Em fan gràcia aquests conservadors anomenats ara liberals perquè han descobert que la màxima privatització de tot plegat, la disminució absoluta d'allò públic se'n diu així. O que es tracta, senzillament, de l'abolició dels límits de la voluntat. Sempre he pensat que, liberal, de fet, és un sinònim que queda molt millor a d'altres com heterodox, comprensiu, no dogmàtic, recelós dels princiois generals i unívocs, desconfiat amb les masses i confiat amb les persones, etcètera. Em quedo amb aquesta segona accepció. Algunes vegades, quan els de dretes demanen que quelcom es privatitzi, per exemple, senzillament perquè allò públic sempre serà pitjor gestionat que allò privat, penso que és un argument poc liberal. Liberal de veres seria aquell qui, de fet, arrufa el nas també davat d'apriorismes ideològics com aquest. En tot cas, els primers tenen en Friedrich Hayek (a la foto) el seu gran economista de referència (de manera com John M. Keynes ho és dels corrents socialdemòcrates). Per això, m'ha agradat trobar aquest rfragment a la revista Claves d'aquest mes. Diu així::
"No hay nada en lo principios básicos del liberalismo que hagan de éste un credo estacionario; no hay reglas absolutas establecidas una vez para siempre. El principio fundamental según el cual en la ordenación de nuestros asuntos debemos hacer todo el uso posible de las fuerzas espontáneas de la sociedad y recurrir lo menos que se pueda a la coerción permite una infinita variedad de aplicaciones. En particlular, hay una diferencia complea entre crear deliberadamente un sistema dentro del cual la competencia opere de manera más beneficiosa posible y aceptar pasivamente las instituciones tal como son. Probablemente nada ha hecho tanto daño a la causa liberal como la rígida insistencia de lagunos liberales en ciertas toscas reglas rutinarias, sobre todo en el principio del laisser-faire. Y, sin embargo, en cierto sentido, era necesario e inevitable. Contra los innumerables intereses que podrán mostrar los inmediatos y evidentes beneficios que a algunos les producirían unas medidas particulares, mientras el daño que éstas causaban era mucho más indirecto y difícil de ver, nada fuera de alguna rígida regla habría sido eficaz." (Camino de servidumbre, Alianza Editorial, Madrid, 1976, p. 45).
:
Ramon. No siguis injust amb Hayek. Ell va ser un home de la seva època que va sentir pors raonables. A més, crec que la socialdemocràcia pot aprofitar moltes coses del seu llegat. Jo --i molts molt més capacitats que jo--, que cada dia sóc més liberal --en la teva segona acepció, naturalment-- el considero un referent intelectual i moral de primer ordre. Al cap i a la fi, gent com ell ens van ensenyar que la llibertat és el primer imperatiu en una democràcia. Hayek no és un Nozick, en absolut. I, entre nosaltres, no cal mitificar tant Keynes. Una salutació.
ResponEliminaHayek va assenyalar que el problema fonamental de Keynes era la seva incapacitat d’entendre el paper que jugaven els tipus d’interès i l’estructura de capital en una economia de mercat. Hayek apuntava que l’agregació de Keynes tendia a canviar el focus d’anàlisi de l’economista, allunyant-lo de l’estudi de l’estructura industrial, la qual emergeix de les eleccions econòmiques dels individus.
ResponEliminaKeynes no es va prendre bé la crítica de Hayek i va respondre criticant l’obra Preus i Producció de Hayek. Més tard, emperò, va canviar d’opinió i va reconèixer els seus errors anteriors. Va escriure un nou llibre, Teoria general de l'ocupació, l’interès i el diner (1936), el qual va esdevenir el llibre més influent en l’economia del segle XX.
- Xavier i anònim,
ResponEliminaGràcies per escriure i per fer aquestes justíssimes apreciacions (Xavier, més o menys és el que volia dir..), que no fan més que enriquir notablement el post. En sèrio.
Una abraçada,