100 anys dels Salessians de Mataró

El director de l'escola, Joan Camps, rep la Medalla de mans de l'Alcalde, Joan A. Baron (Foto: Sergio Ruiz).

Cuyàs i Sampere

:

Ahir vaig ser a l'acte de lliurament de la Medalla d'Or als Salessians de Mataró, amb motiu del centenari de la fundació de l'escola de Sant Antoni de Pàdua, allà on ara hi ha el barri de Cerdanyola. Fou un acte entranyable i comptà, entre d'atres, amb una evocadora i divertida glossa de l'alcalde d'Arenys de Mar, exalumne d'aquesta escola inspirada en Sant Joan Bosco i erigida gràcies a una deixa d'Antoni Cuyàs i Sampere. D'aquest mataroní viatger, avantpassat dels manuels cuyàs que més o menys tots coneixem, em va fer molta gràcia llegir-ne fa uns anys el llibre de Ramon Puig i Roig editat pel Col·legi d'Advocats de Mataró el 1994 (Antoni Cuyàs Sampere, un corsari mataroní al servei de la República Argentina), ja que va ser tota una descoberta per qui, com jo, més aviat té una relació curiosa i alhora distant amb la història local i que, a més, bec de prejudicis més o menys generalitzats que desmereixen els nostres predecessors. Em va agradar molt, el llibre (potser n'esperava una avorrida història), i, especialment, la descripció del procés diguem-ne de decepció política, paral·lela a la seva participació activa en la política de l'Argentina. Més que decepció, potser la paraula sria, ara, pragmatisme, la distància suficient respecte a la condició humana per estimar-la tal com és i no tal i com voldríem que fos.

:

El deuria llegir poc després d'haver-se editat, perquè, ara que l'he anat a buscar, el llibre veig que està escrit com si el propi Cuyàs narrés la seva vida en primera persona, i no ho recordava. Tampoc recordava aquestes frases que vaig subratllar:

(...) per enganyar-me dels joves incauts. Seduït per les seves belles teories, il·lusionat per les promeses novel·lesques de ventura i benaurat esdevenidor, creia que nom´s en els governs democràtics podia trobar-se la felicitat humana (...) Ah! Com la meva inexperiència podia comprendre lavors que tan belles teories eren una farsa, essent suficients uns anys de vida pràctica, en algun país regit per aquelles institucins per a comprendre la veritat, un brollador de grans crims, i arribar a repudiar-la? (p-37).

(...) Sigui quina sigui la constitució orgànica d'un Estat, l'home sempre és el mateix, dominat per les bones i les males passions, mescla de virtuts i de vicis. (p.82)

El perdó

:

Una de les coses que més em va agradar, de l'acte, fou justament la menció que més o menys tothom féu dels vicis i les virtuts que necessàriament són mesclades. El més eloqüent va ser-ne el seu director actual, Joan Camps, que demanava perdó per tot allò "que no s'hagi fet prou bé". Primer, em va semblar una mica exagerat, d'una modèstia excessiva, quasi franciscana. Per`després vaig pensar que era el millor valor que s'havia expressat, en aquella sala. Reconèixer que, junt amb les virtuts del que som o estimem, hi ha amagats els vicis, és sempre molt clarificador. Reconèixer que això és inherent a la condició humana però que, malgrat això, hem de ser-ne conscients, és sempre el primer pas per restituir la dignitat humana. Gràcies, pare Camps.