L'abastable necessita de l'inabastable

Relax total

:

Ahir al matí, fins havent dinat, vaig romandre a Lleida. D'una banda, per visitar de nou la Seu Vella i, d'una altra, diversos monuments més i algun passeig previ al dinar. En acabat, cap a casa. A la nit, jazz de ritmes brasilenys a la glorieta del Parc de la Ciutadella, a Barcelona, i alguna copeta. Avui estic baldat (les escales del campanar de la Seu Vella fan estralls), o sigui que relax absolut. Res, només tinc esma per recomanar-vos l'entrevista que el web del PSC de Mataró fa al meu company Fermí Manchado, un aclaridor article de la consellera Marina Geli (a l'Avui) a voltes amb els drets històrics i el programa "Passatgers" que aquest vespre emet TV3 dedicat al Maresme. Així, els que no coneixeu Mataró, podreu veure'n un tros.

:
Poemes d'agost - VIII
:
Diem "la realitat".
Sovnt anomeno la realitat.
Gairebé com tothom em referesc
a totes les formes de la vida, a totes, totes
les formes d'existència i a l'espai
que les envolta. No m'agrada sentir
ni pronunciar una expressió com és ara
"la realitat", perquè just la podem
arreplegar; veure-la, sentir-la, coure-la
per mitjà del llenguatge que és tot ell
el nostre estil de consciència.
:
- Quan parles del llenguatge,
se't veu venir...
- D'on?
- Parles del llenguatge amb tant amor,
que se't veu l'odi contra la societat
secreta de la filologia, aquesta màfia...
- Els calçotets graciosos de la filologia
són el vel de la verònica
que es posa damunt el cos el llenguatge,
a fi que s'hi gravin el rostre
del carnet d'identitat i no se'n vegin
les parts nobles on drella la fe dels idiomes.
:
¿Com no vols que em faci, també a mi, perboquera
la carn d'acadèmia de la llengua,
si la vida i la seva història
amb els dialectes i les guerres
lluiten sempre seguit contra el bord
consens del sistema entre les formes?
El llenguatge no té fi, just en ell
hi ha l'essència de l'Infinit...
:
- L'Infinit no es l'inabastable?
- Era l'inabastable. Les possibilitats
de no ser-hoencara no es veuen
i ja comença, ja comença per dir:
"No t'ho pensis, comença".
Puc recordar ara les paraules d'una amiga
que al seu exili de Ginebra me deia:
"La vida necessita de la paraula".
T'ho volia fer enenent i avinent:
l'abastable necessita de l'inabastable.
Diguem-li l'"infinit" o un altre nom...
Cada dia, però, posem sota terra
una persona, una acció, el ferro d'un fet.
I, si deixes de somniar, d'activar les paraules,
aquesta persona, aquesta acció que ha mort,
no florirà mai, no veurà mai les primaveres,
aquest cel que has posat sota la terra....
:

Blai Bonet, "Màfia", a Nova York. Ed. Columna, Barcelona, 1991, pp. 84-85.

Foto: Columna sense fi, de Constantin Brancusi (1937).