De la felicitat a les enquestes

Dissabte feliç

:

Ahir a la tarda no vaig parar. Havent dinat, amb l'Alcalde vam anar a visitar els participants de l'Escola de Formació dels joves socialistes del Maresme. Un èxit de programa i de públic. Vam assistir a bona part de la xerrada de José Zaragoza i, com sempre, vaig aprofitar molt les seves reflexions per aplicar-les a alguns casos que em volten pel cap. Llàstima que no tinc massa més temps per quedar-m'hi més estona.

:

Després vaig baixar per arreglar-me i anar al Palau de la Música, on el Cor del Palau de la Música, d'una banda, i l'Orquestra de Cambra d'Andorra, d'una altra, interpretaven obres de Rossini i de Vivaldi ("Les quatre estacions"), respectivament. Prèviament vaig sopar al restaurant del costat. Amb això i una companyia immillorable, ves per on, vaig pensar que sóc un home feliç. I ho vaig celebrar.

:

Primer una cosa i després l'altra

:

Ahir algú em preguntava si no deia més coses de les que he dit en aquest blog de la situació política creada després de la dimissió del director de l'Impem, a Mataró. No és el lloc, segurament, ni el meu càrrec m'ho permet, de fer unes reflexions més o menys en veu alta d'un tema del que, òbviament, hi he donat moltes voltes. Però hi ha un altre motiu: em sembla que en casos com aquest, i en moments com el que estem, els responsables polítics hem de parlar menys i fer (en aquest cas, deixar fer) més. Ho dic uns dies més tard que hi hagués Ple, en el que s'hi desenvolupà un debat sobre el tema, amb peticions de dimissió (certament, innecessàries, el propi regidor ha demanat el retorn de les seves competències a l'Alcalde i aquest ho ha acceptat) i amb consideracions polítiques que, certes o no, no vénen massa al cas. És legítim de fer-ho, és clar, aquest és el paper de l'oposició. Però seria bo de centrar-se en els fets, de ser prou clars i precisos, d'escoltar i respectar la visió de tothom i, especialment, reparar tot allò que calgui, si s'escau. Així de senzill.

:

A ningú se li escapen les conseqüències polítiques, és clar, però segurament, un cop retirades les competències al regidor a fi i efecte de facilitar l'expedient informatiu obert, cal esperar a la conclusió d'aquest darrer. Primer una cosa, i després l'altra, o correm el risc de no fer-ne cap de bé. I, mentretant, que no s'aturi res, com dèiem. Cap dels treballs en marxa, cap dels serveis que es presten, cap de les activitats previstes, i tot garantint la direcció diària d'aquest organisme. Tot plegat, és clar, damunt la taula de la transparència.

:

La campanya de Patxi (VIII)

:

:

Ahir es feia pública l'enquesta del CIS sobre les eleccions basques (feta abans del mandat de Batasuna de votar aquest estrambòtic partit comunista), que confirmen la tendència altament alcista del PSE, la tendència a la baixa del PP i el repartiment dels escons de Batasuna entre els partits de l'actual Govern i l'escindida Aralar. Tot plegat, amb una lleugera tendència a la baixa del bloc nacionalista. Falta un petit esforç, una estiradeta, perquè Patxi faci encara un millor resultat i trenqui per primera vegada l'hegemonia "bloquista" i sigui absolutament imprescindible la seva concurrència en el futur d'Euskadi. Ell està disposat a encapçalar-ho. Els diaris també parlaven d'enquestes internes del PSE que confirmarien les tendències del CIS, però mb la salvetat que el nou partit estalinista o no sé què recuperaria 4 dels escons de l'antiga Batasuna, amb la qual cosa la resta del bloc nacionalista quedaria encara més empetitit. Avui, unoa altra enquesta a El País (les enquestes són sempre molt conservadores) confirma que el Govern actual podria no assolir la majoria, que els candidats de Batasuna els prendrien els escons que falten, i que Patxi puja. Aquest diari recorda que, en aquests vint-i-cinc anys d'hegemonia nacionalista, el seu suport electoral ha passat dels dos terços al 50%.

:

Dit això, s'ha de dir també que les enquestes sempre s'equivoquen, és a dir, que cal llegir les tendències, la informació interna dels blocs que mi no es publica, la informació periòdica, els marges d'error, les "trampes" entre vot decidit i estimat, etcètera. I que, en realitat, les opcions són dues: o ens quedem com estem -cadascú a la seva trinxera- o canviem, comencem un procés unitari i ampli. Això darrer (i l'electorat ho comença a percebre, per bé i per mal) és Patxi.

:

En Francesc Amat, que és un bon noi i amic meu, publica a capgros.com un article en el que, després de fer una molt bona anàlisi amb quatre pinzellades, conclou que el millor per a tots seria l'entrada del PSE en un govern amb l'actual majoria (precària), com un mètode "per trencar així definitivament la dinàmica d'enfrontament polític entre els anomenats bloc constitucionalsita i nacionalista". Bé, com que l'únic interessat en tencar aquesta dinàmica sembla ser el candidat socialista, no són els altres els que s'han de moure? El millor és un govern de "tots contra el PP"? En fi, segueixi's l'estratègia que se segueixi, en Cesc i jo coincidiríem, crec, que només si Patxi López es converetix en actor imprescindible és possible d'assajar-les i plantejar-se-les. I això, avui per avui, passa perquè el bloc inamovible que fins ara ha governat perdi les eleccions.