Reflexió sobre l'abstenció

Foto: La Vanguardia
:

Molta gent es pregunta per les raons de l'elevada abstenció d'ahir i avanço que qualsevol anàlisi apressada, és fruit de la improvisació i els apriorismes, no pas de l'estudi de les dades i dels sondeigs postelectorals, alhora de la reflexió pausada. Però vivim la política de les presses i, especialment, l'abstenció és un mànec molt útil als que no tenen com justificar la seva contundent derrota davant la ìnapel·lable victòria del sí. I parlo del PP, sobretot, encara que les primeres declaracions de la portaveu d'ERC anaven en aquest sentit, abans que el partit liderat per Carod reconegués la seva derrota. PP i ERC hauran de treballar molt per reorientar la seva estratègia de cara als propers comicis si no volen ser engolits pel forat negre del no, pero d'això ja en parlarem.

:

Jo, personalment, tinc al cap algunes qüestions que, d'entrada, se'm van acudir. La primera, com ja insinuava, passa per intentar fugir dels tòpics i dels apriorismes respecte el fenomen de l'abstenció, fenomen que coneixem i que s'ha manifestat amb força a les darreres tres cites (europees, referèndum Constitució Europea i Referèndum Estatut), en la que, de fet, la darrera ha estat la menys galdosa. De les declaracions "a peu de carxofa" de molts polítics se'n treia, amb cara de circumpspecció, unes anàlisis que auguraven aportacions interessants que després s'han frustrat. "Els polítics hem de reflexionar molt" sobre l'abstenció, es deia. Ahir, un polític local al que no he vist fer campanya en cap moment, va dir el mateix. El polític local en qüestió pertany a una formació que, de fet, ha confós la campanya i començava a fer la de les eleccions autonòmiques. Diria que el primer que han de reflexionar, aquests senyors són dues coses. Una, si no haurien d'haver pencat una mica més (el PSC és l'únic partit que ha fet campanya a Mataró, excepte els actes centrals de la resta de formacions). I, dues, si no aniríem millor si, enlloc de fer campanya per les autonòmiques com ha fet el fotofílic Artur Mas, s'haguessin dedicat a explicar clarament de què es tractava, aquest referèndum. En fi, menys reflexió del no res (o és que tenen cap proposta nova?) i més pencar. Ja sabem que a aquest partit els agrada més fer-se la foto que fer la feina...

:

Però hi ha més raons. Des de les raons històriques (els referèndums sempre compten amb menys vots), fins a les dificultats per ubicar l'adversari (PP i ERC, partits minoritaris, mentre que CiU i PSC, els dos grans partits habitualment adversaris, anaven junts), jurídiques (la Junta Electoral, el PP i ERC entestats en què no es fomentés la participació) i, especialment, les de l'excessiva confiança dels electors del sí amb el resultat final (vaja, que ens berenaríem els del no amb un parell de mossegades), cosa que, com s'ha vist, no anaven gens desencaminats.

:

L'actitud de CiU, especialment la de l'Artur Mas, com hem vist, no ha estat precisament fecunda per a la participació. Per la disparitat dels missatges, sobiranistes abans del 30 de setembre i pactistes a la foto del gener. Els primers, però, a l'hora de reclamar com a irrenunciables (sic) el concert econòmic o el dret a l'autodeterminació, siguem sincers, han corregut a donar ales a la dreta carpetovetònica que veia el dimoni darrere l'Estatut. Tot, després de vuit anys d'aferrar-se al poder gràcies al PP amb la condició de no reformar l'Estatut. L'obcecació contra Maragall els ha portat a parlar més del president i d'un escenari electoral encara no convocat que no pas del contingut de l'Estatut. A Mataró, com deia, fora de l'acte central, no se'ls ha vist en cap barri, ni en cap altre lloc fent campanya per l'Estatut. Al PSC se'ns queda (amb molt d'orgull) una mica la cara de tontos, defensant l'Estatut, concentrant-nos en el referèndum i fent tots els numerets de l'auca per sumar CiU al consens. Potser aquest escenari no era massa edificant per atraure una massa de votants superior que, sigui dit de passada, tenen tot el dret a quedar-se a casa i que els deixem en pau.

: