Perseguint l'horitzó

:

Fins el 22 de maig, a l'Espai F del Foment Mataroní, hi ha una mostra on s'exposen vídeos de les accions efímeres que un grup d'estudiants de 2n de Batxillerat Artístic l'Escola Pia de Mataró van fer fa poc a la platja, en record d'una iniciativa semblant que un grup d'artistes feren el 1981. L'exposició es diu Efimèr-ide. Potser perquè estic llegint el llibre de la Inés Castel-Branco, l'exposició m'ha interessat molt i, especialment, l'obra Perseguint l'horitzó, de Laura Ortega, Marion Krmpotic, Rous Vallmajor i Irene Grau.

:

Consisteix en pintar, damunt un plàstic transparent llis subjectat amb dos pals, i en situació horitzontal, les ratlles de l'horitzó que cada un dels autors ressegueix. Ho fa amb un pinzell gruixut i amb pintura negra, d'espessor variable. El resultat són unes ratlles fràgils, però d'una hortzontalitat contindent, paral·leles, cap d'elles sobre-posant-se, i el mar resta finalment mig amagat al fons, amb l'horitzó de nou desafiant a qui vulgui definir-lo, i les ones, les oblidades ones, petant.

:

M'agrada la proposta per vàries coses. Per exemple, sempre he volgut fantasejar amb la possibilitat de dibuixar damunt l'espai, a l'aire. Per això també trobava interessant l'aposta de Matarona, o els dibuixos de les bengales el dia de sant Joan. I sempre he pensat que aquesta possibilitat no pot ser més que efímera, com l'arc de sant Martí o la ratlla que deixen els avions. També crec que hem d'aturar-nos en aquesta reivindicació del traç pintat amb un pinzell negre, i fer d'aquest gest la pròpia obra d'art, no pas el resultat. És una mena de trajecte. Els grafistes xinesos hi expressen, de fet, el seu trajecte interior, resseguint un horitzó una mica menys clar. Vegi's el contrast. En aquesta acció, més aviat hi ha poc interior. Seguint amb la reflexió de Lacroix a rel del seu darrer llibre, hi ha emoció, sí, però hi ha sentiments? Una altra idea que em ve al cap és que l'obra representa molt bé l'ànsia segurament impossible d'abastar (o de definir) l'horitzó que, com canta Serrat, "cuando más lejos voy, más lejos se va". I malgrat tot, només si el dibuixem (cadascú el nostre, ben diferents, ben semblants) serem capaços de tenir-ne un tros.

:

La reflexió sobre l'horitzó em sembla cabdal. No parlaré ara en el cas de l'experiència humana, en el que és indestriable. Especialment penso en les arts plàstiques. De Turner a Rothko, per exemple, l'horitzó pot ser allò diàfan o allò fosc, desdibuixat o perfectament definit, unint els dos plans o separant-los amb força. I sempre la nostra mirada, la nostra situació lliurement triada, esdevindrà una de les possibilitats de gaudi, o d'interpretació, de la peça.

:

I el darrer suggeriment que comentaré té a veure amb l'exposició mateixa. Tenim una mala relació amb l'efímer, un experiment que ens aproxima a l'art amb molta més intimitat, amb més implicació que amb els suports d'art perenne (bé... hi ha art perenne?). Ho dic perquè aquesta exposició de l'espai F no és exactament una exposició, em sembla que més aviat és un reportatge més o meys ben decorat. Sense que això signifiqui un menysteniment, la veritable experiència artística fou la que hi hagué aquell dia a la platja, des de la instal·lació dels pals, fins a l'olor del mar barrejada amb la de la pintura, la velocitat o la lentitud dels trajectes horitzontals, els gruixos que s'anaven definint, el mar desafiant-nos, el sol i el vent, la nostra posició, la nostra implicació, el nostre cap i el nostre cor, la sorra, el soroll del tren, el plàstic transparent, el procés interior que hi hagin viscut... els que hi van ser.

:

Articles mataronins

:

Hann coincidit en un parell de dies un conjunt d'interessants articles a capgros.com, tots ells d'amics meus (ja es podrien repartir una mica...). El primer, del diputat Manuel Mas, que posa un exemple concret del que significa la presència o l'absència de política, d'acord i de negociació en el debat parlamentari, que també se l'ha d'aplicar un grup petit com el d'ERC. L'altre és de l'arquitecte tècnic Jaume Àlvarez, que explica de manera molt pedagògica per quina raó cal fer un Pacte Econòmic i Social a la ciutat. El tercer és una suggerent reflexió sobre el debat al voltant de la mort del Papa, especialment el que motiva a alguns a titllar d'irracionals les reaccions de molt fidels. La fa l'amic Francesc Grané, que faria falta que opinés més sovint, per desmuntar tòpics. I el darrer és el del company Josep Puig, que recomana més humilitat, en la política, i envoltar-se de professionals solvents.

:

La campanya de Patxi (X)

:
Foto: Vincent West.
:

Zapatero també va dir que el PP està atacant més els socialistes que al PNB. Per mi, es deu a dues raons. Una de molt clara: El PSE està incrementant el vot, procedent d'aquells que volen canvi. I el PP no vol el canvi. I una altra que s'amaga molt sovint: El PNB va ser un aliat de primera hora del president Aznar. No us estranyi, el PNB és un partit de dretes, meapilas, que pretén treure el seu rèdit electoral gràcies a posicions com les del PP. El que més sobta és que el recolzin els d'ERC. ERC, per cert, surt a La Vanguardia com el partit català que genera més simpaties entre els bascos a l'enquesta de Noxa, especialment perquè el trien majoritàriament els votants del conjunt del bloc nacionalista (PNB-EA, EH, EB...).

:

Un bon article sobre el tema basc és el que publica El País del jesuïta José Ignacio González Faus, en el que desmunta, punt a punt, els arguments del nacionalisme basc: que Ibarretxe va accedi al Govern gràcies als vots de Batasuna, contra les seves promeses, que la majoria absoluta d'un 51% no pot ser sufucuent per canviar les regles del joc, que el seu Pla és excloent, especialment en un país on es practica la "neteja ètnica", que l'oferta de diàleg amb el conjunt de l'Estat no és tal, sinó un "lo toma o lo deja", etc.