Núria Martínez Vernis

Només tinc un llibre d'ella (n'hi ha un altre) però ja n'he parlat dues vegades. La vaig descobrir en una revista de la Fundació Espriu i de seguida em va agradar el seu estil, les frases brillants com antigues sentències, sinceres i directes. Avui, en Manuel Cuyàs, al mig d'una magnífica sèrie d'El Punt sobre la "Generació Estatut", que en diuen, li fa una entrevista (bé, no sé massa com es diu aquest gènere), igualment brillant i, segurament, al mig del camí de la innocència i la maduresa, etapa que considera "la més interessant de totes" i a la que espera "arribar-hi per veure amb què m'he convertit, després de tants esforços". Ara, encara no hi és, i es balanceja entre el platonisme del govern del savis i la decepció per una realitat (els polítics, els títols, els diners, l'ordre) que li emprenya però que alhora mira de reüll, quan pensa que potser s'hi podria dedicar professiolment, a escriure. M'agrada que hagi descobert Vinyoli i Blai Bonet pel seu compte, que és com s'han de descobrir, i que trobi en els altres, en aquells que ningú veu en espais que ningú veu allò que és evident, especialment per a la poesia, gens endiumenjada. I és aquest llenguatge, aquestes paraules arrencades a l'oblit i al silenci, aquest "buidar-me l'ànsia" que diu en un dels poemes, que alguns lectors voldrem recórrer en aquest camí inquiet cap a la serenor. "Per fer vida dins la mesura / de les poques possibilitats".