Avui, quan anava a casa a deixar la cartera amb els papers pel cap de setmana llarg i dilluns, perquè l'activitat de després i de la llarga tarda requeria més lleugeresa, he passat pel costat d'un cadàver. Bé, primer he vist una zona d'una plaça propera a casa acordonada, una zona al voltant d'un banc. Quan m'hi he acostat, he vist dos mossos d'esquadra i una dona gran asseguda amb el cap recolzat al capdamunt del respatller. He deduït ràpidament que es tractava d'una senyora morta. Casualment, arribava aleshores un fill seu que he vist de refiló, quan ja m'havia apartat prudentment del camí. És un dels veïns del carrer i he sabut que era el seu fill uns minuts més tard. Se'l veia incòmode, com amb una angoixa mal dissimulada, com de cop assumint la solitud del món. La policia escampava els curiosos i la canalla, ja que era una hora de brogit. Aquell cos fred de la mare i el cos calent del fill necessitaven de sobte una intimitat impossible, un darrer moment de comiat personal, i tota la resta del món sobràvem. Morir així, sota el sol de primavera i sense fer soroll, a l'hora de dinar (jo hi vaig néixer, a l'hora de dinar) arreplegant un munt d'anys amb experiències que només tu (si és que de la memòria en resta res) i els teus recordeu avui i demà, i espero que més dies, és una mort bonica, si és que ho pot arribar a ser mai. Però ara haurà de venir la vetlla, aquell pas en el que se'ns permet dir coses personals a l'eternitat, que avui té forma d'àvia i que reclama, dels vianants, un respectuós silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada