Arribes a dalt i s'ha de començar de nou, com il·lustrava Manuel Mas al seu post de l'altre dia, amb Sísif. O com ho feia Quico Melero en el seu flikr amb la foto que us brindo, un cop has pujat les escales (amb l'esbroncada d'algun dels teus, almenys en teoria), i el senyal de prohibit era allà, com el dinousaure de Monterrosso, com diumenge ens feia Enric Juliana des de La Vanguardia. :
No aquest, potser un altre procés, però no aquest, va dir clarament el ministre Pérez Rubalcaba. Pesi a qui pesi, no podem fer veure que l'atemptat no hi ha estat. Sense haver d'anar a l'altra banda, com si patíssim de bipolaritat emocional, és a dir, a la banda dels que diuen (ara) que mai no s'ha de parlar res, sí que els de la banda armada han de notar la fermesa del Govern i de la resolució parlamentària que l'empara. I només en aquell marc ha de ser possible refer el camí, una mica més cansats, sí, una mica amb la sensació de Sísif, però conscients que el pa que s'hi dóna és aquest i no pas un camí de roses. Recomano el post de l'Albert Aixalà, director de la Fundació Rafael Campalans.
Quan dos parteixen de realitats diferents i cap vol reconeixer aquests fets es fa difícil entendres.
ResponElimina- Roland,
ResponEliminaBé, i tant. Però una cosa és entendre's i una altra que una de les parts assassini. Crec que la diferència no és baladí.