Pàgines

dissabte, de març 19, 2005

El joc del dubte

taüll Pantocràtor de Sant Climent de Taüll (fragment), MNAC, any 1123.
:

Realment, són uns agosarats els de Valors. A qui se li acut publicar mes a mes una revista sobre valors, valors que no estan massa de moda, parlem clar. El silenci, la responsabilitat, el treball, compartir... Aquest mes s'han superat ells mateixos i parlen de Déu. Bé, no ben bé així. A la portada ho titulen "El perquè de tot plegat" (ullet als monzonians). Al sumari (p.3) ensenyen la punteta i en diuen "La religiositat". Però no és fins la plana 9 (com els desplegables) que surt Déu amb totes les lletres. Ja diu en Joan Baron, a la mateixa revista, que pornografia i evangeli són dues paraules que vénen de la mateixa llengua, el grec.
:
En fi, és la feina d'en Joan i la Maria, directors de la revista mataronina als qui mai no agraïrem prou la seva titànica dedicació, la que ens brinda un número excel·lent, arriscat, on persones que creuen i persones que no creuen parlen de Déu, aquest fenomen tan absent del llenguatge, potser tan tabú. Òbviament, molt més que el sexe. En un d'aquests programes cardíacs de TV hi havia un que li preguntava a una pobreta aspirant a famosa: "¿Pero hubo tema o no hubo tema?". Bé, en aquesta revista hi ha força tema.
:
De tots ells, però, em quedo amb el magnífic testimoni de l'amic Toni Canal, una entrevista molt recomanable en la que es "despulla" sense pudor respecte a aquest tabú. I ens diu que va començar a creure al llit de mort del seu pare. "Vaig pensar que el pare acabava així perquè Déu ens havia fet lliures", diu. "A partir d'aquell moment hi ha dubtes que em comencen a encaixar". Aleshores he pensat amb una sentència de Ludwig Wittgenstein que vaig llegir fa molts anys i que sempre tinc present: "Qui vulgués dubtar de tot no aribaria ni tan sols a dubtar. El joc mateix del dubte pressuposa ja la certesa" (De la certesa, 115). Fixeu-vos com el que hem rebut, el llegat cristià en aquest cas, adquireix sentit després del dubte, després de la reinterpretació personal, després de l'experiència.
:
"Ara no m'avergonyeixo de creure;" diu encara Toni Canal, "estic convençut de l'existència de Déu i de la presència de Déu entre els homes. No veig el fet religiós com un conjunt de normes imposades sinó com una vivència que es viu i que es pot compartir amb els demés sense obligar ningú a res". I acabo amb aquestes frases: "també he après a no jutjar ningú per la seva manera de viure o creure la fe. Només Déu sap què hi ha en el cor de cada home".
:
Només m'agradaria saber una cosa: Quant ha cobrat, en Toni, per aquest destape en exclusiva?

4 comentaris:

  1. El que es preguntarà la gent és quan t'he pagat jo a tu per l'ensabonada...
    En Toni no va cobrar res. En dono fe (veus, ja hi tornem a ser. La fe...)
    joan

    ResponElimina
  2. Doncs noi.... Déu n'ho do.... i mai més ben dit!

    Bones reflexions Ramon! Enyoro Mataró! Hi vaig neixer i fins als 22 hi vivia! Tinc ganes de tornar-hi a viure... a veure si tinc sort i baixen els preus dels pisos de La Riera XD

    ResponElimina
  3. Ramon: francament no entenc la teva darrera pregunta.

    ResponElimina
  4. La darrera pregunta era una ironia, és a dir, com aque ara tothom sembla que es "despulli" per diners...

    ResponElimina