Bon cop d'Estopa | No coneix Mataró | La paraula Déu

Bon cop d'Estopa, defensors de la terra
:

:

Un dels cervells grisos de CiU, ejem, que formava part, pel que es veu, del grup de crítics que fa poc van queixar-se que manaven poc (i que ara tenen el tema sota l'estora) i que assessora Xavier Trias per al retorn de la dreta a Barcelona, va fer un article del que fa dies que volia parlar. Va publicar-se al setmanari Dossier Econòmic de Catalunya (27 de gener a 2 de febrer de 2007), el seu autor és Antoni Vives i esguinça sense miraments el treball d'integració i de llibertat que ha permès fer una cultura catalana moderna, no excloent i identificada amb el conjunt del país, amb el seu consum de masses relacionat amb les modes que, com que som un país adult, també ens afecten. Vaja, aquest consens jo l'he après de molta gent. Dels meus, sí, és clar, del PSC on hi conviuen les sevillanes i les sardanes, els hard rock i la música clàssica, ja ens entenem, i que això no representa cap problema, ans el contrari. Però també ho he après de Pujol, per exemple, que va posar Estopa (a la foto) com a exemple d'integració al país, o de Carod, o Duran, que han reconegut la importància del castellà per al projecte de país.

:

En fi, ara apareix algú que es permet tirar per terra tot això, que ignora els esforços de molts ajuntaments per preservar la cultura catalana i les seves expressions més tradicionals, com també les més innovadores, ignora que la porositat entre cultura d'èlit i cultura popular, així com la de casa amb la de fora, fa grans els països que tenen ambició nacional. I treu la pitjor cara del nacionalisme quan diu coses com aquestes:

Fins ara no ens n’hem sortit i els programadors culturals dels nostres ajuntaments, no importa de quin color polític, ens continuen insultant amb tota mena de tonadilleras, OT i d’orquestres als quals no condicionen la contractació a cantar en català (...), no fos cas que intoxiquessin de catalanitat les barriades sotmeses a la dictadura dels Estopa, tan simpàtics i cosmopolites, o de totes les variacions d’aquesta mena de revisió cool de Los Chichos.

:
No coneix Mataró
:

Definitivament, si el candidat de CiU va dir el que els mitjans diuen que va dir dilluns passat, que Mataró és una ciutat adormida, és que no la coneix. Des del que la veu des d'una finestra del despatx o des del qui no hi viu, segur que en té una imatge distorsionada. Però es trobarà amb sorpreses quan la visiti. Associacions vitalíssimes que omplen les caps de setmana amb activitats molt concorregudes, petites empreses i tallers que van fent via en el complicat món de la globalització, joves inquiets i amb ganes d'expressar-se, artistes i creadors, corals i castellers amb èxits aclaparadors, esportistes d'alt nivell, dones treballadores que han de fer dues jornades (i que no poden adormir-se), comerciants que donen vida a uns carrers atapeïts els dissabte (i altres dies), avis i joves fent torn pels ordinadors als punts d'internet, grups de teatre, de música, de rol, de cinema, de lectura, de solidaritat, d'ajuda mútua, de pintors, caminadors, investigadors, voluntaris forestals, de Bombers, de Creu Roja, de Càritas, socials, de parròquies, de clubs... No, és clar, no és pas mèrit de l'Ajuntament, això. Però cal un Ajuntament que els valori i els recolzi. Els valori especialment pel que tenen de desperts, d'inquiets, de crítics. No, no coneix aquesta ciutat que, a vegades, exerceix un posat un tan calvinista i poc donat a l'espectacle, i enganya als ulls dels qui no la coneixen prou.

:

(O això, o és que s'enamoren de la somnolència i la flaccidesa?).

:

La paraula Déu

:
Olegario González de Cardedal.
:

Olegario González de Cardedal reflexiona en un magnífic article de dimarts passat a El País sobre l'absència de la paraula Déu, i del seu concepte potser, al llenguatge actual i al pensament contemporani. A mi m'ha semblat sempre que més que a una "mort de Déu", assistim a una mort del seu concepte, és una paraula que no sabem a quina realitat associar donat que avui tendim a associar paraula amb realitat (i entenem aquesta darrera com allò empíric) enlloc de preguntar-nos què és exactament allò que ens diuen i impregnar-nos d'aquesta realitat (no sempre emprírica). La pregunta moderna, empírica, és si Déu existeix, mentre que la pregunta (no sé si post-moderna) podria ser què és Déu, o com és Déu, o què vol Déu ...una manera de dir quina és la realitat última per la qual val la pena viura, posem. De nou, em surt la vena moderna.

:

El professor González de Cardedal reflexiona sobre tot això a partir de la pel·lícula El gran silenci (2005), de Philip Gröning, que narra (sense paraules) la vida a la Gran Cartoixa de Grenoble, i ho fa des de tres perpectives: la interpretació estètico-informativa, epidèrmica, diríem; la interpretació religioso-contemplativa ("en este caso el espectador se va percatando lentamente de que el fondo de la película es justamente lo que no se ve y, sin embargo, lo sostiene todo", diu) i, la tercera, la interpretació ètico-existencial que encara les nostres vides amb aquesta experiència. "Paradójicamente", escriu, "el verdadero sentido de la película no es "El gran silencio" de los Cartujos sino "La real Presencia" de Dios". La presència en l'absència, l'omnipresència sense massa intervenció, o intervenint a través del silenci, sempre des de la llibertat dels homes, seria aquesta mena de concepte, aquesta paraula oblidada, Déu, que la cultura occidental té tanta pressa a treure's del damunt però que cerca a la mínima oportunitat. "Nuestra primera tarea es recuperarla para invocar con amor y estremecimiento."

: