La distinció que Jesús va fer entre el que s’ha de donar a Déu i el que s’ha de donar al Cèsar és per a molts l’inici històric de la (tensa i difícil) separació Església-Estat que es troba a la base de les societats modernes. Acceptar i valorar aquesta separació no només com a inevitable sinó com a bona i volguda per Déu –tal com va fer el Concili Vaticà II–, no significa tanmateix reduir la religió a l’àmbit privat, sinó privar-la de poder coercitiu. Tampoc no significa fer-la abdicar dels seus principis, entre els quals és del tot lícit que s’inclogui –com és el cas del cristianisme– la pretensió de veritat i d’universalitat. La democràcia deliberativa (cf. Gutmann A., Thompson D. Why deliberative democracy? Princeton University Press, 2004), a diferència de la democràcia formal, és la que assumeix la responsabilitat de crear els espais i els canals escaients perquè, en cas de conflicte, els anomenats “valors substantius” dels ciutadans (i no només els valors substantius dels polítics o les directives de partit) es puguin confrontar sense violència els uns amb els altres. La falta d’aquests espais comuns buida de sentit la noció mateixa de democràcia i fa augmentar la frustració i la tensió dels ciutadans, fins que aquesta explota amb violència oberta al carrer o s’organitza en moviments fonamentalistes religiosos, nacionalistes o laïcistes. Jo no crec que estiguem davant d’una onada laïcista, però sí que crec que estem davant d’un dèficit molt seriós de democràcia substantiva que fa que tant els qui enyoren l’aliança Església-Estat com els qui voldrien que les religions desapareguessin del mapa, no puguin entrar en diàleg en l’àmbit públic i parlin en canvi, cada vegada més alt, des de tribunes que es desqualifiquen l’una a l’altra però mai no es troben.
:
Pàgines
▼
dimarts, de febrer 27, 2007
Espais comuns
Al darrer número de Foc Nou hi ha un interessant recull de respostes a la pregunta Estem davant una onada laïcista?. La millor resposta de totes, a parer meu, la dóna Teresa Forcades, benedictina, metgessa i teòloga, en un breu article que, amb tot el morro, copio íntegrament a continuació. Aquí va:
Hola:
ResponEliminaDoncs l´onada laicista la porta a terme el Psoe, especialment el govern ZP, sembla que vulgui acabar amb l´esglesia catòlica, peró això si qualsevol dia , el govern finançara la construcció de mesquites o pagarà profes de L´islam , aixi anem de bé, perdent el patrimoni cultural espanyol i català, amb l´onada laicista.
Garmir
ResponEliminaNo ho veig tan clar. Els acords entre la Conferència Episcopal i la Vicepresidenta de la Vega ho desmenteixen. Diria que es tracta d'un corrent d'opinió, més o menys transversal, més que no pas un programa polític. De fet, ha estat la direcció actual del PSOE la que ha donat peu a l'organització de cristians dins el Partit.
Hola:
ResponEliminaSenyor Bassas , això que em comenta de corrent cristiana al PSOE no ho sabia.
Jo crec que las relacions son millors entre la Esglesia i governs social-cristians com la CSU Bávara, el meu model preferit o la CDU o la UDC italiana.
Gràcies per contestar-me.
Garmir
ResponEliminaPots visitar el web aquí. Bé, jo cec que les millors relacions amb l'església són les que es basen en "doneu al Cèsar elque és del Cèsar i a Déu el que és de Déu". D'altra banda, acostumo a sospitar d'aquell que té l'adjectiu cristià a la seva proposta política. Sovint són molt poc cristians. Ja saps que l'adjectiu (i el substantiu) no fa la cosa, i que hi ha molts cristians de cor que no se n'anomenen...
Hola:
ResponEliminaés cert el que dius, hi conegut gent que es confesa atea i que en canvi té un comportament perfectament cristià, ajuda als altres etc...
Garmir,
ResponEliminaSí, jo també. I al revés, gent que es diu cristiana i que és impresentable. Sort que ni a tu ni a mi ens pertoca de jutjar-ho...
En tot cas, i d'acord amb els documents del Concili Vaticà II, no hi ha cap partit polític que pugui atribuir-se en exclusiva el qualificatiu de cristià. Aquest adjectiu, que correspon als qui tenen una mena d'experiència personal amb el Crist, pot aplicar-se a un bon ventall de persones que militen en vàries opcions polítiques.