Uns instants que ho canvien tot

El meu 12 d'octubre

:

Dec ser l'únic blocaire que aquest migdia ha assistit a la commemoraió de la festa patronal de la Guàrdia Civil. Jo he anat al destacament de Premià de Mar, on he trobat els comandaments que després vénen a Mataró a les juntes de seguretat a donar compte del que fa i a coordinar l'acció policial. Salutacions a força gent, regidors i alcaldes de la zona, responsables policials, etcètera. La pluja, que ens ha fet celebrar l'acte i la missa (de només vint-i-cinc minuts!) dins el garatge (és que sóc col·leccinista d'experiències), com que era esperada, no ha estat un factor dissuassori. De fet, al migdia ha fet un kit kat. Tarda de recuperar lectures i alguna mogudeta. Veig que la cosa patriòtica d'avui només afecta alguns nacionalistes catalans. A mi sempre m'agrada dir que celebro el decobriment d'Amèrica que, com ja vaig dir l'any passat, em sembla la cosa més important i més positiva que durant molts segles va fer una Espanya que, cansada de mirar-se el melic, va provar de descobrir altres móns enllà del mar ...per descobrir-se ella mateixa.

:

Rovira Belloso

:

Algun blocaire més, però molt pocs, em temo, deu conèixer el darrer número de la revista Foc Nou, que ahir vaig rebre puntualment. És del tot recomanable, però (apte per no creients). Des dels passos positius (no tots, però sí uns quants) del nou Papa Benet XVI, o del cardenal de Lió amb una certa rehabilitació del bisbe Gaillot (de qui no ho comparteixo tot, sigui dit de pas), fins a un record per Alfons Comín, els articulistes habituals, un extens reportatge sobre el germà Roger de Taizé, etcètera. Tot. Però, excepcionalment, la conversa que en Jordi Llisterri i la Pim Queralt tenen amb Josep Maria Rovira Belloso, a propòsit de la publicació del seu darrer llibre. M'encanta quan barreja la seva reflexió teològica amb exemples de la seva vida pastoral, quan pretén explicar sintèticament les claus del cristianisme, o la presència de Déu (el gran Absent, sembla), o la reivindicació de Luter i del diàleg interreligiós, o l'autocrítica que es fa quan diu que "l'evangeli no demana un llibre, demana la traducció en una vida". Rovira recorda matxaconament que l'Església no és res si no arriba "als petits". Que Déu no és "al món" sinó al cor dels homes, aquests éssers que estima com un pare, la protecció del qual és la llibertat (ja em costa a mi, ja, acceptar que ser pare és això...). I que Jesús és "el punt de sutura entre la història i el transcendent". "On trobaràs Déu", diu, "és en els cotxets de les mares que van per la Rambla Catalunya, en els pares que porten els fills a collibè, en la mirada dels nens (...) Déu és el Déu de la tendresa".

:

I continua: "Que a cada casa hi hagi un espai i un temps on no se senti el soroll del món sinó on se senti el cor d'una parella que s'estima. Això potser serà uns instants. Però alerta, perquè això ho canvia tot".