Pàgines

dissabte, de desembre 09, 2006

Gino Rubert | Vents propicis

Gino Rubert a Senda
:
nom
:
A la Galeria Senda tenen, fins a mitjan gener, una mostra dels darrers treballs de Gino Rubert. S'hi exposen els seus característics quadres, una mena de composicions surrealistes a partir de personatges la cara dels quals és una fotografia, i en la que destaca una desigual relació home-dona, que esdevé una reflexió sobre el vincle que inclou fil de cosir, extracció de cervells, globus inflats per una mena de Penèlope, presències inoportunes i perspectives diverses. Però hi ha més coses. Uns inquietants dibuixos que semblen il·lustrar el retorn a la vagina freudià. O una curiosa pel·lícula a mode de vídeo-art. I, finalment, aquarel·les com la que us poso de mostra, on el fil de cosir pren forma de corda (en aquest dibuix, sembla que ja descordada, i no sabem, però, si hi ha caputxa o és la cabellera) bé per a un joc sadomassoquista o bé per la violència o pel dolor o per allò que marca aquests cossos fets de fragments, on la pell, on la carn és el que compta. No sabem massa bé si pel plaer o pel sofriment. O si per les dues coses que van indissociades.
:
Vents propicis
:
"Cap vent no és propici per qui no sap on anar", comença la seva columna del mes de novembre en Josep Lligadas a Foc Nou, en la que, després de glossar una xerrada de Daniel Jover ("potser ara, quan les ideologies transformadores han quedat tan disminuïdes, toqui extreure de la fe cristiana la seva força més neta i fonda, per donar nova vida a aquests objectius") acaba amb un paràgraf que subscric plenament:

La xerrada tenia lloc pocs dies després del partit de futbol Catalunya-Euskadi, en que uns 55.000 espectadors, la majoria joves, reclamaven com un objectiu de vital importancia tenir una selecció futbolística nacional independent de la d'Espanya així com també, suposo, la corresponent lliga igualment nacional. Un objectiu, per cert, amb pinta de ser molt poc viable, ni que sigui només perque el Barça, si es veiés obligat a jugar en una lliga tan fluixa com seria aquesta, perdria moltíssims ingressos i acabaria convertit en un equip de segona fila. I jo pensava que és una llastima que tants joves vibrin tant per un objectiu de tan poc gruix, en comptes de posar el cor i les energies en objectius més sòlids i de més qualitat humana.

I és que tinc al cap, de fa temps, que l'exaltació nacionalista que viu avui part dels joves catalans, i que es tradueix en un sóc independentista sense massa matisos, però amb molt de convenciment, es deu a l'absència d'altres idees força en l'imaginari del país. I, una mica sí, a un substitutiu pretesament laïcitzat de la vocació de transcendència que sorgeix en un món tan secularitzat. El més greu és que, com en tota fe cega, rera la paraula, sovint no hi ha res.
;

15 comentaris:

  1. Tens autoodi, et recepto que miris qualsevol partit de la selecció del toro i la testosterona i tinguis valor de dir el que dius de nosaltres amb la "furia" espanyola.

    ResponElimina
  2. N'hi ha altres joves al pais que ho tenen més clar i amb idees més "transformadores" : cercar un lloc de feina a l'aixopluc del partit en el poder, vernissat de plena dedicació : només faltaria !!! Per això cobren diners públics.
    Pragmatisme del segle XXI
    Això sí són fets ...i no paraules!
    Les paraules ja les posen "els caps de fila". (ejem, ejem,...)
    Fins on has d'arribat..., jutjant a l' engròs el pensament (disident) d'una part del jovent (que a més a més de consumir...,pensa!) ????
    Tot plegat sona a Tribunal de la Inquisició,versió "políticament correcte".

    ResponElimina
  3. Amb el darrer paràgraf,
    una bona conclusió :
    Quin perill barrejar...
    política i religió !!!!!
    Nacionalcatolicisme d'avantguarda,
    es allò que ens espera
    i ens guarda?

    Àngel caigut !

    ResponElimina
  4. trobo aquesta reflexió molt adient.Avui hi ha una necessitat d' enganyar-se amb essencies exagerades.Pot ser perque hi ha horitzons molt incerts , fruit dels grans i complexes canvis.Ja va pasar altres vegades.No podem fer del carlisme la bandera de l' avui !Cal viure despert i actius per fer front a les noves realitats.

    ResponElimina
  5. - Pedro,
    Em sembla la mateixa idiotesa, sí. Sovint, darrera l'exaltació d'Espanya tampoc no hi ha res.

    - Anònim 1,
    En fi, ja m'agradaria que darrere els crits hi hagués reflexió. Sovint els crits l'aturen. En tot cas, els meus ideals són uns altres, almenys mentre hi hagi pobresa, dependències (personals) i gent com tu que es pensa que és dissident mentre comparteix la ideologia de les classes benestants catalanes (o David Madí no ha dit que era 'sobiranista'?). En fi...

