Lectures d'agost - XXII
:
Els que tenim un marcat compromís polític i, alhora, el compartim amb les nostres creences religioses, ens agrada reflexionar-hi de tant en tant. Política i religió són dos temes que semblen sovint denostats per la nostra societat líquida (a mode de Bauman) i, també, per les explosives barreges que ens mostra la història, la més recent a Espanya sense anar més lluny. De manera que els que hem desenvolupat en forma de compromís aquestes dues dimensions inherents a la persona, buquem de tant en tant pistes, testimonis i reflexions que ens permetin de viure-ho amb més plenitud.
:
Els que tenim un marcat compromís polític i, alhora, el compartim amb les nostres creences religioses, ens agrada reflexionar-hi de tant en tant. Política i religió són dos temes que semblen sovint denostats per la nostra societat líquida (a mode de Bauman) i, també, per les explosives barreges que ens mostra la història, la més recent a Espanya sense anar més lluny. De manera que els que hem desenvolupat en forma de compromís aquestes dues dimensions inherents a la persona, buquem de tant en tant pistes, testimonis i reflexions que ens permetin de viure-ho amb més plenitud.
:
Però també passa que, com en totes les activitats humanes, aquesta plenitud no sempre és possible. Qui no ha tingut reserves morals davant una decisió inajornable, per exemple? Aquesta mena de contradiccions es poden resoldre de vàries maneres. Alguns cristians, per exemple, interpreten la doctrina de l'Església en clau de programa polític. I això fa que, tant ells com els que voldrien foragitar la religió de tot espai públic, s'entestin en fer incompatible determinades decisions polítiques amb el compromís cristià. Per sort, hi ha altres maneres de viure aquesta contradicció que, com deia, es produeix davant qualsevol fet a la vida on hi intervé la dimensió moral, posem per cas.
:
L'exconseller i expresident del Parlament de Catalunya, Joan Rigol (a les fotos), resumeix la seva opció d'una altra manera: "vivint enmig de les complexitats i tensions humanes, no trobo només una doctrina, una predicació moral, sinó una persona. la meva relació amb Déu és una relació interpersonal" (Compromís polític i sentit cristià, Edicions 62, Barcelona, 2006, p. 89). Aquest posicionament, central i importantíssim (els cristians creiem en Jesucrist, no pas en la Bíblia o en l'Església) no exclou pas el paper de les mediacions (el mestratge, l'Església estesa per tot el món, el culte, la Paraula...), sinó que converteix en aquestes com a secundàries. Importantíssimes, inexcusables per un camí que no es pot fer a pèl, però supeditades a la veritable descoberta dels cristians: que darrere tota persona hi ha la Persona, la seva dignitat i la teva felicitat. De manera que no serà la doctrina (entengui's el que es vulgui) sinó el propi Jesús el motor de les meves decisions personals i polítiques.
:
El llibre, escrit després d'haver-se documentat i d'haver reflexionat sobre la seva trajectòria política, és una molt bona reflexió sobre el món que vivim, sobre els nostres compromisos i tensions i sobre l'espai de diàleg que, a parer de l'autor, pot establir-se entre el món cristià i la resta del món, basat, especialment, en la recerca de valors més autèntics, en l'ampliació de la dignitat humana arreu del món i en la consideració de les persones com allò més valuós que tenim. I a partir d'aquí, que tothom voti el que vulgui. Rigol i jo, per exemple, ho farem en dues formacions rivals. I per molts anys.
- Ressenya de Daniel Ortiz a Ciutat Nova
- Ressenya de Joan Llopis a Foc Nou
- Entrevista de Joan Salicrú a Joan Rigol a Valors
- Crònica de Joan Salicrú sobre conferència de Joan Rigol a Mataró a capgros.com
:
Colomines vs. Bofill
:
:
La ignominiosa campanya que una part del camp nacionalista està portant a terme contra el candidat Montilla, amb còmplice aplaudiment de la dreta més rància, ha merescut a les planes de l'Avui la contundent resposta que ahir s'hi publicava del professor Agustí Colomines, el nacionalisme del qual ningú dubta. Ho fa com a rèplica a un dels pamflets insultants a què ens té acostumats l'imparable i impresentable Hèctor López Bofill publicat al mateix diari dilluns passat.
