Pàgines

▼

dimarts, de juny 07, 2005

Els cànons amb esprai (*)

grafittis Un moment de la inauguració de la mostra glossada. Foto: Sergio Ruiz.
:
L'art modern, és a dir, el que sorgeix després de l'Edat Mitjana, consisteix en un procés que arrenca la pintura mural i la posa entre marcs. I la perpsectiva és des del "jo". I l'obra és signada. I pretén ser un objectiu en sí mateixa. Diríem que l'exposició que podem veure aquests dies a l'Ateneu de la Caixa Laietana explora un procés similar, i pren com a punt de referència els autors de "grafittis", que els treu el carrer i els posa a l'Ateneu, com si fossin els cors Clavé. Com altres icones modernes, tenen un doble prejudici: per uns són uns "gamberros", per altres són reflex espontani de la joventut i els seus problemes. El primer que caldria, i el discurs de l'exposició no ajuda gaire, és tractar-ho sense prejudicis. Perquè, efectivament, a l'Ateneu no hi ha cap mur, sí moltes pintures (això sí, sense marc, com un conseller sense corbata), alguna escultura i pintures de grans dimensions amb pretensió de mural.
:
Així, aquestes propostes fora de context revelen una varietat i uns projectes propis que valen la pena. Però tot més canònic del que sembla, com intentaré descriure. Destaca, en primer lloc, la varietat de registres entorn les lletres, no el missatge, compte, sinó la lletra com a signe amb vida pròpia, com he vist que fan alguns artistes àrabs amb l'alfabet. En segon lloc, apareix la influència del còmic, o, més aviat, de la caricatura. Diu Félix de Azúa que "la caricatura és la manera dominant d'expressió del segle XX" per exposar "la patètica omnipotència que exhibeix un dels animals més desvalguts del cosmos".
:
La tercera característica que vull ressaltar és el dominant expressionisme neo-romàntic, que quan es calma es veu més, representat per noies ploroses, algun Sant Crist, persones amb angoixa (l'altre "pathos" de la societat tecnològica). I la quarta, per acabar, la sempiterna reflexió del propi artista, sovint objecte de les obres exposades. Firebirth (curiosament, tot són àlies) mostra l'ideal d'autor de "grafitti", amb un díptic impressionant, on hi ha dues realitats separades pel color. Una, el noi d'esquena, nu de dalt, musculós com manen els cànons clàssics i amb un tatoo a les espatlles. A la mà, reposa l'arma, l'esprai a punt de ser usat (o després). L'altra part, és un pla nu, blau, no se sap si ja pintat o per pintar. En tot cas, l'espai, un entorn que ens amenaça i ens allibera i que, només si l'acotem, podem pintar-lo i signar-lo. Aquesta és la llibertat i l'esclavatge de l'home. Aquell gos de Goya en el famós quadre que hi ha al Prado (que tant agrada a Benet XVI), davant la solitud de l'espai enorme, potser tan sols podrà proferir un trist lladruc.
:
perrosemihundido Perro semihundido (1820), Francisco de Goya (Museo del Prado)
_____________________
a

4 comentaris:

  1. Anònim14 de juny, 2005 00:41

    El cuadro del perro de Goya es fantástico. Yo lo considero (y creo que no soy la única) un gran paso hacia las abstracciones que a partir de principios de siglo XX generarían las vanguardias.
    El perro, puede parecer una anécdota dentro del cuadro, pero realmente es el centro de la composición, todo lo que gira a su alrededor son planos que recuerdan vaguamente a tierra, sin serlo. El perro no tiene punto de apoyo, y por primera vez vemos un cuadro donde conscientemente se ha eliminado la profundidad y la línea del horizonte en un solo gesto. Rayonismo, Constructivismo, Art Nouveau y Bauhaus entre muchos otros movimientos de vanguardia: le deben a este cuadro su particular manera de cambiar el espacio pictórico.

    P.S. En todo el comentario he dicho cuadro, pero no lo es: era una pintura realizada sobre la pared de la casa en la que pasó sus últimos años.

    ResponElimina
  2. Ramon Bassas14 de juny, 2005 00:52

    Gracias por tu comentario.
    Efectivamente, se tracta de un cuadro crucial. Recuerdo que me impresionó al descubrirlo en el Prado. La posición del perro, además, predice la representación de la angustia sobre la que parte del arte contemporáneo ha reposado (recuerda "El Grito" de Munch), como representación del hombre sin referencias sólidas. No sé.

    ResponElimina
  3. Anònim15 de juny, 2005 02:08

    Muy cierto.

    De nada hombre, buen blog, aunque de muchas cosas no me entere bien (los idiomas y yo: como el aceite y el agua, no nos llevamos bien)

    Y sí que sabes!!!
    Un saludo.
    :-)

    ResponElimina
  4. Ramon Bassas15 de juny, 2005 17:39

    Gracias de nuevo. Espero que no sea mayor impedimento, el idioma. Si hay alg que no comprendes bien, por favor, dímelo y te lo traduzco.
    En cualquier caso, yo también te visitaré.

    ResponElimina