Terminator 2

Des dels inicis de la civilització, l'antropomorfisme permet conèixer millor qui som i el que ens envolta. Expliquem el nostre caràcter amb símils animals ("cara de gos", "no siguis porc"), humanitzem els déus i els esperits i pintem el sol amb dos ulls i una boca. Per això, no sobta que el cinema modern faci el mateix procés amb les màquines, grans monstres mecànics, ordinadors que es rebel·len (2001, una odissea de l'espai (1968), per exemple), i tot el que la imaginació permeti. Terminator 2 (1991), a banda d'introduir el metall líquid, té una escena que, per mi, resumeix com cap altra cosa la quasi il·limitada capacitat humana de remuntar, de refer-se i de superar els atzucacs.

:

El terminator que interpreta Schwarzenneger resta abatut, pràcticament inútil, amb les peces trencades. Sembla que l'altre terminator l'hagi deixat KO. Aleshores, un programa intern de recuperació d'energia de totes les fonts que té a prop, sigui quina sigui la seva potència, es posa en marxa. Aleshores, la pròpia energia repara els circuits bàsics i pot tornar a batallar i, quan tot semblava perdut, guanya. Un bri d'energia, un protó despistat, jo què sé, ens salva de l'abatiment i la resignació fatal. I sempre és així. Només un segon més de tendresa, un lleu desig d'amor, a vegades tan sols un somriure o una mirada. O una fe com una canya esberlada a la qual només una paraula salvarà l'ànima. Un breu instant que pot capgirar les coses.