Ple del Carmel | Joan Pau II

He pogut veure, emprenyat com una mona, la intervenció del portaveu i exconseller Felip Puig al debat extraordinari que avui s'ha fet al Parlament de Catalunya per tractar l'esfondrament del túnel de l'allargament de la línia de metro que passava sota el Carmel. Potser la veu i els ulls delataven l'ignominiós cinisme del que defuig la seva part de responsabilitat, del que s'estima més avantposar la lluita partidista que l'arranjament del problema i a l'atenció preferent als afectats, del que no ha estat mai ni a la sola de la sabata de la dignitat del conseller Nadal. Hem estat a punt, només a punt, de la ruptura del famós oasi català. Com diu el President Maragall, els reptes del país segurament no ho permeten. Ni probablement ho permetran mai (per cert, no ha estat original, la insinuació del President que ràpidament ha retirat, avui l'editorial d'El Periódico era molt explícit).

:

He sentit en Felip Puig a l'hora de dinar (sort que el dinar era frugal). Fa una estona, he pogut llegr a internet la intervenció del portaveu socialista, Miquel Iceta, emotiva i amb algunes frases brillants. Crec que resumeix molt bé (i molt moderadament) el que pensem els militants socialistes sobre aquest tema.

:

Per cert, demà a Mataró n'hi ha un que fa una conferència parlant d'"un any de govern perdut". Un que porta molts anys perdut, almenys des de 1999. (Ostres, no segueixo, l'oasi...).

:

El Papa es mor?

:

No ho sé. Ja l'han matat tantes vegades... Sempre dic mig en broma als menja-capellans que me'n parlen (es deuen pensar que sóc un papista) que estiguin tranquils, que després en vindrà un altre. Fora de l'obsessió per la castedat, una por immensa a la modernitat i la reacció contra visions crítiques al si de la mateixa Església, vindrà un dia l'hora de parlar també dels aspectes positius del papat de Joan Pau II, un papa que ha sabut utilitzar alguns dels trets moderns, o potser postmoderns, per fer sorgir l'esperança arreu del món. Avui l'Església és menys de l'Europa occidental i ho és més de l'Est, menys d'Occident en general i més d'Orient, menys del Nord i més del Sud. A vegades li costa el diàleg, especialment amb alguns, però abat murs, conscient que encara el relat cristià acompanya aquells que cerquen el camí de l'alliberament i la dignitat personal. Recordo el que va dir un dia un conegut meu, responsable estudiantil a La Vanguardia (que és gai, ateu, i no pot veure el Papa) , quan el Pontífex va aplegar no sé si un o dos milions de joves en un viatge a Filipines, fa ja uns quants anys. Més o menys deia que la seva presència havia permès dotar d'esperança (l'esperança d'un món millor, aquí i ara) a molts joves que no en tenien, i que ho necessitaven, i que només per això calia respectar-ho i valorar-ho. Bé, a veure si m'estic tornant papista... (en les coses de follar no, eh!).