:
Ramon,
ResponEliminaCrec que tens el blog socialista més interessant de la blogosfera.
Tot i que cada cop que fas un post li dono una ullada, no sempre faig comentaris. Tot no és comentable, vaja.
M'agrada molt el que exposes, perque lligues molt inteligentment cristianisme i política. Aquest còctel s'ha ridiculitzat massa sobint i frivolament. Trobo que és una sort poder llegir coses com el que tu dius.
Pel que fa a la part final: La polèmica sobre la candidatura de'n Montilla. En aquest cas la polèmica surt de l'esquerra. Nacionalista, però de l'esquerra.
I la dreta... la dreta deixa-la tranquila. S'ha d'entendre que la dreta és tot allò que no es defineix com esquerra?.
Dintre d'aquesta gent han sortit opinions de tots colors.
Tingues present que som en plena "precampanya" electoral. I això sempre genera tensions. D'això també n'hauries de ser conscient.
Aprofito l'ocasió per dir-te que t'afegiré a la meva llista d'enllaços. Fa dies que ho volia fer i avui veig que tu ja t'has avançat. Lamento no haver tingut cura d'aquest detall.
Salut.
Ara resultarà que per ser candidat a President de la Generalitat cal ser filòleg i expert en poesia contemporània en llengua catalana... En fi, coses d'aquesta mena d'al·lèrgics a tot allò sense pedigrí nacionalista. Conseqüències dels complexos d'inferioritat...
ResponElimina- Dessmond,
ResponEliminaGràcies pels elogis, que m'aclaparen. I gràcies per visitar la blogsfera socialista. No et tallis de fer comentaris, que s'agraeixen.
Bé, jo crec que la fòbia anti-montillista és molt transversal en el món nacionalista. Hi ha aquest energúmen, però també s'hi abonen personajillus com Puig o Madí. Déu els cria i ells s'ajunten... Bé, la dreta és molt més que aquests arreplegats. Però el que és evident és que mira amb entusiasme els "dards" contra el ministre d'Indústria. Però vaja, no pateixo. Forma part del "circ" que deia l'altre dia...
Gràcies per enllaçar-me, és tot un honor.
Salut, doncs.
- Miguel,
ResponEliminaÉs que alguns no saben què més inventar-se per fer campanya per Carod-Rovira. Ara, jo, si fos ell, canviaria de hooligans...
El que està clar és que no podem tenir un president supeditat a Zapatero, Solbes i Aena.
ResponElimina- Pedro,
ResponEliminaTens raó; potser que fem que no sigui president el que es ven les coses "irrencunciables" a canvi d'una foto, no?
No sabia que t'haguessis fet d'Erc. Pensava que eres del Psc.
ResponEliminaDiria que la posició de Colomines és fins a cert punt oportunista. Ell mateix clamava contra ERC per haver "regalat la Generalitat" als espanyols (referint-se al seu parer, als socialistes catalans), després de les eleccions del 16 de novembre. Al PSC tampoc els té gaires simpaties, però després de l'Estatut, potser tot si val.
ResponEliminaEspero que hagin anat bé les vacances, ara torna retornar a les nostres ocupacions diàries...
- Pedro
ResponEliminaNo. Tan sols poso de manifest que l'error va ser el pacte ERC-CiU de fa un any. Un gran error que ERC ha pagat molt car, perquè va ser l'únic que hi va creure...
- Joan,
Tampoc crec que en Colomines se'ns faci del PSC... Crec que, veient com les gasten contra Montilla, adverteix que el nacionalisme no pot utilitzar aquests arguments. O en sent vergonya o pensa que es poden girar com un boomerang.
Gràcies pels teus desitjos; sí, les vacances han anat bé... fins avui, que s'acaben. Veig que a tu també, oi?
No crec que el totpoderós Déu omnipotent Zapatero pensi el mateix que tu, oh humil militant, del senyor Mas.
ResponEliminaÉs curiós que sigui l'únic tema en què no segueixes les directrius de Nicaragua, vull dir Ferraz.
- Anònim,
ResponEliminaNo posis les mans al foc... Vam ser molts, del PSC, els que vam advertir, l'estiu passat, de la presa de pèl que significava el pacte CiU-ERC i que hem hagut de carregar el paper de dolents en la negociació posterior per tornar les coses al seu lloc, això sí, amb foto inclosa.