:
El PP de Navarra (o UPN, la seva marca electoral a la comunitat foral), amb el seu President autonòmic al capdavant, i el de Santander, crec, que, junt amb altres militants i simpatitzants del partit de Rajoy van fer el que creien que havien de fer: posar-se al costat de les víctimes del terrorisme, siguin quines siguin, condemnant l'atemptat de Barajas i reclamar a Eta el cessament de la violència per sempre, sumant-se a les manifestacions d'ahir. I també la llibertat, és clar, no és pas la pau dels cementiris la que volem els demòcrates. Els demòcrates, sí, aquells que coneixem les nostres diferències i les exposem en públic, aquells que, justament per considerar-nos iguals i respectables, tractem amb poc respecte les idees, que ens passem el dia rebatent i debatent, i molt les persones. I que, això sí, quan algú atempta contra el marc que fa possible tot això, ens unim com un sol home. Les esquerres i les dretes, els nacionalistes i els federalistes, tot quisqui. Per sort per tots nosaltres, hi a gent sensata al PP. De dretes, adversaris contra els que debatrem apassionadament i intentarem guanyar a les urnes, però amb els que compartim unes febles regles del joc que defensarem amb les dents. (Foto: Efe / Juan Carlos Hidalgo, vista general de la manifestació ahir quan va arribar a la plaça de Cibeles).
:
La por i el perdó
:
Javier Cercas:
Dels molts articles, i tots atinats, sobre aquest tema de l'atemptat que he pogut llegir a la premsa d'avui, n'hi ha hagut un que m'ha impactat. És la crònica que fa Javier Cercas a El País semanal sobre com va viure ell les primeres impressions de la notícia, el passat dia 30, quan anava a veure la pel·lícula Babel (que encara no he vit, però que en tinc moltes ganes). I en fa un paral·lelisme inquietant. I acaba així:
:Me importa un rábano por qué ETA ha roto su tregua. Me importa un rábano si el Gobierno ha hecho bien o mal negociando con ETA. Me importa un rábano si el proceso de paz debe continuar o no. Me importa un rábano lo que digan Zapatero y Rajoy y Otegi. Lo único que me importa es el miedo que han vuelto a meternos dentro, el peor pánico imaginable, el más feroz, avasallador y anonadante. Pero lo que sobre todo me importa es que esos cabrones se pudran para siempre en el infierno. Y que sean sus hijos, si es que alguna vez son capaces y la compasión y el miedo les alcanzan, quienes acaben por fin perdonándoles.
És trist, tot plegat.
ResponEliminaUn ja no sap què pensar. Un es perd entre tanta estratègia política i tanta por barrejada.
Estic trist perquè ja no sé amb qui creure, i si creue amb la política no és perdre el temps.
Hola:
ResponEliminaRamon, el que plantejes de UPN es el que hauria de fer el PPC , una fusió amb CIU i desapareixer de Catalunya doncs ja CIU representaría al PP, i els anticatalans que se´n vagin a C´S que per aixó es va crear aquest partit.
El senyor Cercas s'equivoca en un punt molt important: posa a l'alçada de Zapatero i Rajoy, dos demòcrates, a Otegi, qui recolza els qui maten demòcrates i que dubto tingui les mans massa netes de sang.
ResponEliminaSenyor Garmir, el que podria fer vostè és apuntar-se a un curs de tolerància i deixar en pau als que no són d'esquerres; segur que desprès se les dona de tolerant i transigent. Ja!
- Albert,
ResponEliminaAmb la política no s'ha de creure. Si em permets la broma, és com el sexe, no és qüestió de creure-hi o no, és allà facis el que facis; sinó d'utilitzar-lo o no i, en el cas que es faci, com i per a què. L'estratègia i la por formen part de la política tant com en la resta de coses de la vida. Ja veuràs com, una mica més descregut, et serà més difícil desencisar-te'n.
- Garmir,
No ho sé... Els de CiU i els del PP s'odien però es necessiten. En fi, ja s'ho faran.
- Tomás
Llegeix la resta de l'article. L'únic que pretén és mostrar un estat d'ànim en aquell moment: lluny de la política, prop de la ràbia. Tens raó que Otegi no és comparable amb cap dels altres dos. Bé, de l'altre tema, ja dic: ja s'ho faran. Encara que crec que no passa res que els que no són de dretes opinin sobre els que són de dretes. I que els critiquin. Justament en això consisteix la tolerància.
Home Ramon, m'he llegit tot l'article, únicament he criticat aquest punt concret, que com veus hi estem d'acord.
ResponEliminaPe l'altre qüestió no obviïs en el senyor Garmir el que demana és que desapareixi una part de la societat, dintre la qual em compto. És com si jo demanès que desaparegui ERC absorvit pel teu partit, ja que porta 2 legislatures autonòmiques donant-vos els vots. Però jo això no ho vull, perque fins i tot tinc amics d'esquerra republicana, perque als del PP ens va la marxa, i perque no és el nostre talnt el voler marginar a la resta.
Salutacions company prevencionista.
Tomàs,
ResponEliminaEl nostre sistema de partits, a catalunya, pentapartidista (o hexapartidista si comptes Ciutadans) té força avantatges: més on triar, més cultura de coalició, més flexibilitat... Però també té alguns problemes, per exemple el que mostrava en un artiocle que vaig citar de xavier Vidal Folch després de les darerres eleccions. Per mi, el PP forma part d'aquest escenari, crec que és un partit que s'ha de tenir en compte i, personalment, considero un error que deixés l'estratègia de negociació de l'Estatut com sí que ha fet a altres comunitats.