    - Anònim 2,
    Justament el que critico és que es visquin aquestes idees (pretesament) polítiques com si es tractés d'una religió. I apunto que potser es deu, potser, a l'escàs predicament (valgui la redundància) de les religions diem-ne normals. O a les idees-força una mica més presentables, deixem-ho aquí.

    - Anònim 3,
    Sí, l'aferrament a un passat mític és un dels "agafadors" en moments de turbulència. En això hi ha molt de carlí "sueltu", tens raó. Encara que porti grenyes.

    ResponElimina
  6. Ramon,

    totalment d'acord amb el teu comentari sobre l'absoluta buidor de l'exaltació nacionalista d'alguns (poquets, poquets) joves. Algun dia t'explicaré com en l'antiga editorial on treballava (la més catalana de les editorials, je, je...) m'obligaven a redactar els llibres de text d'història destinats a l'adoctrinament d'alguns cadells de pota negra.

    Sobre la fotografia del quadre de Gino Rubert, només comentar-te que m'ha fet pensar en el magnífic torró nadalenc de la pastisseria Uñó.

    ResponElimina
  7. - Vladimir,

    Delejo per llegir les teves memòries, doncs.

    Fa uns dies, aquí mateix, explicava que, per mi, mirar qun quadre es com llepar-lo. Si el que s'hi representa és un cos, o una natura morta, s'hi juga el joc del plaer al costat de la idea de la vida fugissera, de la mort (d'aquí que la natura sigui morta). Bon profit.

    ResponElimina
  8. Les classes benestants catalanes?
    aIXÒ HO DIUS DES DEL TEU CÒMODE DESPATX?
    Realment creus que ajudes a crear l'estat del benestar arraconant la selecció catalana i promocionant la selecció espanyola?
    Els teus companys d'Erc també deuen ser classe benestant llavors. Com saps el sou d'en David Madí? Jo estic segur que és inferior al d'en Sarkozy de Mataró.

    Només et falta dir-lis xusma com va fer l'Acebes amb les 55.000 persones que hi van anar, molts dels quals no eren joves. Segur que estaven més ben informats que tu, i no llegien escriptors feixistes com Azúa.

    ResponElimina
  9. - Pedro,
    No t'exaltis. Jo no arracono res ni ara estic en cap còmode despatx, ni titllis tan ràpidament a algú de feixista simplement perquè no pensa com tu. No parlava del sou, no, aquesta sopa és d'un altre "caldo"...

    ResponElimina
  10. No no, titllar-lo de feixista ho ha fet gent del teu partit. Si titllés a tot aquell que no pensa com jo de feixista t'hauria titllat a tu de feixista i no ho he fet, a tu només t'he dit que l'opinió de la selecció que l'Acebes.

    ResponElimina
  11. No no, titllar-lo de feixista ho ha fet gent del teu partit. Si titllés a tot aquell que no pensa com jo de feixista t'hauria titllat a tu de feixista i no ho he fet, a tu només t'he dit que l'opinió de la selecció que l'Acebes.

    ResponElimina
  12. Agenciar catalanisme a classes benestants és una idea d'aquell comunista que va acabar de ministre del Psoe, Solé-Tura, gran negociador de la constitució gràcies al qual no tenim concert econòmic, ell no el volia.

    Aquesta idea és totalment obsoleta des que l'historiador Josep Termes la va desmentir, des de llavors només la defensen ignorants i buròcrates.

    ResponElimina
  13. - Pedro,
    Bé, doncs encara no sé per què li dius feixisme. Deu ser perquè no tens ni punyetera idea de com les gasta, el feixisme.

    - Anònim,
    El que elprofessor Termes diu, i que comparteixo, és que el catalanisme és propi del conjunt de les classes socials catalanes i d'un arc polític molt ampli. Jo només feia notar a un anònim anterior que, posats a comparar amb el "poder", el senyor Madí és molt més poderós que jo (del poder de veritat, vull dir), així com altres col·legues seus, i van proclamant el seu sobiranisme. Deu ser que també ñes una ideologia del poder, aquesta, no? O que, senzillament, com defenso, darrere això tan sols hi ha una postura (una "pose"), no un projecte polític. No fos cas que l'endemà de la proclamació d'independència alguns se n'adonessin que hi ha catalans que actuen "com els de Madrid" o pitjor.

    ResponElimina
  14. El senyor Madí més poderós que tu? Què dirigeix el tal Madí?

    Quin poc respecte que et tens, si et diuen el Sarkozy de Mataró. He d'entendre que en Madí també és més poderós que l'inanerrable Pepe Zaragoza?

    ResponElimina
  15. - Pedro
    Segons el que jo entenc per poder, sí.
    No sabia que em deien així... però no sé què té a veure amb el respecte que jo mateix em tinc.

    ResponElimina