Indigents | L'art espanyol

Què podem fer? *
:

:
El recent assassinat d'un indigent a la plaça de les Tereses, fet que es troba sota secret sumarial però del que em consta una tasca implacable de la Policia Local i els Mossos**, ha posat de manifest la situació dels indigents a la nostra ciutat, l’endemà justament del Dia dels Sense Sostre. Capgros.com em demana en tant que regidor de Seguretat i Prevenció algunes reflexions al respecte i, com un flash, tan sols les apunto.
:
Contra el que es pot suposar (i més després del terrible succés), les conseqüències sobre la població que provoquen els indigents (també a Mataró) rarament tenen caràcter de delicte i poques vegades de falta o infracció. Siguem sincers, la majoria de queixes provenen de la seva presència o concentració en determinats llocs i de les seves activitats molestes. I siguem més sincers encara: ho entenc perfectament. El discurs sobre les possibles causes, lluny de l’estigmatització, no pot deixar-nos cecs davant l’evidència d’una situació molesta: concentració de persones, ús inadequat de l’espai públic (que no el deixa gaudir a tothom), manca d’higiene, etc... que a vegades es complementa, per desgràcia, amb faltes, algun delicte i aquest fet excepcional i luctuós.
:
Hi ha dues maneres d’enfrontar-se a aquest fenomen. La primera, acusant el sistema, o la societat, apel·lant a les consciències i a les autoritats perquè ho resolguin demà passat sens falta; que s’ho facin com vulguin, però no ho vull veure més, diríem, contrastant-ho a la innocència dels vianants, escolars o clients que s’ho troben. Ho entenc, però és inviable. La segona, que és per la que m’inclino, potser no resol el problema (que no és ni mataroní, ni català....) però en pot resoldre alguns, o, almenys, els pot fer menys molestos i, especialment, més adequats a la dignitat humana que tots, indigents i no indigents, ens mereixem. Em refereixo a actuar en el que podem actuar i no enredar ningú ni enredar-se un mateix.
:
Això és el que pretén l’Ajuntament. D’una banda, acotant el problema, fer que no creixi i coneixent exactament els casos que estem parlant (una trentena ara mateix, el nombre ha baixat). De l’altra, sens dubte, intervenint sobre les possibles causes de cada un dels casos observats, si és possible, i també en alguna de les conseqüències: alimentació, lloc per fer les necessitats, lloc per dormir... Després, i per això el meu company Oriol Batista ha promogut el Pla de Promoció Social, intentant provar alguna sortida personal de cada un d’ells, comptant que hi ha molts fracassos, però comptant també amb una impagable tasca de molts agents, professionals i entitats que hi estan treballant silenciosament. En cada cas s’arriba fins el final, per més difícil que sigui i, si s’escau, s'obre un procés judicial de incapacitació.
:
Què més podem fer? Actuar sobre l’impacte que té per a la comunitat, és a dir, netejar millor els llocs on s’estan, evitar les concentracions, vigilar els llocs de més risc, intervenir amb rapidesa quan fa falta una intervenció policial, aplicar les ordenances municipals i la Llei, etcètera. S’ha de fer amb tota fermesa: la dignitat és dotar de drets però també exigir deures en la mateixa proporció. Però també s’ha de fer coneixent dues limitacions legals, almenys. La primera, que els empara el dret d’estar-se lliurement en una plaça o un banc, i que, per tant, un excés d’identificacions policials pot esdevenir un delicte de persecució, com així va observar un jutge de dos agents de la policia a Mataró, en un cas que després fou sobresseït. Però poca broma. La segona, que algunes d’aquestes persones han esdevingut insolvents davant una sanció de les ordenances, per exemple, i també la Llei és molt clara al respecte. En aquests darrers casos, per més residuals que semblin, serviria una llei més centrada en les reparacions que en les sancions i, potser, una justícia de proximitat que encara és pendent.

* article publicat a l'edició digital de capgros.com. Foto: Romuald Gallofré

** l'article fou publicat ahir, unes hores abans que es fes pública la detenció dels pressumptes autors de l'homicidi. I que un despistat de segle demanés que actuï. Per sort, fa temps que actuem sense esperar que ens ho aconsellin des de determinades sagristies advocacials.

Què és l'art espanyol?

Dos niños sentados (Claude y Paloma), 1950, de Picasso. I Los infantes don Felipe y doña Ana, de Juan Pantoja.

Això li pregunta el periodista Javier Rodríguez a Francisco Calvo Serraller, a El País d'ahir, a rel de la mostra de Nova York (que de moment s'ha saldat amb un robatori) del que ell n'és co-comissari. En surt la mirada moderna, potsmoderna, latent al Barroc espanyol i, de fet, en tot l'art post-medieval d'aquestes latituds, sornegueres amb l'humanisme i l'antropocentrisme. Mireu:

¿Y qué es lo español? ¿Cuál sería la peculiaridad de la pintura española? "El anticlasicismo", responde sin dudar Francisco Calvo Serraller: "Y un aislamiento' que le otorga una particular coherencia. Mientras en Europa triunfan los valores del humanismo clásico, en la España contrarreformista se impone la visión del ser humano como algo débil, feo y falto de armonía. Eso es justo lo que interesará luego a las vanguardias, que defienden una deshumanización parecida. Los odiosos españoles se convierten así en los heraldos de la modernidad. La admiración por un arte que en lo monstruoso no encuentra belleza clásica pero sí elocuencia por toneladas es algo que llega hasta el gore de hoy mismo. Por eso, en cierto modo, el Prado es el primer museo de arte moderno".

I avui, també a El País, Antoni Tàpies presenta la seva antològica a Madrid, que coincideix amb una exposició de part de la seva obra en un centre d'ensenyament a Barcelona. El pintor català reivindica la reflexió davant la banalització i, en la millor tradició d'aquest art espanyol que deia Calvo Serraller, reconeix que la impressió del sofriment (de nou les limitacions humanes, les incapacitats, la decepció, la mà foradada...) de la Guerra Civil espanyola ha presidit tota la seva obra fins avui. En aquest sentit, la modernitat de Tàpies figura en la tradició pictòrica d'Espanya.

: