatge (1): Guanyen els optimistes: Com va dir fa uns dies el psiquiatre Luis Rojas Marcos (vegeu el meu post del 18 d'octubre) en un article el president ha estat reelegit pel seu optimisme. "Bush comunica al electorado machaconamente que espera que pasen cosas buenas y que él es el único que puede hacer que esas cosas pasen". Recordeu que la tàctica de Bush de comparar-se sempre amb algú pitjor que ell, li evita de fer-ho amb altres presidents anteriors, molt millors que ell. Diu "el talante positivo es más popular y atractivo, y genera más seguridad y esperanza de victoria en los ciudadanos que la personalidad lacónica, severa o derrotista". Recordeu també com es presentà Zapatero al Congrés socialista que el va elegir: "Pues no estamos tan mal" (i tant si hi estàvem!).
• Missatge (2): Clar, breu, útil. És obvi que no ha estat el cas de Kerry, excepte el d'aglutinar el descontent (el pessimisme?). Segurament en la resta de temes o bé no sabien massa què fer, o bé no sabien massa com explicar-ho. L'esquerra té tendència sempre a matisar, a explicar-se, a fugir de la simplicitat. Però tot allò que podem resumir, tot el que podem fer més clar i diàfan, ajuda molt més a explicar-te, i segurament és molt més pedagògic.
• Tàctica (1): No menysprear la normalitat. També la simplicitat personal és sovint menyspreada, ignorant que també hi ha un papanatisme intel·lectual, una impostació, una màscara ("els polítics", el llenguatge de jerga), que sovint amaga més que no mostra l'autenticitat. És un valor en alça, paradoxalment al temps que vivim (el capitalisme de ficció, diu Verdú), l'autenticitat.
• Tàctica (2): No menysprear l'espiritualitat i l'èpica. Tampoc no ens ha de fer tant de riure la importància de la religió en les passades eleccions, seguint el fil de l'anteior comentari. Kerry, al final, se'n va adonar (pertany a la confessió majoritària, però que, front a totes les protestants, per adquesta condició) i va recórrer a la dimensió religiosa dels candidats (als EUA no s'entén que un no professi una religió, qualsevol religió). L'autentictat és simplicitat, sí, però també són valors. L'èpica de país en guerra contra el Mal (repeteixo: riem-nos-en menys i vegem quins valors proposem nosaltres contra el Mal... o és que no reconeixem el Mal?) reforça aquest missatge. Bin Laden també.
• Estratègica: La contra-mobilització. I Bin Laden va irrompre per recordar-nos-ho. I Michael Moore (que provoca entre la dreta americana una mena de tírria similar a la que a l'esquerra espanyola provoca Acebes, posem per cas) va fer la resta. Les campanyes televisades atempten contra el principi de la segmentació del mercat, bàsic en el màrqueting (també el polític) i, per tant, un missatge pot ser tant útil per mobilitzar els teus com per mobilitzar els altres, emprenyats amb tu. No sé si m'explico. Caldrà analitzar bé els segments de l'electorat mobilitzat i el desmobilitzat, i començar a treballar-s'ho. Per sort, d'aquí quatre anys sant tornem-hi.

Òbviament, el país amb més experiència electoral del món, on hi ha els millors politòlegs i estrategues, això ja ho han tingut en compte, suposo. Però un conjunt de factors (entre els que hi deu haver l'encert dels assessors de Bush, per descomptat, que també en saben molt) pot haver menat a una derrota com aquesta.