Pietat i frases

El que has après i el que has perdut

:

Aquests dies fa deu anys que era a Nova York. Qui ho diria que la vida, en algunes coses, canviés tant i que en d'altres no gaire, després de tot aquest temps. I que no les tries massa, potser voldries hagués fet la tria a l'inrevés. "Les coses importants, he deixat que em passin", com deia l'altre dia al post "Grans plans" en Jaume Subirana (que avui cita en Francesc Amat al seu blog). Recordo que era per aquestes dates perquè demà és el dia 4 de juliol, la festa nacional als EUA, i vaig veure els focs artificials des d'un pis altíssim d'aquests que hi ha en aquesta ciutat. En vaig visitar un altre que s'ha fet famós perquè ja no hi és (parlo de les Torres Bessones). I també exposicions importants, els carrers i els parcs, botigues, gospel, en fi, tot això que es fa. Aquests dies penso sovint amb les ciutats que m'ha agradat (l'altre dia, veient una pel·li, em recordava d'Istanbul). Hi he de tornar. Amb tot el que après. I sense el que he perdut.

:

També fa deu anys aquests dies de la tragèdia de Srebrenica. Per això, callo i us transcric aquest poema

:

Pietà

:

De les mares de Vukovar

a les de Srebrenica,

totes les veus són mudes,

tota la veu

crema en un poema:

la filiació

pendent.

• Carles Torner, Viure després, Ed. Proa, Barcelona, 1998, p. 65.

Imatge: "Pietat", del Grec; Col·lecció Stavros Niarchos, París

:
Frases
:

Pere Pascual, crític mataroní d'art que porta trenta anys exercint (i valgui aquest com a modest reconeixement) escrivia ahir a capgros.com l'anècdota amb Jesús Moncada que em vaig atrevir a suggerir-li que expliqués. Uas adjunto una de les il·lustracions de l'escriptor recentment finat, feta quan es dedicava a l'art, i que fa constar la seva signatura manuscrita. Me la va enviar el propi Pere Pascual quan em va explicar, amb un e mail, l'anècdota (espero que no reveli cap secret). La frase: “No és cert que els escriptors tinguem una sola obra. El que en realitat tenim és només un sol paisatge” (Jesús Moncada dixit).

:

També ahir, a El País, després d'un article generós en anticlericalisme (perdonable) i defensant la llei de matrimonis gais, la periodista Pilar Rahola l'acaba amb una reconciliació molt original amb Nostre Senyor, dient aquestes frases: "Y no os preocupéis por el Dios de los sacerdotes manifestantes, los púlpitos inflamados y las familias de orden apostólico. A Dios, sin duda, le encantan las bodas y no se perdería la vuestra por nada del mundo. ¿Dónde, si no, podría sentirse más querido y mejor interpretado? ¡Vivan los novios!"

:

Al mateix diari, però avui, fa una interessant crònica sobre el paper dels bloggers a Iran, especialment durant les darreres eleccions presidencials. Es tracta d'un important grup d'entre 75 i 100 mil autors de blogs en un país on només 5 dels 70 milions d'habitants té accés a Internet. Alguns dels seus autors, han estat detinguts (o sigui que això que fem, encara que ens en fotem a vegades, és un acte de llibertat). El cert és que la comunicat blocaire iraniana va desencertar els seus pronòstics, els seus components s'assemblen massa i segurament connecten poc amb l'electorat. La frase: "Por eso nos hemos llevado una sorpresa, porque ignoramos a gente cuyas necesidades inmediatas son mucho más apremiantes que el desarrollo político", reconoce Memarian, preocupado por la deriva fascista del populismo que ha aupado a Ahmadineyad."

:

Foto: Una periodista iraní llegeix un diari a la redacció d'un diari reformista a Teherán. (EPA)