:
La darrera novel·la de Javier Marías, la segona part de la triologia Tu rostro mañana, es diu Baile y sueño (Ed. Alfaguara, Madrid, 2004). Ara diu que escriu la tercera. He parlat molt de Marías, darrerament, no cal dir que m'agrada molt i que llegir-lo és sempre entrar en un món enigmàtic, fet de paraules ajustadíssimes, un torrent de descripcions i sensacions, una aturada d'un temps fet de xiclet. L'argument es pot explicar ràpid, però no deixa de ser intrigant, amb un munt de reflexions i digressions que, lluny de fugir-ne, et fan entrar dins del text, dins la història, amb els calfreds inclosos.:
Es pot llegir aquest llibre sol, és clar, però serà molt millor recórrer la història, amb els seus personatges i els escenaris, que comença amb Todas las almas (1989) i seguir amb la primera part de la triologia, Fiebre y lanza (2002). Estilísticament, recomanaria comparar-lo amb Mañana en la batalla piensa en mi (1994), la primera d'ell que vaig llegir, que crec que marca el cànon estilístic de les seves obres posteriors i la que en fa arribar als seus extrems, amb una barreja de gèneres impressionant, com és Negra espalda del tiempo (1998).
:
A banda de l'argument, i del tractament del temps, Marías detaca per l'ús del llenguatge (o de la puntuació, com diria Mendoza), per la seva relació obsessiva amb les paraules i la sintaxi, per la descripció dels personatges pròpia del Segle d'Or espanyol, per l'ús dels efectes que marquen el ritme narratiu i, especialment, per alguns paràgafs magnífics. Un d'ells, crític amb això que fem més o menys als blocs (pp. 64-65), curiosament. Però destaco el de la tesi central, que, sovint, callar salva (p. 210), la reflexió sobre la violència (p. 333) o sobre la confiança (p. 289).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada