De la molt recomanable exposició retrospectiva sobre Kasimir Malèvitx a La Pedrera, voldria avui destacar una de les moltíssimes reflexions possibles. I és la que em porta a pensar que l'etapa suprematista del pintor es produeix, de fet, després d'un procés similar a l'establiment de signes alfabètics o numèrics com els que avui coneixem, un procés que podem veure si analitzem l'evolució de l'escriptura, on un signe representava una cosa, fins avui on, a Occident, pot significar un fonema o una xifra. Analitzant una mica els signes xinesos o japonesos veurem com roman avui encara un tipus d'escriptura no fonètica.
:
Malèvitx i els abstractes avantguardistes del principi del segle XX (penso amb Mondrian, per exemple o amb Rothko, més tard), delerosos que l'art anés més enllà de la realitat sensible que havia volgut reproduir fins aleshores, en buscaven la seva essència. Bé com una mena de resum, bé com una transformació per a un nou llenguatge abstracte (com fem, de fet, quan parlem, atribuint a un arbre la paraula arbre), o bé per descobrir allò que s'amaga a dins dels objectes. Per això, construïen formes bàsiques, gairebé sense color, esdevenint un signe a través del qual tot ja estés dit i, alhora, ens digués encara molt més de tot el que hem vist disfressat d'objecte, aquest objecte que, de fet, oculta l'essència.
També em sembla, aquest procés, similar al de l'arquitectura religiosa oriental, en el camí de l'excés a l'Ú, passant per les successives sales que van despullant-se d'estímuls, de formes i de colors, fins el no res. Malèvitx fa aquest camí cap el no res, queixós del pes de l'abundància. I aquest no res el dibuixa així, negre, blanc sobre blanc ...o amb un signe. Els abstractes, de fet, vénen a mostrar-nos que és impossible representar el que hi ha més enllà de l'home, de la vida, especialment si es rebutja, dins de l'excés execrable, les imatges impossibles, insuficients, de la iconografia mítica.
:
El propi Malèvitx, en la seva evolució posterior, sembla recapacitar i, probablement, reconciliar-se amb les imatges sensibles i amb la figura humana. Probablement la reivindiqui, especialment al final de la seva vida, amb la sèrie de personatges sense rostre, aquesta mena de persones sense ànima que pretenia el règim estalinista. Al final, potser, no hi ha el no res. Potser la transcendència humana també té rostre humà i la vida és la recerca d'aquest rostre. Potser el final no és més que el principi, allò que ja hi havia al principi.
:
Els signes d'avui no sé si cerquen parlar del més enllà, sotmesos, com els tenim, bé a la banalitat (penso amb la creu que llueix la cantant Madonna) o bé a l'anàlisi estructuralista al que són sotmesos en el nostre món racionalista. Però el signe no és l'objecte, sinó allò que de-signa. No és ell mateix sinó tot el que posa en marxa a través de la seva presència. Quan passa de signe a símbol.
:
(Il·lustracions: Creu negra (1915), Blanc sobre fons blanc (1918), Quadrat vermell (1915) , Dos camperols, 1930)
:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada