Pàgines

dimecres, de maig 10, 2006

Oupació estable | 2 anys | Coneixement dels límits

La reforma del mercat de treball
:
Cal saludar l'acord per a la reforma del mercat de treball que el Govern els empresaris i els sindicats van signar ahir a La Moncloa ja que tindrà repercussions molt positives en el creixement i l'ocupació, responent a una de les principoals preocupacions que tenimels ciutadans: la precarietat laboral. Avui, Espanya és al capdavant d'Europa en creixement econòmic, s'han tancat els comptes públics amb superàvit per primer lloc, dos de tres nous llocs de treball a Europa es creen a Espanya. Al llarg d'aquests primers dos anys de Govern Zapatero, s'han creat a Espanya 1.800.000 llocs de treball (2.500 de nous cada dia), reduint la taxa d'atur a valors que no es donaven des dels anys 70. Per sort, el creixement de l'ocupació s'ha donat en sectors més vulnerables, com els joves (300 mil dels 1,8 milions de llocs creats), que han passat d'un 24% d'atur al 16%.
:
L'acord inclou mesures per al foment de l'estabilitat en l'ocupació dels treballadors i l'enfortiment de la contractació indefinida, tant per la via de la conversió de temporals a fixos com ple pla extraordinari d'ajuts a la contractació indefinida que es desenvoluparà. Foto: Firma de l'acord de reforma laboral, ahir a Madrid. Foto: Agustín Catalán.
:
24 mesos, 24 accions
:
Avui, amb moriu del segon aniversari de l'accés de Joan Antoni Baron a l'Alcaldia hem fet una roda de premsa per avaluar-la. Aquí teniu el document que recull les acicons més importants. Divendres, ho rematem amb un acte. Hem fet un repàs al que l'Alcalde es va corpometre just avui fa dos anys, compromisos complerts a l'abast. També hem repassat l'estil amb què volia imprimir el govern (diàleg, participació, rectificació, si s'escau), i ha avançat els reptes fins d'aquí a un any. Foto: Ramon Solé.
:
Escriure - VIII
:
escribir
para rastrear
:
:
escribir
:
para perdonar
para ser perdonado
:
dónde hallaré al sacerdote,
al mediador, aquel que tenga
conocimiento de los límites
y el poder de traspasarlos?
¿dónde hallaré a aquel
capaz de arder sin consumirse
y, entre los muertos y los vivos,
ecualizar
transformar ¡bendecir!?
:
Chantal Maillard, fragment d'"Escribir", a Matar a Platón, Ed. Tusquets, Barcelona, 2004, pp. 83-84. Il·lustració: Caravaggio, La incredulitat de Sant Tomàs (1601-1602), Palau Neues, Potsdam.
:

3 comentaris:

  1. T'oblides de dir
    que la principal patronal catalana,
    la de la petit i mitjana empresa pimec, ha estat ignorada i per això el seu president avui ja s'ha queixat. El reprsentant dels empresaris era un tal Cuevas, que mai ha estat empresari, només se li coneix haver militat al sindicato vertical. Una lliçó de cultura empresarial.

    ResponElimina
  2. sobre ESCRIURE VIII, un poema de D. Ramon de Campoamor

    Quién supiera escribir

    Escribidme una carta, señor cura.
    -Yá sé para quién es.
    -¿Sabéis quién es, porque una noche oscura
    nos visteis juntos? - Pues.

    -Perdonad; mas... -No extraño ese tropiezo
    La noche... la ocasión...
    Dadme pluma y papel. Gracias; Empiezo:
    Mi querido Ramón:

    -Querido?... Pero, en fin, ya lo habéis puesto...
    -Si no queréis... -¡Sí, sí!
    -Qué triste estoy! ¿No es eso? - Por supuesto
    -¡Qué triste estoy sin tí!

    Una congoja, al empezar, me viene...
    -¿Cómo sabéis mi mal?...
    -Para un viejo, una niña siempre tiene
    el pecho de cristal.

    ¿Qué es sin ti el mundo? Un valle de amargura.
    ¿Y contigo? - Un edén.
    -Haced la letra clara, señor cura;
    que lo entienda eso bien.

    -El beso aquel que de marchar a punto
    te dí... -¿Cómo sabéis?...
    -Cuando se va y se viene y se está junto,
    siempre... no os afentéis.

    Y si volver tu afecto no procura,
    tanto me harás sufrir...
    -¿Sufrir y nada mas? No, señor cura,
    ¡que me voy a morir!

    -¿Morir? ¿Sabéis que es ofender al cielo...
    -Pues, sí señor ¡morir!
    -Yo no pongo morir. - ¡ Qué hombre de hielo!
    ¡Quién supiera escribir!

    II

    ¡Señor rector, señor rector! en vano
    me queréis complacer,
    si no encarnan los signos de la mano
    todo el sér de mi ser.

    Escribidle, por Dios, que el alma mía
    ya en mí no quiere estar;
    que la pena no me ahoga cada día...
    porque puedo llorar.

    Que mis labios las rosas de su aliento,
    no se saben abrir;
    que olvidan de la risa el movimiento
    a fuerza de sentir.

    Que mis ojos, que el tiene por tan bellos,
    cargados con mi afán,
    como no tienen quien se mire en ellos,
    cerrados siempre están.

    Que es, de cuántos tormentos he sufrido,
    la ausencia el más atroz;
    que es un perpetuo sueño de mi oído
    el eco de su voz...

    Que siendo por su causa, el alma mía
    ¡goza tanto en sufrir!...
    Dios mío, ¡cuántas cosas le diría
    si supiera escribir!...

    III

    EPILOGO

    -Pues señor, ¡bravo amor! Copio y concluyo;
    A don Ramón... En fin,
    que es inútil saber para esto arguyo
    ni el griego ni el latín.-

    ResponElimina
  3. - Pedro,
    No ho sabia, gràcies per la informació.

    - Núria,
    A veure si avancem, doncs

    - Albert,
    caram! Gràcies. La llegiré amb calma.

    ResponElimina